Arxiu d'etiquetes: 1987

Foix i Mas, Josep Vicenç

19 Respostes

(Sarrià, Barcelona, 28 gener 1893 – Barcelona, 29 gener 1987)

Poeta, periodista i assagista, conegut com a J.V. Foix. La seva obra literària és un ric exponent de les influències de la tradició literària catalana, tant culta i medieval com popular, i de les propostes de les avantguardes artístiques europea i catalana de l’inici del segle XX, amb què va estar en contacte i que influí personalment. Participant activament en el periodisme intel·lectual del primer terç del segle, va dirigir la “Revista de Catalunya” i va ésser redactor de “L’Amic de les Arts”. Publicà dos llibres de proses poètiques: Gertrudis (1927) i KRTU (1932), tast del “Diari 1918” (1956).

El 1947 va publicar el seu primer llibre poètic, Sol i de dol. Són posteriors Les irreals omegues (1949), On he deixat les claus? (1953), Onze Nadals i un Cap d’Any (1960), Cròniques de l’ultrason (1985). El 1964 edità les seves Obres poètiques i, a partir del 1974, les Obres completes.

Malgrat la dificultat freqüent del seu estil, ha estat objecte d’una important valoració dins el darrer quart del segle XX. A part la creació literària, participà en la vida política i intel·lectual amb aportacions sobre política, urbanisme o la qüestió nacional catalana.

Membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1961), entre altres distincions rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1973), la medalla de la Generalitat de Catalunya (1981), el Premio Nacional de las Letras Españolas (1984) i el premi Ciutat de Barcelona (1985).

Faus i Esteve, Ramon

3 Respostes

(Guissona, Segarra, 14 abril 1902 – Barcelona, 11 juliol 1987)

Jurista i notari de Barcelona des del 1930. Fill de Josep Faus i Condomines. Degà del Col·legi de Notaris (1951-60) i especialista en dret matrimonial, publicà un nombre ingent de treballs sobre aquesta especialitat: La separación de hecho en el matrimonio (1945), La vida licenciosa del cónyuge viudo y sus consecuencias jurídicas (1959), etc.

Fou membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona i de l’Institut d’Estudis Catalans (1968). També ha escrit diversos treballs sobre la compilació del dret civil especial de Catalunya, com ara Ante la presentación en las cortes del Proyecto de compilación (1959), Sentido ético y progresivo de la Compilación (1962), etc.

Fou el pare de Francesc Faus i Pascuchi.

Escofet i Alsina, Frederic

Deixa un comentari

(Barcelona, 12 juliol 1898 – 27 març 1987)

Militar. Va lluitar al Marroc i el 1926 tornà a Catalunya amb el grau de capità. El 1930 passà al cos de Mossos d’Esquadra i, amb la moderna reinstauració de la Generalitat, va ésser ajudant de Francesc Macià i de Lluís Companys quan ocuparen la presidència de la Generalitat.

Durant els fets del 6 d’octubre de 1934, fou nomenat comissari general d’ordre públic i, en fracassar la revolta, fou condemnat a mort per un consell de guerra, si bé la pena li va ésser commutada per la de presó perpètua. Després del triomf del Front Popular (febrer 1936), tornà a ocupar el mateix càrrec.

Com a comissari general d’ordre públic, aconseguí de dominar a Catalunya l’alçament militar del 19 de juliol de 1936. Va fer la guerra civil com a comandant al front d’Aragó i després ocupà de nou l’ajudantia de Companys, i s’exilià amb ell el 1939 i va anar a Brussel·les.

Va publicar unes memòries Al servei de Catalunya i de la República (1973), i el 1975 fou nomenat comandant honorari dels Mossos d’Esquadra.

Brugalla i Turmo, Emili

1 Resposta

(Barcelona, 4 setembre 1901 – 1 abril 1987)

Relligador. Estudià a l’Institut Català de les Arts del Llibre i a l’Escola d’Arts i Oficis i Belles Arts. Aviat s’especialitzà en el daurat a mà i la relligadura de bibliòfil. A la tornada de París, on havia anat a estudiar, organitzà una secció d’enquadernació d’art a la llibreria Subirana. Obtingué el gran premi a l’Exposició Internacional de Barcelona (1929).

Establert independent el 1931, es proposà la divulgació dels valors de la relligadura artística; féu conferències a Barcelona i a Madrid, on també exposà. Intervingué al congrés de relligadors d’Estocolm (1966) i a Ascona (Suïssa, 1967) amb treballs publicats i glossats per destacades autoritats en revistes europees. Fou membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1966), acadèmic corresponent de l’Academia de Bellas Artes de San Fernando (1978) i membre d’honor del Designer Bookbinders de Londres (1937).

Publicà Tres ensayos sobre el arte de la encuadernación (1945), La encuadernación en París en las avanzadas del Arte Moderno (1954) i El Arte en el Libro y en la Encuadernación (1977).

Fou el pare de Santiago Brugalla i Aurignac.

Blancafort i de Rosselló, Manuel

6 Respostes

(la Garriga, Vallès Oriental, 12 agost 1897 – Barcelona, 8 gener 1987)

Compositor. Deixeble de Joan Lamote de Grignon. Les seves primeres obres daten del 1915. Influït pels impressionistes, compongué la suite per a piano Parc d’atraccions (1920-24), estrenada a París, per part de Ricard Viñes, amb la qual es donà a conèixer mundialment. Seguiren obres diverses, entre les quals Matí de festa a Puiggraciós, estrenada al Liceu el 1929, i Les ombres perennes, interpretada al XIV Festival de la SIMC (Barcelona, 1936).

Després del 1940 abordà, amb igual fortuna, la gran forma simfònica: Concerto omaggio (1944), Concert ibèric (1946), Simfonia en mi (premi Barcelona, 1950), Rapsòdia catalana (1953, premi Ciutat de Barcelona 1966), Evocaciones (1969).

És autor d’un gran nombre de cançons amb acompanyament de piano o altres instruments i de dos quartets de corda. Amb la Cantata a la Verge Maria (sis estampes simfònico-vocals, guanyà el primer premi de l’Orfeó Català (1965), que l’estrenà el 1968.

Fou el pare d’Albert i de Gabriel Blancafort i París.

Enllaç web:  Fundació Manuel Blancafort