(Barcelona, 9 febrer 1926 – 16 gener 2022)
Director coral. Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona.
El 1951 fundà el Cor Madrigal, per mitjà del qual ha fet conèixer moltes obres catalanes contemporànies i de la polifonia del segle XVI.
(Santa Coloma de Gramenet, Barcelonès, 16 agost 1935 – Madrid, 21 febrer 2022)
Torero. Debutà a Castelló de la Plana (1956). Un dels més elegants de l’època, tant amb la capa com amb la muleta, faltava sovint a l’hora de matar.
Es retirà l’any 1983.
(Reus, Baix Camp, 7 abril 1923 – 18 juliol 2022)
Escriptor i poeta. Ha estat un dels principals promotors de les activitats culturals a Reus, sobretot al Centre de Lectura.
Poeta realista, reflecteix el món, de vegades ferreny o desolat, de cada dia. Ha publicat diversos llibres de poesia.
En prosa, és autor de L’agulla en un paller (1981), l’assaig No hi ha festa que valgui (1984), els reculls d’articles De Reus estant (1995) i Tomb de ravals (1998), la peça de teatre Història sentimental (1993), la novel·la El camí dels morts (1996) i les narracions Històries de la plaça de Prim (1997) i Història gràfica del Reus contemporani (1987).
De 1986 a 1993 va ser senador.
(Barcelona, 2 desembre 1928 – 8 juny 2022)
Dibuixant i pintora. Germana del compositor Antoni. Es formà sota la direcció de López Obrero i de Ramon Rogent. Els seus primers anys participà en nombroses exposicions col·lectives, i féu la seva primera individual el 1956.
En aquesta etapa inicial realitzà algunes escultures i pintà sobretot a l’oli i al fresc (decoració d’esglésies a Catalunya i als EUA), i il·lustrà diversos contes.
Des del 1972 s’ha dedicat quasi exclusivament al dibuix, caracteritzat per un traç cal·ligràfic, minuciós i depurat.
Dibuixà a “Cavall Fort”, i els llibres Barcelona tendra (1974), Botigues de Barcelona (1979), tots dos amb text d’Alexandre Cirici, i Salons de Barcelona (1984), amb text de Josep M. Carandell.
(Barcelona, 12 maig 1925 – 20 juny 2022)
Arquitecte i dirigent d’escoltisme. Fill de Lluís Bonet i Garí, i germà de Narcís. Titulat a Barcelona (1949).
En algunes de les seves construccions: esglésies de Sant Medir, Barcelona (1960), de Vinyoles d’Orís, Osona (1955), i de Fortesa, Anoia (1962) ha adoptat i actualitzat les teories de Gaudí. Posteriorment ha realitzat, entre altres obres, l’auditori Pau Casals, al Vendrell (1981). Fou membre de l’equip La Cantonada i d’Ars Sacra (1962).
Ha estat el primer president de la Delegació Diocesana d’Escoltisme de Barcelona (1957), secretari general de la Conferència Internacional de l’Escoltisme Catòlic (1977-81), comanador de l’orde de Sant Gregori el Magne (1981) i consultor del Consell Pontifici per als Laics (1985). Així mateix ha estat Director General del Patrimoni Artístic de la Generalitat de Catalunya (1981-84).
(Barcelona, 5 desembre 1939 – 14 gener 2022)
Investigador en arquitectura i en disseny de ciutats. Estudià a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (1956) i a la de Ginebra (1957-61). El 1961 creà el Taller d’Arquitectura de Barcelona, format per professionals de diferents àrees, que ha portat a terme nombrosos projectes arquitectònics i urbanístics a Espanya i altres països. Acaparà l’atenció internacional els anys seixanta, amb els projectes de Barri Gaudí, a Reus, Xanadú, a la Costa Blanca, i el 1964 guanyà el premi FAD pel bloc de pisos al carrer Nicaragua de Barcelona.
La seva arquitectura és de línia expressionista amb un destacat joc de volums. Des de l’any 1970 se li deuen diversos complexos residencials a França, com la urbanització de l’àrea propera a la Tour Montparnasse (1979) i Les arcades, a prop de Versalles. Destaca també el nou santuari de Meritxell a Andorra (1973-78) i l’edifici Walden 7 a Sant Just Desvern (1970-75).
El 1985 realitzà una exposició al Museu d’Art Modern de Nova York. Entre 1986 i 1991 inicià diversos projectes per a la renovació de Barcelona amb motiu dels Jocs Olímpics, com l’Institut Nacional d’Educació Física (INEF), l’ampliació de l’aeroport del Prat i l’edifici del Teatre Nacional de Catalunya.
Dades dels Països Catalans 