El riu de Montnegre, les aigües del qual recull l’antic pantà de Tibi, que té una capacitat de 5 milions de m3, rega amb dificultat aquesta horta, malgrat l’aportació complementària d’aigua canalitzada des de Villena i des del Segura, cosa que li dóna unes característiques particulars que la diferencien de les hortes de València, de Gandia i d’Oriola: és una transició entre el camp regat i l’horta pròpiament dita.
Hi són conreades plantes de secà, resistents, la productivitat de les quals és assegurada i augmentada amb la irrigació (ametllers, oliveres, garrofers, vinya, i, en alternança, blat i ordi o, amb menys freqüència, altres cereals i hortalisses), però el veritable conreu intensiu només es dóna en espais molt petits.
Tot i que al País Valencià, en general, l’aigua és un bé comú administrat pels sindicats de regants, a l’horta d’Alacant -i també al camp d’Elx– la propietat de l’aigua -de l’aigua anterior a la construcció del pantà de Tibi, anomenada aigua vella– és separada de la terra i, habitualment, els regants han d’adquirir els albarans o bitllets per a les hores de reg a la subhasta de l'”aigua vella” feta a Sant Joan d’Alacant.
Aportant les pluges només 335 mm d’aigua anuals, i, encara, de forma irregular, la construcció del pantà de Tibi, entre el 1579 i el 1594 -el més vell d’Europa-, representa un canvi important en l’economia de la zona: la vinya, la barrella, la morera, els arbres fruiters i les hortalisses feren recular l’olivera.
Però durant el segle XIX i el començament del XX aquesta horta entrà en un període d’envelliment: la indústria de la seda decaigué, igual que la del cànem; la barrella sofrí un gran descens i el vi, després de l’eufòria causada per la presència de la fil·loxera a França, tingué igualment un període de decadència.
Municipi i capital de de la comarca de l’Alacantí (País Valencià): 200,8 km2, 3 m alt, 332.067 hab (2014)
Capital de la província i regió homònima. Situada a la badia d’Alacant, al peu de dos petits turons, Tossal i Benacantil.
ECONOMIA.- Agricultura de regadiu, alternada amb la de secà, produeix hortalisses, ametlles i raïm de taula. La pesca compta amb una flota d’un cert tonatge, vivers de musclos. La indústria es va desenvolupar en funció del port. Encara hi tenen importància la d’adobs, la metal·lúrgica, les dedicades a la ceràmica, les tèxtils i les alimentàries. Centre de l’àrea comercial homònima, comprèn les subàrees de Benissa, Elda i Villena.
Centre d’estiueig tradicional d’ençà de la construcció del ferrocarril Madrid-Alacant (1858). Les seves condicions climàtiques (277 dies de sol previstos cada any) l’han convertit en gran centre turístic, capital de la Costa Blanca. El passatge marítim s’orienta a València i a Barcelona, a Eivissa i a Palma de Mallorca i, fins a la guerra civil, a Orà i l’Alger. L’aeroport d’Alacant és important pel seu volum de passatgers, situat a l’Altet.
POBLACIÓ.- A mitjan segle XIX (1860) només tenia 31.000 habitants, el 1900 pujaven a 50.000, i el 1960 n’allotjava 122.000, part dels quals vivien escampats en petits pobles a l’horta. El creixement demogràfic de la ciutat ha estat molt ràpid i motivat principalment per l’activitat del port, les funcions administratives, la indústria i el turisme.
LA CIUTAT.- Té una llarga història urbana. El nucli primitiu (ibèric, cartaginès i romà, successivament) fou desplaçat pels àrabs del cim del Benacantil (106 m), al seu vessant sud-occidental, durant el segle XVII creixé ràpidament fins a arribar a la platja i deixar fora muralla el Raval Roig dels pescadors i el de Sant Antoni; al segle XIX, convertida Alacant en capital de província, s’enderrocaren les muralles i es realitzà l’eixample, prenent com a eixos principals la vella rambla i l’esplanada arran del mar.
ART.-La ciutat, construida sobre la colònia romana de Lucentum, s’obre en amfiteatre sota la roca on hi ha el castell de Santa Bàrbara. L’església de Sant Nicolau de Bari (1616-62), obra d’Agustí Bernardino i Martín Unzeta, té en el seu interior la capella del Sagrament amb decoració barroca de Joan Baptista Borja (1738). L’església gòtica de Santa Maria té un portal barroc (1721-24) de Manuel Violat i conté una pintura de Roderic d’Osona del segle XV. El Museu Arqueològic conté el dolium de Lucentum, objectes prehistòrics, púnics i iberoromans; a més a més, una col·lecció de terra sigillata.
HISTÒRIA.-És, segons algunes teories, l’antiga Akra Leuké, colònia grega i després fenicia, aquesta darrera fundada, segons la tradició, per Amilcar Barca. Restes d’un poblat ibèric es conserven prop de la ciutat, en l’anomenat tossal de Manises, així com també restes romanes disseminades sota l’actual ciutat d’Alacant. Fou, juntament amb la regió d’Oriola i alguns territoris murcians, el nucli bàsic del regne visigòtic de Tudmir. Va formar part del regne taifa de Múrcia i sotmesa a sobirania castellana des del 1243; després d’una revolta dels musulmans fou repoblada (1264) per cristians. Alfons X li concedí el fur de Castella.
Durant el regnat de Jaume II el Just s’integrà definitivament al regne de València, per la confirmació (1309) de la sentència arbitral de Torrellas (1304). Declarada ciutat per Ferran II el Catòlic, des de mitjan segle XVI es convertí en un port important que feia competència al de València gràcies a l’exportació de llanes castellanes i, en menor escala, de seda, sosa, etc. A canvi de tot aixó arribaven crocats, paper, acer, or i armes, i a l’entorn d’aquesta activitat comercial s’establiren nombrosos mercaders anglesos, francesos, genovesos i milanesos.
El segle XVII fou època de decadència, deguda en part a l’expulsió dels moriscos i en part a la pesta (1647-48). Durant la guerra de Successió es declarà per Felip V de Borbó. Presa per les forces de l’Arxiduc el 1706, fou conquerida per Asfeld el 1708, malgrat l’oposició de l’estol de l’almirall Baker. Alacant fou el 1765 autoritzada a traficar amb Amèrica i de nou el 1778 fou un dels tretze ports espanyols autoritzats a comerciar amb aquell continent.
Durant el segle XIX, seguí les orientacions generals de la política espanyola. El 1822, i confirmada el 1833, fou creada la divisió administrativa provincial d’Alacant. Hi hagué un pronunciament (1836), i un aixecament liberal (1844) contra el govern de González Bravo dirigit pel coronel Pantaleón Boné i secundat a Cartagena pel general Ruiz. Va ésser sufocat pel capità general de València, Roncali, i Boné fou afusellat. El 1858 va ésser construït un ferrocarril que unia la capital amb Madrid. També Gálvez Arce, el 1873, mirà d’estendre el moviment cantonal a Alacant, que se li uní, però tant bon punt deixà la ciutat, aquesta tornà a obeir el govern.
Durant la guerra civil va restar en mans republicanes i, en els darrers dies de la guerra (març 1939), fou port de sortida per als republicans. La província passà a formar part de la Comunitat Valenciana després de la concessió de l’estatut d’autonomia (juliol 1982).
Municipi de l’Alacantí (País Valencià): 18,47 km2, 341 m alt, 984 hab (2014)
(o Aigües, o Aigües Altes) Situat als contraforts meridionals de la serra del Cabeçó i drenat pel barranc d’Aigües, que desemboca directament a la mar.
L’agricultura de secà (garrofers, oliveres i ametllers) i de regadiu (unes 30 ha), la ramaderia ovina i la cria d’animals de granja (conills i gallines) constitueixen la base econòmica del municipi. Dins el terme hi ha tres fonts d’aigües medicinals, la principal de les quals, dita de Sant Ignasi, va ser l’origen del balneari dels banys de Busot, actualment destinat a funcions sanitàries, i del santuari de la Mare de Déu de la Salut.
El poble és situat a la vora d’un antic castell; amb el llogaret d’Aigües Baixes (actualment dins el terme del Campello), havia format part del terme d’Alacant, del qual es va separar durant la primera meitat del segle XIX.
Nom de dues escultures de pedra, d’art ibèric, trobades per atzar, a la fi del segle XIX, al lloc anomenat el camp de l’Escultor, prop del poble. Tenen cos de lleó amb ales i cap de dona.
Foren portades al Museu del Louvre de París, però una d’elles (la més ben conservada) passà el 1941 al Museo Arqueológico Nacional de Madrid.
Junt amb les dues esfinxs, aparegué també un toro de pedra, avui perdut.
Municipi de l’Alacantí (País Valencià): 66,64 km2, 376 m alt, 4.787 hab (2013)
Situat en la depressió envoltada per les penyes del Sit i el Maigmó, i les serres del Ventós, del Castellar i dels Talls. La part més muntanyosa és coberta de pins, garrofers i matolls.
La base econòmica del municipi és l’agricultura de secà i de regadiu, complementada per la ramaderia ovina i cabruna, l’avicultura, les explotacions de guix i d’argila i, sobretot, les terrisseries, la producció de les quals és destinada en part a l’exportació.
Els darrers dies de l’any, el poble celebra la festa del Rei Moro, que commemora, segons la tradició, la reconquesta de la vila. L’església parroquial de Sant Pere és del començament del segle XVII.
És anomenada també la foia dels Abions, per tal com inclou dos dels districtes rurals de Xixona, l’Abió Alt i l’Abió Baix, els quals, eclesiàsticament, són un annex de la Torre de les Maçanes.
Dades dels Països Catalans 