(València, 1938 – Sevilla, Andalusia, 25 setembre 2011)
Metge. Especialitzat en radiologia, forense (1962) i professor d’història de la medicina. Catedràtic de terapèutica física de la universitat de Sevilla (1970).
És autor de Medicina y sociedad en la España romana, coautor de Manual de terapéutica física y radiología i de Tabaco y salud (1980), i molts altres llibres. També ha cultivat la literatura i guanya el premi Nadal de 1980 amb la novel·la Concerto grosso.
(València, 30 agost 1982 – 2011)
(UV) Partit polític regionalista. Fundat per Vicent González i Lizondo i sectors de la dreta regionalista i de Coalición Popular. Té com a referència ideològica el secessionisme lingüístic del català i la defensa d’una “llengua valenciana” amb normativa diferent de la catalana. Tot i que Lizondo fou fundador i president del partit (1982-95), les tensions amb el sector liderat pel nou president, Hèctor Villalba, determinaren la seva expulsió pel novembre de 1996.
Unió Valenciana (UV) obtingué un escó en les eleccions generals del 1986, dos en les del 1989 i un en les del 1993 i el 1996. Al Parlament valencià aconseguí sis escons els anys 1987 i 1991 i cinc el 1995. Aquest any, féu un pacte de govern amb el PP que li atorgà la presidència de les Corts Valencianes i una conselleria. Amb el concurs d’UV, el Govern valencià mantingué posicions bel·ligerants contra institucions culturals valencianes i contra la normalització lingüística en general.
En les eleccions del 1999 UV patí una forta davallada i no aconseguí cap escó al Parlament valencià. Aquest mateix any Villalba fou substituït per Josep Maria Chiquillo en la presidència del partit, que entrà en una fase de marginalitat i de dissensions, sense obtenir representació ni a les Corts Valencianes ni a Corts Generals, en bona part a causa de la imposició del 5% com a límit per a obtenir representació al Parlament valencià, però també per l’adopció del discurs secessionista i anticatalà del PP valencià.
Els successius presidents de la formació han estat Juli Chanzá (2003-05), Joaquim Ballester (2005-06) i Josep Manuel Miralles (des del 2006).
(Palma de Mallorca, octubre 1982 – 28 febrer 2011)
(UM) Partit polític. D’ideologia liberal i nacionalista, ha participat des de la seva creació en diversos òrgans de govern de l’illa i donà suport al govern autonòmic del PP des del 1987 al 1995.
Després de les eleccions del 1999 s’integrà en una coalició de partits que prenia el govern als populars després de 16 anys, i donà suport a l’elecció del socialista Francesc Antich com a president balear. La presidenta del partit, Maria Antònia Munar, presidí des del 1999 el Consell Insular de Mallorca.
L’any 2011 bona part dels dirigents del partit foren implicats en casos de corrupció, fet que força la dissolució del partit.
(Guardamar del Segura, Baix Segura, 7 setembre 1919 – 2 juny 2011)
Poeta, historiador i assagista. Doctor en filosofia, ha estat un promotor cultural, sobretot de la poesia i de la història. Ha cercat una fórmula de “literatura alacantina”, sense distinció d’idiomes.
Ha publicat poesies en castellà i diversos llibres d’història: La villa y el castillo de Guadalest (1963), Literatura alicantina, 1839-1939 (1966), Literatura alicantina de la postguerra (1967), La guerra civil en la provincia de Alicante (1972-74), Historia parlamentaria, política y obrera de Alicante (1988-92), Pancatalanismo entre valencianos (1988) i Alicante en el franquismo: historia y memoria (1994).
(Palma de Mallorca, 12 novembre 1933 – 8 agost 2011)
Poeta. Estudià ciències polítiques a la universitat de Madrid.
Ha publicat els reculls de poemes L’últim (1955), Contribució de Bàrbar (1956), Calaloscans (1966), Camp rodó (1973) i Calaportal de Cavorques (1983).
El 1990 fou elegit president de l’Obra Cultural Balear.
(Castelló de la Plana, 7 juliol 1937 – Barcelona, 7 juny 2011)
Guitarrista. Deixeble de Daniel Fortea i Emili Pujol, tingué una notable trajectòria com a concertista arreu del món i fou premiat en el concurs internacional de Ginebra (1956).
Fou impulsor del Certamen Internacional de Guitarra Francesc Tàrrega (1966), del qual fou també president del jurat.
Autor de la banda sonora de la pel·lícula La revolta dels ocells (1982), de Josep Lluís Comerón, fou també intèrpret de viola de mà, instrument amb el qual l’any 2002 inicià una sèrie d’enregistraments acompanyant Montserrat Caballé.
Com a guitarrista acompanyà també, entre d’altres, Joan Manuel Serrat i Josep Carreras i enregistrà catorze discs com a solista, o bé amb conjunt de cambra o amb orquestra.
(Sallagosa, Alta Cerdanya, 4 novembre 1920 – Perpinyà, 11 setembre 2011)
“Jordi Pere Cerdà” Poeta i escriptor. Residí a Perpinyà des del 1960, on regentà una llibreria fins al 1976, any en que passà a dirigir la revista “Sant Joan i Barres”. Ha estat un dels fundadors del Grup Rossellonès d’Estudis Catalans i ha donat a conèixer en francès la literatura catalana.
Ha publicat La guatlla i la garba (1951), Tota llengua fa foc (1955), Ocells per a Cristòfor (1961) i altres reculls de poesia, que foren aplegats a Obra poètica (1966).
El seu teatre, reflex d’un costumisme camperol, és influït pel de García Lorca: Angeleta (1952), La set de la terra (1955) i altres títols editats el 1980 en el recull Obra teatral. Ha publicat també un llibre de contes i llegendes Contalles de la Cerdanya (1961).
El 1995 va ésser guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
(Alcoi, Alcoià, 1929 – Madrid, 30 desembre 2011)
Pintor. Format a l’Acadèmia de Sant Carles de València. Conreà diverses tècniques, especialment la pintura a l’oli. Ha exposat individualment a Alcoi, València, Barcelona i París.
Com a muralista ha decorat, entre altres, el presbiteri de l’església arxiprestal de Santa Maria a Alcoi (1956) i la del Salvador a Cocentaina (1961).
Influït per l’estructura del cubisme, ha passat també per una etapa abstracta.
(Alacant, 1976 – 2011)
“CAM” Entitat financera. Fundada per la fusió de cinc caixes. El balanç del 1991 presentava unes reserves de 50.226 milions de pessetes i uns recursos crediticis de 613.716 milions.
De l’estructura del passiu destaca el fort pes dels comptes d’estalvi i els dipòsits a termini, i quant a la d’actiu, la forta inversió creditícia. Disposà d’una completa xarxa de més de 400 oficines.
El 2011 va entrar en fallida econòmica i fou adjudicada al Banc de Sabadell.
(Castelló de la Plana, 1878 – 2011)
“Bancaixa” Entitat financera fundada gràcies al fruït d’una proposta de Joan Navarro i Reverter a la Societat Econòmica d’Amics del País. Fins al 1931 no tingué obra benèfico-social pròpia i el seu creixement general fou molt lent.
Moltes caixes menors valencianes s’hi van fusionat. El 1984 era la primera caixa del País Valencià pel volum de dipòsits i tenia 444 oficines.
El 2011 es fusionà amb altres entitats per crear Bankia.
Dades dels Països Catalans 
