(Reus, Baix Camp, 10 febrer 1910 – Madrid, 17 octubre 1992)
Advocat i jurista. S’establí a Madrid, on s’especialitzà en dret mercantil.
Degà del Col·legi d’Advocats de Madrid (des del 1973) i president del Consell General de l’Advocacia (des del 1974), es va distingir per la defensa de la professió i dels drets democràtics.
Els anys 1977-78 fou senador per designació reial.
(Barcelona, 1847 – 1911)
Advocat. Fill tercer de Sebastià Antoni Pascual i Inglada (Barcelona, 1807 – Banheras de Luchon, França, 1872) Advocat i col·leccionista d’art. Doctor en dret.
Es doctorà en dret civil i canònic (1869), i fou catedràtic de dret mercantil i polític comparats.
Membre de diverses juntes d’actuació catòlica, fomentà obres religioses. Com a president de la junta d’obra de la parròquia de Betlem, de Barcelona, aconseguí d’impedir que l’església fos enderrocada (1873).
El papa Pius X li concedí (1905) el marquesat de Pascual, fet extensiu a la seva filla:
Maria Soledat Pascual i de Llanza (Barcelona, segle XIX – 1958) Marquesa de Pascual, i a la qual el papa Benet XV li concedí (1917) el marquesat de Pascual-Bofill.
(Barcelona, 1903 – 9 maig 1980)
Empresari teatral i advocat. L’any 1947 fou un dels fundadors de l’empresa del Gran Teatre del Liceu de Barcelona.
Durant la seva gestió, promogué la formació d’una orquestra (1958) i d’un cos de ball (1966) estables. Amplià la durada i el repertori de les temporades de ballet i d’òpera, per a les quals contractà solistes i companyies de categoria internacional.
Publicà articles sobre temes musicals. El 1955 aconseguí que el Festival de Bayreuth visités Barcelona.
El 1959 li fou concedit el Premio Nacional de Teatro.
(Barcelona, 1848 – 1913)
Advocat i escriptor. Fou auxiliar a la facultat de dret de Barcelona.
Dirigí la revista “Dogma y Razón” i presidí la Joventut Catòlica de Barcelona. Fundà la biblioteca “Verdadera Ciencia Española”.
És autor de diverses obres apologètiques i traduccions.
(Lleida, 18 agost 1888 – 2 juliol 1933)
Polític i advocat. S’inicià en política afiliant-se a la Joventut Republicana.
Fou alcalde de Lleida, però dimití en produir-se el cop d’estat de Primo de Rivera. Participà en les conspiracions contra la monarquia.
Proclamada la República, fou diputat a corts (1931) i al Parlament de Catalunya (1932), i formà part de la diputació provisional de la Generalitat.
Fou membre del comitè executiu d’Esquerra Republicana.
(Palamós, Baix Empordà, 25 juliol 1819 – 5 març 1887)
Advocat i escriptor. Fou diputat provincial i a corts, i assessor de marina de la província de Girona.
Col·laborà a “La Ilustración Española y Americana” (Madrid), a la “Revista de Gerona” i al “Semanario de Palamós”.
El 1882 presidí el certamen de l’Associació Literària de Girona i llegí un discurs intitulat Los pagesos de remença.
És autor també d’una sèrie d’articles sobre La Codificación española.
(Barcelona, 17 febrer 1860 – Buenos Aires, Argentina, 1941)
Escriptor i periodista. Advocat i carlí, fundà a Barcelona “Lo Crit de la Pàtria” (1883) -per articles del qual fou empresonat diverses vegades-, “Lo Crit d’Espanya” (1889) i “El Estandarte Real”.
Residí després a Buenos Aires, on dirigí “El Legitimista Español” i “España”.
És autor de les obres Carlos V. Estudio biográfico por un contemporáneo (1885), La España carlista (1885), Episodios tradicionalistas (1886), Ramillete de flores republicanas (1887) i Álbum de personajes carlistas con sus biografías (1887-91).
(Barcelona, 1871 – 1907)
Arquitecte. Fill de Salvador Oller i Dulcet (Centelles, Osona, 1843 – Barcelona, 1909) Industrial, el qual el succeí, el 1907, en la baronia d’Oller.
Construí diversos edificis religiosos (esglésies dels franciscans i dels carmelites, a Barcelona; santuari de la Sagrada Família, al Montseny; convent dels carmelites, a Arenys de Mar).
Fou arquitecte municipal de Centelles, on construí la Casa de la Vila. La seva producció es mou dins l’estil historicista.
Fou nomenat baró d’Oller pel papa Lleó X el 1905.
Era germà de Francesc d’Assís Oller i Pedrol (Barcelona, 1877 – 1939) Advocat especialitzat en assegurances. Fou el fundador i director de la companyia “La Constancia” i president de “La Integridad” i del patronat de l’Institut Català de Sordsmuts. Succeí el seu pare, Salvador Oller i Dulcet, en la baronia d’Oller.
(Barcelona, 12 gener 1924 – 1 febrer 2016)
Crític cinematogràfic i advocat. Germà d’Alexandre i nebot de Marçal.
Paral·lelament a l’exercici de l’advocacia, desenvolupà una activitat important com a conferenciant i presentador de cineclubs, i com a crític i assagista, particularment a “Serra d’Or”.
Fundà (1957) el cineclub Llinterna Màgica, que durant anys portà a terme una important tasca de difusió, presentant mostres especialitzades a Perpinyà.
Col·laborà també en el guió de Vida de familia (1963) de J.L. Font.
(Reus, Baix Camp, 1867 – Calataiud, Aragó, 1928)
Polític republicà i advocat. Ingressà al Centre Federal de Reus, i des del 1903 fou diputat a corts, fins al 1923.
Adherit a Solidaritat Catalana (1907) i posteriorment proper a la UFNR, mantingué, tanmateix, una particular independència, basada en la seva força electoral a Tarragona.
El 1911 presidí la comissió de parlamentaris catalans que presentà a Canalejas el projecte de bases de la Mancomunitat, participà en l’Assemblea de Parlamentaris del 1917 i en 1918-19 fou un actiu defensor a les corts de la campanya per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.
Dades dels Països Catalans 