(Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 1886 – Barcelona, 1969)
(o Caldes) Escriptor i grafista. Dirigí la revista “Enllà” de Molins de Rei, on publicà nombrosos articles i poesies. Col·laborà també a “La Tralla” i “Catalana”, generalment amb pseudònim.
És autor d’obres teatrals, com Una boira (1908) i Quan les arrels han mort (1910), i de narracions, com Goig infinit i Deslliurança. Traduí Conte d’hivern, de Shakespeare (1909).
Fou el pare de l’escriptor Pere Calders i Rossinyol.
(Barcelona, 1913 – Roma, Itàlia, 6 agost 1969)
Eclesiàstic. Estudià al seminari de Barcelona, a la universitat Gregoriana i a l’Ateneu Lateranense de Roma, on es doctorà en dret civil i canònic. Al Col·legi Màxim de Sarrià es llicencià en teologia.
Exercí de professor al seminari de Barcelona i a la universitat pontifícia de Salamanca. El 1950 fou nomenat auditor de la Rota romana, on arribà a sots-degà.
Escriví articles especialitzats sobre matèries canòniques, i dedicà alguns estudis, entre d’altres la tesi doctoral, a les relacions entre el dret canònic i el dret català.
Personalitat de fort ascendent en els ambients cristians de Barcelona i de tot Catalunya, fou mentor de molts sacerdots catalans, fins al punt que, pel gener de 1969, en una carta al nunci, 141 sacerdots el demanaren per arquebisbe de Tarragona.
Juntament amb altres preveres barcelonins, inicià i promogué, el 1947, la Unió Sacerdotal. Sota el seu guiatge es formalitzà la fundació de les auxiliars diocesanes de Barcelona.
Intervingué activament en els treballs del Concili Vaticà II i fou membre de diverses comissions conciliars. A Catalunya fou portaveu de l’esperit del concili i esperança dels qui treballaven per una profunda reforma de l’Església.
(Barcelona, 1966 – 1969)
Grup de realitzadors cinematogràfics catalans o establerts a Barcelona: Jacint Esteva, Joaquim Jordà, Carles Duran, Vicenç Aranda, Ricard Bofill i, posteriorment, Jordi Grau i José Maria Nunes.
Fou propugnada pel crític i cap de producció Ricard Muñoz i Suay, enfront de la generació madrilenya denominada Nuevo Cine Español.
A part la intenció propagandística del terme, el nexe, no gaire coherent, entre les seves obres era, juntament amb l’abaratiment de la producció, una ambició renovadora actualitzant i en certs casos contestatària.
La temporada 1968-69 el grup desaparegué de fet.
(Terrassa, Vallès Occidental, 1882 – Barcelona, 1969)
Pintor, moblista i decorador. Va estudiar a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i a la d’Arts i Oficis de Dresden (1908-14).
El 1915 fundà el Gremi d’Artistes de Terrassa, i després s’establí a Barcelona posant botiga de mobles i sala d’exposicions, que esdevingué un centre artístic ciutadà (1920-36).
Premiat a les exposicions d’arts decoratives de París 1925, Barcelona (1929), Madrid (1947), la seva obra es troba en diversos museus i col·leccions particulars.
La seva pintura se centra principalment en el paisatge, encara que conreà també la figura i el bodegó.
Com a decorador es dedicà al disseny de mobles, amb tendència a una reestilització de les formes clàssiques.
(Maspujols, Baix Camp, 1 gener 1888 – Roma, Itàlia, 8 desembre 1969)
Musicòleg i eclesiàstic. Deixeble de Felip Pedrell. Estudià a Alemanya amb Ludwig i l’any 1943 li fou encomanada l’organització i la direcció de l’Institut Espanyol de Musicologia. Posteriorment dirigí l’Institut Pontifici de Música Sacra i fou membre de l’Academia de San Fernando.
Va treballar, sobretot, en la investigació de la polifonia medieval peninsular i les melodies dels trobadors.
Entre les seves publicacions: La música a Catalunya fins al segle XIII (1935), Opera omnia, 7 volums, des del 1952, entre d’altres. A més, va dirigir la revista “Anuario Musical”, de l’Institut Espanyol de Musicologia.
També fou membre de les corporacions musicals internacionals més importants.
(Catalunya, segle XIX – Barcelona, 8 desembre 1969)
Escriptor. Col·laborà a diverses publicacions periòdiques, com les revistes “Fulles d’Art” (1905) i “Estil” (1906).
És autor de diversos llibres, molts d’ells publicats amb pseudònim. Els més difosos han estat possiblement els seus Diccionari Castellà-Català i Diccionari Català-Castellà.
(Molins de Rei, Baix Llobregat, 18 juliol 1888 – Montevideo, Uruguai, 25 abril 1969)
Actriu. Germana del pintor i escenògraf Miquel.
Començà a treballar dins el teatre d’afeccionats, i ingressà com a professional a la companyia de Josep Santpere, amb qui interpretà diversos vodevils, com Les píndoles d’Hèrcules, que obtingué un gran èxit.
Atreta per un teatre més ambiciós, estrenà Andrònica (1910) i La reina jove (1911), d’Àngel Guimerà, que representaren la seva consagració definitiva. Dedicada també al cinema, entre 1909 i 1915 intervingué en una sèrie de films a Barcelona.
El 1914 passà a Madrid, on es convertí en la primera figura del teatre castellà, en el qual imposà autors que venien a combatre el teatre postbenaventí, com Alejandro Casona i, sobretot, Federico García Lorca. De manera innovadora representà diversos clàssics castellans del Segle d’Or i també altres escriptors moderns com Valle-Inclán, Pérez Galdós o Unamuno.
A partir de 1927 donà suport, mitjançant el seu prestigi, a les obres de García Lorca, que estrenà a Barcelona i Madrid i després a diversos països d’Amèrica.
El seu primer contacte amb Amèrica fou el 1914 en què actuà a Buenos Aires (Maria Rosa de Guimerà) i a altres poblacions argentines, a l’Uruguai, a Montevideo, i a Xile. El 1921 féu una gira per Uruguai, Xile, Perú, Veneçuela, Puerto Rico i Cuba. Artista ja ben coneguda, el 1926 rebé un homenatge a Caracas.
El 1936 l’esclat de la guerra civil la sorprengué a Amèrica, on adoptà una postura activa a favor del govern republicà. Ajudà, després de la derrota, els catalans exiliats, i estrenà en català Maria Rosa, de Guimerà, a Buenos Aires. El 1939 féu actuacions a l’Havana, Mèxic, Colòmbia i Perú.
El 1941, fundà a Xile l’Escuela de Arte Dramático, que assumí després la Universitat a través del ministeri d’educació, i actuà des de la Radio Nacional de Santiago. El 1944 tornà a Buenos Aires amb la seva Compañía Escuela, amb la qual féu gires teatrals per l’Argentina, Uruguai i Xile.
Es traslladà a Montevideo, on residí de 1948 a 1957, i dirigí la Comedia Nacional Uruguaya i l’Escuela Municipal de Arte Dramático. El 1957 feu actuacions a Mèxic i als Estats Units, a Northampton (Massachusetts), on adaptà i dirigí versions en castellà i anglès de Yerma. El 1958 actuà en teatre i TV (La dama del alba) a Buenos Aires, on també fou promotora de la fundació de la Casa del Actor i del Teatro de Verano.
El Casal de Catalunya de Buenos Aires li féu un homenatge i donà el seu nom al teatre de la entitat. El 1943 presidí els Jocs Florals de la Llengua Catalana a Santiago de Xile i el 1963 els de Montevideo.
La seva tasca pedagògica, encaminada a la formació d’actors, fou el focus de renovació del teatre sud-americà.
(Palma de Mallorca, 13 gener 1895 – Woodland Hills, EUA, 2 abril 1969)
“Fortunio Bonanova” Actor i cantant. De jove es dedicà al periodisme. Format a Barcelona, estudià dret i música. Com a cantant, debutà a l’Òpera de París, i actuà per tot Espanya, Itàlia i Moscou.
En el camp del cinema, interpretà a Barcelona el Don Juan Tenorio de Ricard de Baños (1921). Defensor teòric de l’avantguardisme signà a Mallorca el Manifest de l’Ultra (1921). Estrenà a Barcelona el Socrate.
El 1923, anà a Buenos Aires, on representà Doña Francisquita, Maruxa i La Canción del olvido. S’establí als EUA per enregistrar-hi discos i intervingué després (1927-32) en diverses produccions als EUA, amb Gloria Swanson, Mary Astor i Joan Bennet; romangué a Nova York, on féu revista.
Novament a Barcelona, féu alguns dels primers films sonors del país: El desaparecido (1934) i Poderoso caballero (1935). Tornà a marxar als EUA, on actuà durant un any i mig a Nova York, i després a diverses companyies durant un llarg temps, fins que es dedicà de ple al cinema a Hollywood i a Mèxic.
Va fer versions espanyoles de cintes nord-americanes; El capitán Tormenta (1936), El carnaval del diablo (1936) i La inmaculada (1939), entre altres. Intervingué en uns quaranta films nord-americans tan notoris, com: Citizen Kane, d’Orson Welles (1941); Per qui toquen les campanes (1942), de Sam Wood, i Monsieur Beaucaire, de George Marshall (1946).
A Mèxic, cal destacar la seva intervenció en els films La pícara Susana (1944), Pepita Jiménez (1945), El fugitivo (1946-47) i La diosa arrodillada (1947). Participà també en films com Rosa of Santa Rosa (1947), The Angel of the Amazon (1948) i, esporàdicament, al cinema espanyol (La muerte silba un blues, 1962).
És considerat un secundari eclèctic, però sòlid, del cinema de l’època.
(Barcelona, 22 febrer 1890 – 11 juny 1969)
Violinista, pedagog i compositor. Es formà a Barcelona, i més tard al conservatori de Brussel·les (1902), on fou deixeble de Marchot i on guanyà el premi Van Hal (1906). Residí a París i actuà amb èxit a França, a Itàlia i als Països Catalans. Col·laborà amb la pianista Blanca Selva des del 1924.
Fou professor de violí i de música de cambra a l’Escola Municipal de Barcelona. Juntament amb la seva muller, la pianista Maria Carbonell i Mumbrú, fundà l’Associació d’Amics i Deixebles de Joan Massià i Maria Carbonell i que celebra periòdicament concerts públics. Fundà l’Orquestra de Cambra Joan Massià i la dirigí.
Compongué cançons, música de cambra i peces per a piano d’una remarcable qualitat.
(l’Armentera, Alt Empordà, 24 maig 1899 – l’Escala, Alt Empordà, 23 desembre 1969)
Pintor. La seva obra, d’una gran imaginació, s’inclou dintre el surrealisme, tot i que a partir del 1960 fou influïda per l’informalisme.
Entre les seves activitats destaquen la participació en l’Exposició d’Artistes Independents de la galeria Dalmau de Barcelona (1936) i en la III Biennal Hispanoamericana a Barcelona. Pertanyé al Grup Logicofobista i fundà el grup gironí Indika (1952). Fou farmacèutic i alcalde de l’Escala.
Dades dels Països Catalans 