(València, segle XVI)
Escriptor. Doctor en drets, advocat de la ciutat de València; cavaller vinculat a la cort valenciana dels ducs de Calàbria.
Per encàrrec de Germana de Foix traduí al castellà les Reglas del sexto de las decretales (1535) i és autor de Trezientos proverbios, consejos y avisos (sd), en tercets. Fou un dels testimonis del procés de castellanització originat per la cort dels lloctinents generals de València el primer terç del segle XVI.
(València, 25 agost 1881 – Ginebra, Suïssa, 27 octubre 1938)
Polític i advocat. Adscrit al radicalisme, col·laborà primerament a València amb el partit de Blasco i Ibáñez i fou regidor de l’ajuntament valencià (1911 i 1920), diputat provincial i batlle de la ciutat (1920-22). Amb la proclamació de la II República, fou elegit diputat per a les corts constituents i va ocupar la cartera de treball dins el govern presidit per Lerroux (1933).
Pel seu caràcter conciliador fou nomenat president del consell de ministres (abril 1934). Va haver d’enfrontar-se amb els greus problemes provocats per les vagues de pagesos, la detenció dels diputats socialistes, el conflicte amb la Generalitat de Catalunya i la petició d’autonomia del País Basc.
Combatut per les dretes, que l’acusaven d’incapacitat per reduir els partits d’esquerra, i atacat per aquests per la duresa excessiva amb que havia actuat en la repressió de les vagues, el seu govern fou derrotat l’1 d’octubre, quan la CEDA va retirar-li l’ajut. Formà part del govern presidit per Lerroux, però hagué de dimitir en ésser-li discutides les responsabilitats de la Revolució d’octubre.
El 1936 s’exilià a Suïssa.
(Palma de Mallorca, 1878 – 1949)
Polític. Advocat, germà de Maria Antònia. Membre de l’Associació per la Cultura de Mallorca i director de la revista “La Nostra Terra” en 1929-36, fou un dels fundadors del Centre Autonomista de Mallorca el 1930.
Tingué més una activitat econòmica que no política: secretari del Banc de Crèdit Balear (1929-49) i president del Foment del Turisme de Mallorca (1934).
(Callosa d’en Sarrià, Marina Baixa, 12 març 1885 – 31 desembre 1941)
Advocat i escriptor. Llicenciat en dret a Madrid (1907).
Publicà diversos estudis sobre història del País Valencià: Sedición del año 1693 en el Reino de Valencia (1941), La villa de Callosa de Ensarriá (1960) i Bosqueig històric i bibliogràfic de les festes de moros i cristians (1958).
(Alacant, 27 agost 1900 – Paracuellos del Jarama, Madrid, 7 novembre 1936)
Advocat i polític. Fou catedràtic de dret públic a Múrcia, on dirigí el diari “La Verdad” i organitzà el partit Acció Popular. Fou fundador i president de la Federació d’Estudiants Catòlics, secretari de la CEDA.
Elegit diputat a corts pel novembre de 1933, ocupà el ministeri de treball, sanitat i previsió (maig-setembre 1935), en el govern Lerroux, i de justícia, treball i sanitat (setembre-desembre 1935), en les governs presidits per Chapaprieta.
Fou executat per elements incontrolats en començar la guerra civil.
(Borriana, Plana Baixa, 1816 – València, 25 desembre 1878)
Polític. Estudià lleis i fou (1860) degà del Col·legi d’Advocats de València. Afiliat al partit progressista, prengué part com a milicià nacional a les accions de Xest i Xiva durant la Primera Guerra Carlina.
Fou membre de la junta revolucionària (1854), diputat a corts (1865) i president de la diputació provincial de València (1874-75).
Fou el pare de Jacob Sales i Reig.
(València, 21 octubre 1862 – Madrid, 12 desembre 1945)
Polític i advocat. Fill de Trinitari Ruiz i Capdepón. Membre del partit liberal, fou fiscal del Tribunal Suprem.
Diputat a corts (1888), ocupà el ministeri de Gracia i Justícia i de Governació en el govern Canalejas (febrer 1910-novembre 1912) i, una altra vegada, el de Gràcia i Justícia en el de García Prieto (abril-juny de 1917).
(Palma de Mallorca, 31 gener 1827 – 1 agost 1902)
Poeta i lul·lista. Després d’estudiar dret a Barcelona tornà a Palma de Mallorca, on exercí d’advocat tota la vida. La seva tasca d’escriptor tingué diversos vessants: com a poeta fou nomenat mestre en gai saber l’any 1862.
La seva poesia és romàntica, sense inserir-se excessivament en cap grup. Lingüísticament pretén de reconstruir un idioma medieval amb poc encert. En les poesies castellanes Hojas y flores (1853) es perceben influències franceses, angleses i sobretot alemanyes. Traduí al castellà poemes de Walter Scott, Schiller, Burger i Goethe.
Sota el títol Lo Cançoner de Miramar aplegà totes les seves poesies escrites en llengua natal. Els corrents romàntics van impulsar-lo a utilitzar temes medievals com Balades, col·lecció de poesies cavalleresques, o bé Lo joglar de Maylorcha (1862), poema constituït per romanços sobre la història de Mallorca, amb la particularitat d’ésser escrits en la llengua dels segles XIII i XIV.
També va dedicar-se a la història de Mallorca, i en això serví de guia a l’obra posterior de Joaquim Bover.
A la fi de la vida va dedicar-se plenament a preparar l’edició completa de les obres de Ramon Llull; reuní diversos còdexs i edità les Obres rimades. Alhora va editar diverses col·leccions dels millors savis i poetes mallorquins.
(Palma de Mallorca, 7 febrer 1853 – Madrid, 17 juliol 1928)
Polític. Advocat (1873) i notari, s’inicià políticament dins el partit republicà federal. Participà en la reorganització de l’Ateneu Balear (1878) i posà de manifest unes grans aptituds organitzatives amb la celebració de les primeres fires i festes de Palma (1880), la creació de l’Escola Mercantil (1881) -més tard Escola Mallorquina d’Ensenyament- i la formació de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat (1882).
Regidor el 1881, aviat s’uní al partit governamental i aconseguí de mantenir-se molts anys dins la diputació, que presidí en 1894-96 i en 1898-1900. Intentà llavors una certa obra de govern, reeixida en casos, com l’establiment del correu diari entre l’illa i la Península o la creació de l’escola de comerç, i fracassada en altres, com en les demandes de concessió de port franc.
Fou diputat a corts en 1901-23 i cap del partit liberal illenc, i s’inserí quasi totalment en l’administració estatal, a Madrid. Fou sotssecretari d’instrucció pública, governador civil de Madrid (1906), conseller (1909) i finalment ministre de gràcia i justícia (1918-19). Es mantingué, d’altra banda, fidel a Romanones fins en 1922-23, que acceptà de col·laborar amb Joan March.
Autor de La cuestión social en Mallorca (1877), llibre que incidí en la polèmica entorn dels xuetes fent costat a Josep Taronjí.
(Alaró, Mallorca, 12 maig 1854 – Palma de Mallorca, 3 desembre 1935)
(o Joan Rosselló de Son Fortesa) Escriptor Era advocat. Passats els quaranta anys abandonà l’exercici de la carrera, a Palma, i es retirà a la possessió de Son Forteza d’Alaró. Fins aleshores havia publicat a “La Roqueta” alguns quadres de costums, que signava amb el pseudònim de Joan de Passatemps.
Des de la seva retirada al camp incrementà la dedicació a les lletres. Col·laborà a “La Il·lustració Catalana”, “Joventut” i “Catalunya”. En 1903 aparegué a Barcelona, prologat per Costa i Llobera, el seu primer llibre Manyoc de fruita mallorquina, recull de proses narratives d’una qualitat estimable. Aquest llibre seria reeditat per “Lectura Popular”. Ja s’hi revelava com a bon escriptor en les descripcions, però amb una predisposició escassa per a la invenció novel·lesca.
El seu intent més clarament novel·lístic, En Rupit (1904), no havia de reeixir gaire. Són estimables, en canvi, els quadres descriptius dels seus llibres posteriors: Fruita seca (1907), En Caragol, publicat a Barcelona per “La Novel·la Nova”, i Tardanies, volum pòstum aplegat en 1947. En 1908 havia publicat també una conferència: Ruralisme.
Gran amic de Costa i Llobera, la seva correspondència amb ell és molt abundant.
Dades dels Països Catalans 