(Barcelona, 1641 – la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 1677)
Escriptor i religiós agustí. Entre els seus escrits de caràcter religiós, en publicà dos contra les teories del filòsof espanyol Miguel de Molinos.
És autor d’un Tractatus quisnam sit actus mysticus et perfectissime ducatur viator ad perfectissimam et mysticam unionem cum Deo.
(Barcelona ?, segle XV – segle XVI)
Frare agustinià.
L’any 1507 va publicar, a Barcelona, l’adaptació catalana del vocabulari castellà-llatí de Nebrija, sota el títol de Vocabularius Aelii Antonii Nebrissensis. El pròleg de l’obra va seguit d’una composició poètica en honor de Nebrija feta per Martí Ivarra.
(Barcelona, segle XVII – Palamós, Baix Empordà, 1668)
Religiós agustí. Fou catedràtic de teologia a l’Estudi General de Lleida.
Excel·lí pels seus sermons, molts dels quals foren publicats.
(Barcelona, 1694 – 1777)
Frare agustí. Pertanyia a l’Acadèmia de Bones Lletres. Hi presentà diverses memòries sobre temes històrics i filosòfics.
A l’entitat esmentada es conserva una estàtua de Mercuri, en bronze, descoberta per ell a Torroella de Montgrí.
És autor del llibre Los antiguos tiempos de la Iglesia Católica (1744).
(Tagamanent, Vallès Oriental, 1113 – Sant Joan de les Abadesses, Ripollès, 12 setembre 1161)
Canonge agustinià i beat. Era fill de Ramon Berenguer de Tagamanent i d’Ermessenda i fou lliurat pels seus pares a la canònica de Sant Joan el 25 de juny de 1127. Allà habità, amb fama de santedat, fins el 12 de setembre de 1161.
A causa de la veneració que hom li professà tot seguit el 1345 hi fou construït un sepulcre d’alabastre amb una estàtua jacent i una inscripció que recorda la seva vida. Aquest sepulcre fou profanat pels francesos el 1794 i destruït en part el 1936, però ha estat recompost i es guarda a l’església del monestir de Sant Joan. També hi ha una vida llatina anònima (segle XIV) que recorda la seva santedat.
El seu culte, amb caire privat, s’estengué a altres indrets de la diòcesi de Vic.
(Camprodon, Ripollès, 1773 – Manila, Filipines, 1845)
Frare augustinià, missioner i arquebisbe. Professà al convent de la Seu d’Urgell (1789), d’on anà a les missions de les Filipines (1795).
Fou destinat tot seguit a la Xina, on estigué vuit anys. Fou procurador de la província religiosa (1818) i definidor (1825-29).
Bisbe auxiliar de Manila (1829) i arquebisbe titular (1830-45). Es destacà pel seu treball pastoral i esperit caritatiu.
És autor d’algunes obres pastorals.
(Barcelona, Barcelonès)
Antic convent de canonges augustinians, fundat pel bisbe Guillem de Torroja el 1155 en una capella dedicada a santa Eulàlia pròxima a la ciutat.
El 1293 la comunitat es traslladà al convent augustinià dels anomenats frares del sac, situat dins la ciutat, a la plaça de Santa Anna (actual avinguda del Portal de l’Àngel), on a la fi del segle XIV, amb l’ajut de Joan I, edificaren una nova església i un claustre de bon estil gòtic. En depenia el priorat canonical de Sant Pere de Cubelles.
El 1423, a instàncies d’Alfons IV i amb l’aprovació papal, es refongueren amb la comunitat de Santa Anna de Barcelona, abans de l’orde del Sant Sepulcre, i passaren a residir al monestir de Santa Anna.
Aleshores es traslladà a Santa Eulàlia una comunitat de religioses dominicanes procedent del monestir de Prulla (Llenguadoc), que des del 1351 era prop del portal de Jonqueres, prop de la muralla de la ciutat. En passar a Santa Eulàlia prengueren el nom de convent de Montsió.
(Montblanc, Conca de Barberà)
Ermita i antic monestir agustinià, a l’est del terme, vora Prenafeta.
La construcció de l’església fou iniciada el 1373 (el rei Pere III i l’arquebisbe de Tarragona posaren la primera pedra); fou acabada pels agustinians, que hi establiren una comunitat, posteriorment molt reformada.
Es trobava dins l’antic terme del castell de Montornés, de la jurisdicció de Poblet.
(Bujaraloz, Aragó, 1605 – Perpinyà, 7 gener 1670)
Escriptor polític i frare agustí. El 1621 obtingué el títol de catedràtic perpetu en teologia. Fou professor de la Universitat de Lleida.
El 1640 es mostrà partidari de la intervenció francesa a Catalunya. Lluís XIII el nomenà abat de Sant Cugat i predicador i cronista de la Cort. Refugiat a Perpinyà l’any 1652 després de la caiguda de Barcelona, tornà a l’abadia el 1662.
Autor de Govern polític de la ciutat de Barcelona per a sustentar los pobres i evitar vagabundos (1636), Notícia universal de Catalunya en amor, servicis i fineses admirables (1639), Llàgrimes catalanes a l’enterro i exèquies de l’Iltre. Diputat de Catalunya Pau Claris (1641), Proclamación Católica (1640) i Epítome dels principis i progressos de les guerres de Catalunya dels anys 1640 i 1641.
Deixà inèdites: De la división geográfica de los reinos de Francia y España, Geographia Hispaniae, Sermó de sant Jordi predicat als diputats i oïdors de Catalunya i Elogio de Enrique de Laturingia, conde Harcourt, gobernador de Cataluña en 1646.
(Catalunya, segle XIV – Grècia ?, segle XIV)
Prelat i religiós agustí.
Fou nomenat arquebisbe de Neopàtria el 1381, succeint a Mateu. El 1384 anà a Catalunya i Aragó. Tornava a ser a Grècia el 1387 o ja abans.
Fou sens dubte el darrer arquebisbe català en aquelles terres.
Dades dels Països Catalans 