(Barcelona, juliol 1938 – desembre 1938)
Revista mensual anarquista. Subtitulada síntesi de orientación político-social.
Fundada i dirigida per Diego Abad de Santillán, volgué completar la tasca de “Tiempos Nuevos” i en especial s’abocà a la discussió entorn de la revisió de l’anarquisme provocada per la guerra civil.
(Gràcia, Barcelona, 2 juny 1888 – Barcelona, 1939)
Publicació anarquista. Dirigida per Federico Urales, que la féu reaparèixer més tard a Madrid (gener 1902-1905).
Es va tornar a editar el 1906 a Barcelona, amb diverses interrupcions.
Òrgan de la FAI en la seva última etapa, va atacar les postures merament sindicalistes dins de la CNT.
(Barcelona, 5 maig 1934 – novembre 1938)
Revista doctrinal anarquista. Subtitulada revista de sociologia, art i economia, fundada i dirigida per Diego Abad de Santillán.
Inicialment fou de periodicitat quinzenal, fins a gener-abril de 1935, en què substituí com a setmanari “Tierra y Libertad”, suspesa governativament. A partir del maig de 1935 fou mensual.
Hi col·laboraren importants teòrics anarquistes i intel·lectuals, així com diversos il·lustradors. Assolí una elevada difusió (17.000 exemplars el 1936).
Santillán s’esforçà a definir un anarquisme constructiu, que tingués en compte les realitat econòmiques a l’hora d’elaborar un programa per a la societat del futur. Diversos articles seus foren recollits al llibre El organismo económico de la revolución (1936).
(la Pobla de Massaluca, Terra Alta, 1863 – Barcelona, 1939)
Propagandista i publicista anarquista.
Implicat en el procés de Montjuïc de 1896-97, formà part del grup d’encartats que sofrí més tortures i el consell de guerra del desembre de 1896 el condemnà a mort, pena que el suprem de guerra i marina li rebaixà a vint anys de presó. Fou indultat el 1901.
És autor, entre altres obres, d’Examen sobre importantes puntos de la cuestión social (1891), La utopía o cartilla anarquista (1892), Razón o fe (1901), Orientación sociológica (1901) i Sobre moral (1908).
(Barcelona, octubre 1922 – 1931)
Grup anarquista d’acció. En formaren part en total prop d’una vintena d’obrers i obreres. Després de participar en tasques publicistes i organitzatives anarquistes, especialment a través de “Crisol” (1922) i del comitè de relacions anarquistes de Catalunya (que hom fundà al principi del 1923), el grup es llançà a una actuació violenta.
Les seves accions més espectaculars foren la mort de Ramon Languia, dels sindicats lliures (Manresa, abril 1923), l’atemptat frustrat contra Martínez Anido a Sant Sebastià (maig 1923), la mort de l’ex-governador civil José Regueral a Lleó (17 maig 1923) i de l’arquebisbe de Saragossa Juan Soldevila (4 juny 1923), així com l’assalt al Banco de España a Gijón (1 setembre 1923).
La Dictadura de Primo de Rivera determinà la dispersió del grup, que en part continuà en actiu a l’exili. Posteriorment, proclamada la Segona República, es reorganitzà sota la denominació de Nosotros.
(Barcelona, 18 octubre 1924 – 9 maig 1925)
Setmanari que aparegué com a òrgan de la Confederació Regional del Treball de Catalunya i portaveu de la CNT. Intentà d’ésser la continuació de “Solidaridad Obrera”. El director fou Joan Àngel Abella.
De fet es convertí en l’òrgan d’expressió dels caps sindicalistes de la CNT, partidaris de la legalització sindical, en contra dels sectors anarquistes, que defensaven el manteniment de la clandestinitat.
(Barcelona, fi 1918 – 1934)
Organisme obrer. Creat al si de la CNT per a reunir tots els treballadors del ram.
En una primera etapa -quan Josep M. Foix n’era el dirigent més destacat- ja esclataren diferències amb la direcció anarcosindicalista de la CNT. El 1919 tenia uns 20.000 afiliats.
Desorganitzat sota la dictadura de Primo de Rivera, fou reconstituït per l’octubre de 1930 sota la influència del Partit Comunista Català i, en especial, de Jordi Arquer, Daniel Domingo Montserrat, Domènec Ramon, etc. Romangué dins la CNT fins a l’agost de 1932, en què en fou expulsat, després d’enfrontaments quasi constants amb els dirigents anarcosindicalistes.
Malgrat haver assolit un elevat nombre de militants (pel desembre 1931 tenia uns 7.500 adherents), no aconseguí de superar la divisió del ram en múltiples associacions obreres, però impulsà en agost-setembre de 1933 la creació d’un Front Únic de Treballadors Mercantils que decretà la primera vaga general del ram que afectà uns 100.000 treballadors (12-17 novembre 1933). Hom aconseguí un increment salarial, la confirmació de la jornada de 8 hores, l’aboliment de l’internat al ram, de l’alimentació, igualació dels salaris de la dona i l’home, etc.
Tant el sindicat com el Front foren força afectats per la repressió que seguí els fets del Sis d’octubre de 1934.
El 2 de maig de 1934 el Sindicat féu aparèixer com a òrgan de premsa “Treball”, en català.
(Barcelona, 14 febrer 1933 – València, 28 novembre 1935)
Setmanari. Òrgan de la Federació Sindicalista Llibertària, que aparegué en substitució de “Cultura Llibertària” (novembre 1931 – febrer 1933).
Fou animat especialment per Ángel Pestaña, Joan Peiró i Joan López.
El 24 de juliol de 1934 passà a ésser editat a València, i després d’una suspensió de diversos mesos (novembre 1934-abril 1935) reaparegué allà mateix en una segona època (des del 25 d’abril).
(Catalunya, 1906)
Novel·la de Federico Urales.
Francesc Ferrer i Guàrdia li encomanà diversos llibrets per a l’Escola Moderna, d’on sorgí aquesta novel·la, que assolí un gran èxit i que inaugurà la seva dedicació a la literatura obrerista de caire anarquista.
(Igualada, Anoia, gener 1926 – 22 setembre 1934)
Periòdic anarco-sindicalista. Conegué una primera època com a mensual (fins al juliol 1926) i una segona quinzenal (des del 15 juny 1930).
Els redactors foren Josep Anselmo, Josep Massana i Antoni Carner primer, i Anselmo, Daniel Alcaide i Josep Cuatrecasas, després. El director fou Joan Ferrer.
Dades dels Països Catalans 