Arxiu d'etiquetes: Alt Urgell

Alinyà

(Fígols i Alinyà, Alt Urgell)

Poble (958 m alt) i antic municipi (62,49 km2). Des del 1972 formà l’actual.

El poble és emplaçat a la dreta del riu de Perles, prop de la seva formació per la confluència dels torrents de Vall-llonga i de l’Alzina. L’església parroquial de Sant Esteve, esmentada ja a l’acte de consagració de la catedral d’Urgell, el 839, és romànica, del segle XII, però ha estat molt reformada.

Formava part del ducat de Cardona, dins la batllia de Solsona.

Per la festa major, el 10 d’agost, hi era ballat, per parelles, el ball pla d’Alinyà. La melodia, composta de dues parts semblants, però a compàs de 3/4 i 6/8 respectivament, és estimable i de caient noble. Hom conserva referències de la coreografia.

Albet

(Montferrer i Castellbó, Alt Urgell)

Llogaret (1.178 m alt), en un serrat que separa el torrent de Castellbó del torrent d’Albet, afluent, per l’esquerra, del primer.

L’origen d’aquest llogaret és l’antic monestir d’Albet (Sant Martí d’Albet), benedictí, actualment desaparegut. D’origen desconegut, l’any 914 fou unit amb quatre d’altres a Sant Serni de Tavèrnoles pel fet que no tenia abat ni monjos per l’estat ruïnós de l’edifici.

Adraén

(la Vansa i Fórnols, Alt Urgell)

(ort ant: AdrahentPoble de l’antic municipi de Fórnols de Cadí. El més alt de la vall de la Vansa, emplaçat a la capçalera del riu de Bona, sota el cap de la Fesa, el cim més occidental del Cadí. Entre 1900 i 1960 perdé el 60% de la població.

L’església parroquial de Sant Martí és esmentada el 819, en la consagració de la catedral d’Urgell; al seu terme hi ha l’ermita de Sant Salvador d’Adraén.

El castell d’Adraén era cap d’una batllia del vescomtat de Castellbó, dins el quarter de Castellciutat.

Vansa i Fórnols, la (Alt Urgell)

Municipi de l’Alt Urgell (Catalunya): 106,08 km2, 989 m alt, 180 h (2017)

0alt_urgell(o la Vansa)  Situat al límit amb el Solsonès, comprèn la vall mitjana de la Vansa. És el resultat de la unió, el 1972, dels antics termes de la Vansa i Fórnols de Cadí.

L’agricultura és majoritàriament de secà: cereals, llegums, alfals i farratges, i una petita part de regadiu (prats, alfals, patates). Ramaderia (bestiar porcí, boví i, sobretot, oví).

El centre administratiu del municipi és el poble de Sorribes de la Vansa, format al voltant de l’església parroquial de Sant Martí de Lavansa, del qual depenen tots els pobles, llogarets i caseries del terme: Ossera, Sisquer, Padrinàs, Montargull de Lavansa, Sant Pere de Lavansa, la Barceloneta, Colldarnat i l’antic lloc de Sant Julià de Pera.

El 1130 Ermengol VI d’Urgell concedí l’honor de Lavansa a Galceran (II) de Pinós. La senyoria era al segle XIV del capítol d’Urgell.

Enllaços web:  Ajuntament Estadístiques

Vansa, vall de la

(Alt Urgell)

Vall del Pre-pirineu, de direcció est-oest, limitada al nord per la serra de Cadí i al sud per les serres del Verd i de Port del Comte.

La vall de Josa (que correspon, en una gran part, al terme urgellès de Tuixén) n’és la capçalera, la qual s’uneix a la coma dels Cortils (enclavament del municipi de Bagà, al Berguedà) i es comunica amb la Cerdanya pel pas de Gosolans, i amb el Berguedà pels colls de Josa (en el camí de Gósol, a l’oest del Pedraforca) i del Collell (en el camí de la vall de Gresolet, al nord del Pedraforca).

Aigua avall de Josa, la vall es tanca i no es torna a eixamplar fins a la vila de Tuixén, nucli més important de la vall, on el riu de Josa s’uneix, per la dreta, al riu de la Mola, que davalla del cim de Clotarons (als cingles de les Costasses) i de la serra del Verd, per formar el riu de la Vansa; aquesta vall i terme de Tuixén es comunica amb el Berguedà (Gósol) pel coll de la Mola i amb el Solsonès (vall de Lord) pel coll de Port.

Aigua avall del molí de la Farga, la vall torna a obrir-se; en aquest sector, rep, per la dreta, la vall de Cornellana i, més a l’oest, al peu d’un contrafort del Cadí, es troba el poble de Fórnols de Cadí. Després de Montargull passa per Sorribes de la Vansa, on conflueix amb el riu Fred, que davalla de la serra de Port del Comte (vora el qual hi ha els llogarets de Pardines i de Sant Pere); aigua avall, i també per l’esquerra, hi conflueix la vall on hi ha el poble d’Ossera, i vora la caseria de la Barceloneta, per la dreta, la llarga vall del riu de Bona, que davalla del Cadí i on es troben els llocs d’Andraén, Banyeres i Sisquer.

Aigua avall, al peu del coll d’Arnat (al camí de la Vansa a la Seu d’Urgell) i del llogaret de Colldarnat, la vall inicia un llarg i profund congost, l’estret de la Vansa, fins a la confluència amb el Segre a l’hostal Nou, en ple congost de Tresponts, després de 32 km de recorregut.

En aquest sector de la vall, el riu de la Vansa és termenal dels municipis de Tost, a la dreta (amb el poble de Montant situat damunt l’altiplà que domina l’engorjada vall), i els d’Alinyà (amb els antics termes de Caferna, Forns i de Sant Ponç) i de Fígols d’Organyà.

Valls de Valira, les (Alt Urgell)

Municipi de l’Alt Urgell (Catalunya): 171,25 km2, 740 m alt, 808 hab (2017)

0alt_urgellS’estén a la vall de la Valira. La part més oriental del terme és regada per barrancs afluents directes del Segre. A excepció dels reduïts espais immediats al curs de la Valira, el terme és molt muntanyós. La zona alta de ponent té boscs de pins i en la resta del terme hom troba roures i alzines.

Prop dels cursos fluvials i dels caserius hi ha prats i pastures que faciliten l’explotació del bestiar boví, què és l’activitat econòmica més important. En terres de regadiu hom conrea blat, patates, hortalisses i arbres fruiters. Al secà, les patates i els cereals remunten els vessants de les muntanyes.

L’any 1970 foren annexats els antics termes d’Anserall, Ars, Civís, Arcavell i Bescaran i el nou municipi rebé oficialment el nom actual. A uns 300 m al nord d’Anserall hi ha l’església romànica de l’antic monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, que serveix d’església parroquial del poble.

Dins el terme municipal hi ha, a més, el poble de Calbinyà, els llogarets de Morters, Llirt, Estelareny i Sant Andreu de Calbinyà, i les masies i antics termes de Feners i Cortingles.

Enllaços web:  AjuntamentEstadístiques

Urgell, catedral d’

(la Seu d’Urgell, Alt Urgell)

Temple principal del bisbat d’Urgell (Santa Maria d’Urgell), al qual la capital del bisbat deu alhora l’origen i el nom (villa Sedis o Sedes Urgelli). Destruïda pels sarraïns, probablement l’any 793, juntament amb la ciutat romano-visigòtica Orgia o Orgellia, la primitiva església episcopal fou substituïda per una altra, bastida en temps de Carlemany, que el bisbe Sisebut consagrà, el 839, en presència del comte Sunifred I d’Urgell-Cerdanya.

Refeta, en estil romànic, pel bisbe Ermengol (1010-35), fou objecte d’una nova dedicació, l’any 1040, durant el pontificat del seu successor Eribau. A més de l’altar de Santa Maria, que ocupava l’absis central, en els documents coetanis són esmentats uns altres cinc altars: de sant Esteve, del Sant Sepulcre, de sant Just, de sant Jaume i de sant Ermengol, ja venerat com a sant pocs anys després de mort.

Encara que el pla i les característiques siguin desconeguts, cal suposar que la distribució interior i els trets estilístics del nou temple devien ésser semblants als construïts contemporàniament en altres centres importants de la Catalunya comtal, com el monestir de Ripoll, Sant Vicenç de Cardona o el proper Sant Serni de Tavèrnoles.

L’església actual, cronològicament la quarta de les conegudes, començada pel bisbe Ot d’Urgell (1116-22), rebé un impuls decisiu el 1175, en encarregar-se de la seva continuació el mestre Ramon Llambard, de nom -i probablement també d’origen- italià, el qual, mitjançant contracte estipulat amb el capítol, es comprometé a cloure la volta en el termini de set anys, acabar el cimbori i aixecar les torres dels campanars.

Les guerres, el saqueig de la Seu per les tropes d’Arnau I de Castellbò i Ramon Roger I de Foix (1195-96) i la disminució dels recursos econòmics obligaren a interrompre les obres a la fi del segle XII, i ja no foren continuades. Les parts que restaven inacabades han estat revestides de pedra durant les darreres campanyes de restauració, entre els anys 1955 i 1974.

Amb la supressió dels nombrosos afegits posteriors hom aconseguí, d’altra banda, de retornar-li l’aparença exterior original, amb la recuperació, entre altres elements destacats, del portal de la façana septentrional davant l’antiga plaça dels Oms, i fou completada, així mateix, la reforma de l’interior, desfigurat pels enguixats amb què havia estat recobert al segle XVIII, reforma iniciada el 1918 pel bisbe Joan Benlloch.

Exemplar únic dins el conjunt del romànic català per les seves característiques italianitzants, visibles sobretot en l’estructuració ornamental de la façana, coronada per un esvelt campanaret amb dos pisos de finestres geminades, i en la galeria que recorre la part superior del transsepte i l’exterior de l’absis, la catedral urgellenca és una basílica de tres naus, amb un creuer extraordinàriament llarg, dotat d’una cúpula i cinc absis, dels quals només el corresponent a la nau central, amb la seva graciosa absidiola inscrita dins el gruix del mur de tancament i presidida per la imatge de santa Maria, sobresurt a l’exterior.

La imatge, romànica, tallada en fusta policromada, del segle XIII (restaurada el 1922), titular de la catedral i patrona de la ciutat, és coneguda d’antic per “la Mare de Déu d’Andorra”, on, segons la llegenda, estigué amagada durant la invasió sarraïna.

El gruix i la solidesa dels murs, les dues torres que emmarquen la façana i les altres dues, de grans proporcions, situades als extrems del creuer, permeten de suposar que els constructors no exclogueren la possibilitat d’una eventual utilització de l’edifici, a part la seva destinació sacra, com a lloc de refugi i de defensa en cas d’atac o d’envaïment de la ciutat, la qual cosa, de fet, s’esdevingué en més d’una ocasió.

Dels portals, cinc en total, oberts al frontis i als flancs del nord i del sud de l’església, els dos darrers són els més evolucionats, i assenyalen el trànsit cap a unes fórmules constructives i ornamentals característiques del segle XIII. La decoració esculpida revela, tanmateix, un parentiu estret amb la dels capitells del claustre, tots ells exclusivament de tipus ornamental o figuratiu, d’una clara influència rossellonesa. Pel que fa a aquest, de planta rectangular, de les quatre galeries que l’integraven avui només en resten tres d’originals, puix que l’ala de llevant, per motius utilitaris, fou enderrocada i substituïda el 1603 per una construcció d’un altre estil.

Quant a les pintures murals, datades del segle XIII, no se n’ha conservat cap en els emplaçaments originals, i totes foren arrencades poc després de ser descobertes, cosa que fa problemàtica la identificació de l’origen en molts casos. Destaquen les de la capella de santa Caterina, tres de les quals corresponents al cicle de Santa Caterina (una exposada al Museu Episcopal de Vic des del 1933, la segona propietat d’una fundació suïssa i la tercera adquirida el 2008 pel Museu Nacional d’Art de Catalunya a una entitat bancària) i una a la santa Cena, també al Museu Episcopal de Vic des del 1933.

Res no ha romàs, en canvi, del cadirat gòtic del cor, obrat en la primera meitat del segle XV, ni del retaule, amb aplicacions d’argent, del 1350, ni tampoc del que el substituí, el 1631, de fusta policromada, inspirat en el que hi havia a la catedral de Barcelona.

L’actual altar major fou construït el 1962, prescindint de l’ara del segle XI, de marbre blanc i de factura semblant a altres ares catalanes de la mateixa època, retrobada uns quants anys abans i que avui resta exposada a la veïna església de sant Miquel.

Seu d’Urgell, la (Alt Urgell)

Municipi i capital comarcal de l’Alt Urgell (Catalunya): 15,45 km2, 691 m alt, 12.015 hab (2017)

0urgell

Situat a l’Urgellet, a la riba dreta del Segre, prop de la confluència amb la Valira, afluent seu.

Preponderen els conreus de regadiu, per als quals s’aprofiten les aigües del Segre, a través de canals, i es destinen a prats artificials (subordinades a la ramaderia) i als conreus d’horta (patates, llegums, moresc, etc). Té molta importància l’activitat ramadera (bestiar boví per a l’obtenció de llet). Explotació forestal (pi roig, pi negre i pinassa), que permet una indústria de la fusta (serradores). Aprofitament de les argiles miocèniques per a l’elaboració de rajoles.

Entre les activitats industrials cal esmentar en primer lloc l’alimentària, que es basa en la producció de derivats lactis (mantega, lactosa i, sobretot, formatge); hi ha una cooperativa, que data del 1915, i unes lleteres (des del 1923). Hi compta també la indústria metal·lúrgica, i més recentment l’hotelera, a causa de l’afluència de turisme i d’estiuejants.

La població ha crescut regularment des del 1600, i durant el segle XX ha experimentat un procés d’industrialització continuat; ha triplicat la població des del 1920. És el centre d’una àrea comercial que abasta tota la comarca i n’és, a més, el principal nucli de població: hi concentra el 56% de la població, mentre que el 1900 la proporció era del 16%, i el 1857, el moment del màxim comarcal, només tenia aproximadament el 10% del total comarcal. La forta immigració compensa i supera l’emigració existent cap a les grans ciutats.

La ciutat, al marge de les seves activitats industrials i ramaderes, exerceix una triple funció: d’atracció comercial (mercats comarcal i regional), de centre eclesiàstic de l’alta muntanya catalana (seu del bisbat d’Urgell), i un paper fronterer amb Andorra, de la qual absorbeix part de les activitats: seu del copríncep urgellenc.

HISTÒRIA.- Els seus orígens són desconeguts, però segons els documents més antics era anomenada Vicus. Ja al segle VI hi havia bisbat, que aviat aconseguí una gran importància. Alliberada del poder dels àrabs, és probable que abans del 860 ja tornés a ésser cristiana. Segurament hi van residir els comtes d’Urgell abans de traslladar-se a Agramunt i Balaguer. Gaudí d’importants privilegis, com els de l’any 1165 i els que es conserven a l’arxiu municipal: Llibre dels privilegis de 1470 de la ciutat d’Urgell. Es coneixen monedes pròpies, com les de llautó encunyades a la segona meitat del segle XV. Intervingué en les guerres dels comtes d’Urgell, i en les altres des de Joan II fins a la de Successió, en la qual fou partidària de l’arxiduc Carles III. Tingué un paper important en les guerres carlines del segle XIX, com a centre dels absolutistes. Durant el Trienni Liberal hi residí la Regència d’Urgell (31 agost 1822). A la tercera guerra carlina hi hagué l’exacció de Tristany (1874), i els carlins hi establiren el quarter general fins al 1875, en què la ciutat fou ocupada per Martínez Campos.

ART.- La catedral de la ciutat és romànica, del segle XII, obra d’un grup de picapedrers llombards dirigits per Ramon Llombard, que la van començar el 1175. La planta té tres naus i el creuer té cúpula montada sobre petxines i cinc absis. La volta és de canó seguit a la nau central i al creuer, i d’aresta a les naus col·laterals. Els pilars tenen forma de creu. Hi ha una galeria porticada sobre l’absis central i finestres claustrals a la nau principal. La façana té tres cossos i, a banda i banda, dues torres escapçades iguals. Del claustre, adossat a l’església, només tres galeries són originals (segle XII), i formen un seguit d’arcades sostingudes per columnes amb capitells. Aquests capitells, com altres elements ornamentals, són obra de picapedrers pirinencs; tenen formes vegetals, animals i humanes, amb temes trets de l’Apocalipsi. A l’església hi hagué nombroses obres d’art romàniques, la majoria de les quals es troben actualment en museus. Continua en possessió de la seu el còdex del segle X, còpia dels comentaris del Beat de Liébana a l’Apocalipsi de sant Joan. Al costat dels claustre hi ha l’església romànica de Sant Miquel (segle XI), de tres absis decorats amb arcs llombards. L’església dels dominicans és gòtica, del segle XIV, i té una sola nau.

Enllaços web:  AjuntamentEstadístiquesTurismeBibliotecaSedis BàsquetRàdio

Seu d’Urgell, aeroport de la

(el Pla de Sant Tirs / Montferrer i Castellbó, Alt Urgell)

Aeroport, a 5 km de la Seu d’Urgell. Fou començat a construir per l’industrial Francesc Betriu l’any 1976 i, bé que de titularitat privada, fou declarat d’interès general. Entrà en servei el 1982, coincidint amb les fortes inundacions que deixaren negada la vall del Segre, i fou clau per a evitar que aquest territori quedés totalment aïllat.

La concessió dels vols fou atorgada a la companyia Aviaco, que explotà la línia regular Barcelona-la Seu-Barcelona amb l’aval del govern català i del govern andorrà per a les possibles pèrdues econòmiques. A causa del dèficit d’explotació, el 1984 fou tancat. A la primera meitat dels anys 1990 es reobrí amb vols comercials i esportius però es tancà novament el 1997 per obsolet.

L’any 2007 la Generalitat de Catalunya n’adquirí els terrenys. A finals de 2009 s’iniciaren una sèrie d’obres de millora per tal de convertir-lo en un aeroport regional, d’importància estratègica també per a Andorra. Al maig de 2010 acollí per primer cop una trobada d’avionetes de muntanya i fou reobert oficialment el 4 de juny de 2010.

Ocupa una superfície de 198 hectàrees, consta d’una pista de 1.340 m de longitud i 28 m d’amplada i una torre de control.

Per les seves característiques i dimensions, les seves finalitats bàsiques se centren sobretot a facilitar operacions comercials de més abast, millorar les comunicacions del Pirineu i complementar altres aeroports pròxims, especialment el de l’aeroport de Lleida-Alguaire.

Enllaç web: Aeroport Andorra-la Seu

Ribera d’Urgellet, la (Alt Urgell)

Municipi de l’Alt Urgell (Catalunya): 106,96 km2, 702 m alt, 936 hab (2017)

0alt_urgell(ant el Pla de Sant Tirs)  Situat a banda i banda del Segre, poc abans d’estretir-se camí del pantà d’Oliana, al sud-oest de la Seu d’Urgell. El sector muntanyós és ocupat per boscs de pins, roures i alzines.

A l’agricultura, predominen els conreus de regadiu (farratges, fruiters i productes d’horta) sobre els de secà (cereals). La ramaderia de bestiar boví (per a la producció de llet), és una de les principals fonts d’economia; també hi ha bestiar oví. Indústries alimentàries, metal·lúrgiques i de materials per a la construcció.

La capital és el poble del Pla de Sant Tirs.

Dins el terme s’hi troba l’aeroport de la Seu d’Urgell. L’any 1968 al municipi del Pla de Sant Tirs li foren annexats els antics termes d’Arfa, la Parròquia d’Hortó i Tost, i rebé el nom oficial actual.

Enllaços web:  AjuntamentEstadístiques