No té afluències importants en cabal ni en llargària. El pantà de Gaià ha permès la regulació del riu i un òptim aprofitament dels recursos hídrics per a la indústria i l’agricultura.
El seu cabal és molt irregular, amb acusats estiatges.
Cim (1.126 m alt) del sector nord-est de les muntanyes de Prades, format per un extens planell horitzontal, constituït per gresos roigs del pis inferior del Triàsic, encinglerat damunt les valls de Castellfollit i del riu Brugent.
Malgrat ésser constituïda per conglomerats oligocènics que omplen la Depressió Central, morfològicament és integrada a la Serralada Pre-litoral, i fa alhora de partió d’aigües entre el riu d’Anguera i el Gaià, i de límit entre les dues comarques.
Al segle XIV, i per defensar-se de les exigències de l’arquebisbe, es formà la Comuna del Camp de Tarragona, reunió dels síndics dels pobles, que amb el temps, anà adquirint més poder i representativitat; fou abolida amb el Decret de Nova Planta.
Serra principal entre les tres comarques, a la llarga línia de relleu que, des del Montagut (962 m alt) i el puig de Formigosa (995 m alt), arriba fins a la serra de Puigfred (728 m alt), amb una orientació general de nord-est a sud-oest, als límits entre les tres comarques.
El curs alt drena la Conca de Barberà, àmplia cubeta excavada a les margues per l’acció erosiva ascendent de la seva xarxa d’afluents; entra poc després al Camp de Tarragona on travessa el congost de la Riba (a la Serralada Prelitoral) en aprofitar una important dislocació que li serveix per establir el seu traçat.
El cabal és escàs i el seu règim és pluvial mediterrani, amb un petit màxim primaveral i un mínim estiuenc.
Les aigües són aprofitades per a regatges i serviren també per a l’establiment d’un petit eix industrial (Reus, Valls, la Riba), dedicat a la indústria paperera i tèxtil.
El seu curs ha servit tradicionalment per la comunicació de la ciutat de Tarragona amb l’interior.
GEOGRAFIA FÍSICA.- Presenta una part plana, que es prolonga al migdia, en direcció al mar, pel Tarragonès i el Baix Camp, circumdada per una franja muntanyosa; la serra de Miramar i els contraforts de la serra de Prades hi fan de límit al nord i a l’oest, i les muntanyes del Gaià, a llevant.
El Francolí i el Gaià, amb els seus afluents, que travessen la comarca de nord a sud, originen una zona de regadius -cas del Francolí- i l’obertura natural d’una vall més abrupta i trencada -la produïda per l’erosió fluvial del Gaià-.
L’orla muntanyosa la protegeix de les influències climàtiques de la Depressió Central; hi domina el clima mediterrani (15º a la plana i 12º a la muntanya), i les precipitacions són escasses (500 mm).
POBLACIÓ.- El darrer decenni hi ha hagut un notable creixement demogràfic, centrat sobretot a Valls, que representa més de la meitat de la població de la comarca.
ECONOMIA.- La indústria n’és l’activitat principal, sobretot el sector de la metal·lúrgia i també el paper, els materials de construcció, el tèxtil i l’alimentari. Es concentra fonamentalment a Valls i, darrerament, a Alcover. L’agricultura, que el segle passat hi féu bastir els edificis de les cooperatives agrícoles, la majoria modernistes, hi està en retrocés, i en menys d’una dècada la superfície conreada ha disminuït un 15%. Els conreus més importants són la vinya i l’avellaner. El sector terciari és feble i està centrat sobretot a Valls. Aquests darrers temps, la comarca ha esdevingut un focus d’atracció turística gràcies a l’anomenada que ha adquirit la calçotada de Valls i a l’auge de les concentracions castelleres que s’hi celebren.
HISTÒRIA.- Terra de pas entre el litoral i les terres interiors, ja en època romana hi discorria la Via Aurèlia, que comunicava Tarragona amb els grans centres urbans de Lleida i Saragossa. Amb tot, els vestigis antics hi són rars (un forn de ceràmica ibèrica a Fontscaldes i algunes restes romanes esparses) i no és fins a la Reconquesta, amb l’ocupació de la vall del Gaià i la construcció d’un seguit de castells per tota la comarca, que l’Alt Camp, nom ja documentat des del 1315, entra decididament en la història del país. Un paper destacat en la història d’aquestes terres l’ha tingut el monestir de Santes Creus, compendi artístic de romànic al barroc. El seu origen es remunta a l’any 1158 amb la donació de terrenys que van fer Guerau Alemany (IV) de Cervelló i altres nobles. Els abats que el regiren impulsaren l’explotació agrícola d’aquestes terres i en fomentaren la vida cultural.
Dades dels Països Catalans 