Arxiu d'etiquetes: 1961

Sagarra i de Castellarnau, Josep Maria de

53 Respostes

(Barcelona, 5 març 1894 – 27 setembre 1961)

Escriptor. Fill de l’historiador Ferran de Sagarra i de Siscar i germà d’Ignasi. Llicenciat en dret (1914) a Barcelona, es traslladà a Madrid per seguir la carrera diplomàtica, que mai no arribaria a acabar.

De jove sentí ja una gran atracció per la poesia, fonamentada per l’amistat que l’unia amb alguns poetes catalans, com Joan Maragall, Joan Alcover, Josep Carner i Costa i Llobera. Havent guanyat el 1913 l’englantina als Jocs Florals de Barcelona, l’any següent publicava el Primer llibre de poemes.

Adscrit a uns corrents tradicionals renovats pel seu do imaginatiu, lingüístic i fins èpic, la seva poesia versa sobre temes religiosos, paisatge, amor i pàtria, que canta a un ritme festiu revestit de fina oratòria.

Tota la seva obra poètica oscil·la entre un simbolisme amorós i el gust per les coses de la terra (Cançons d’abril i de novembre, 1918; Poemes i cançons, 1922; Cançons de rem i de vela, 1923; Cançons de totes les hores, 1925). D’altres títols, com El mal caçador (1916), El comte Arnau (1928) i El poema de Nadal (1931) són composicions de tema èpic basades en llegendes populars catalanes.

El valor de la seva lírica radica en les imatges vives i directes i en un llenguatge ric, plàstic, terral i popular, après per experiència personal. En una última etapa adoptà un to més escèptic: Àncores i estrelles (1936) i Entre l’equador i els tròpics (1945).

L’amistat amb el dramaturg Ignasi Iglésias l’impulsà també a escriure teatre, gènere que cultivà des d’una posició inicial poeticomodernista. Valent-se de temes rurals, crea uns personatges esquerps, en consonància amb la psicologia dels poemes. La primera obra que va escriure fou Rondalla d’esparvers (1918), poema dramàtic. Més endavant seguiren altres peces inspirades en temes populars, com L’estudiant i la pubilla (1920), El foc de les ginesteres (1920), Les veus de la terra (1923) i El matrimoni Senet (1924).

En uns moments en què la complexitat del món modern implica una renovació total de les formes escèniques, Sagarra es manté i insisteix en uns certs motlles tradicionals; el fet mateix de situar l’acció en èpoques anteriors confereix a les seves obres un to volgudament anacrònic. Són representatives d’aquesta etapa Marçal Prior (1926), Les llàgrimes d’Angelina (1928), La filla del Carmesí (1929), La corona d’espines (1930) i L’hostal de la Glòria (1931).

Donà una nova orientació al seu teatre a partir de La fortuna de Sílvia (1947), escrita en una prosa expressiva i poemàtica, en la qual l’ambient i el llenguatge s’adapten a l’època; cal situar també dins la mateixa línia Galatea (1948). Però Amb les vinyes del Priorat (1950) i L’hereu i la forastera (1949) tornà als temes tradicionals, en els quals va esdevenir el representant del teatre català de postguerra. Darreres obres seves són La ferida lluminosa (1954), La paraula de foc (1956) i Soparem a casa (1960).

Com a novel·lista s’inicià amb Paulina Buxareu (1919) i destacà per la cruesa de la descripció dels costums de l’alta societat barcelonina, a Vida privada (1932). Són importants les seves traduccions en vers de La Divina Comèdia i del teatre de Shakespeare. El 1954 publicà les seves Memòries.

Cal remarcar la popularitat de Sagarra al carrer pels seus èxits com a dramaturg, per la divulgació d’alguns dels seus poemes o obres –El poema de Nadal (1931)- i per la seva tasca periodística, recollida a Cafè, copa i puro (1930) i L’aperitiu (1937).

Membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1942, en presidí la secció filològica el 1959.

Fou el pare del també escriptor Joan de Sagarra i Devesa.

Montoliu i de Togores, Manuel de

8 Respostes

(Barcelona, 30 abril 1877 – 18 maig 1961)

Crític i historiador de la literatura. Fill de Plàcid-Maria de Montoliu i de Sarriera i germà de Cebrià.

Format a Barcelona, estudià filologia a la universitat de Halle. Fou lector de castellà i català a Hamburg, director de l’Institut de Filologia de Buenos Aires (1925) i professor de la universitat i d’altres centres de Barcelona, com les Oficines Lexicogràfiques de l’IEC.

montoliu_togores1

La millor part de la crítica literària que publicà a “El Poble Català”, “La Vanguardia” (1910-16) i “La Veu de Catalunya” fou recollida en el Breviari crític (1926-31, 4 vols). Com a crític demostrà una notable preparació filològica i literària. Influït per De Sanctis, Vossler i els positivistes, fou autor de treballs monogràfics, com Estudio de literatura catalana (1912), Manual d’història crítica de la literatura catalana moderna (1922) i el recull dels seus articles sobre Pin i Soler, Maragall, la influència de Goethe a Catalunya, Aribau i el seu temps i els estudis sobre Yxart i Víctor Català.

Uns altres estudis són El alma de España y sus reflejos en la literatura del Siglo de Oro (1942) i una història de la literatura catalana en volums monogràfics sobre els trobadors, Llull i Arnau de Vilanova, les quatre grans cròniques, Eiximenis i Bernat Metge, poesia i novel·lística dels segles XIV i XV, Ausias March, Aribau, la Renaixença i els Jocs Florals i Verdaguer.

Ferrant i Vázquez, Àngel

5 Respostes

(Madrid, 1 desembre 1891 – 23 juliol 1961)

Escultor. Fill de Alexandre Ferrant i Fischermans. Estudià a Barcelona, Madrid i Viena. Cap al 1928 s’establí a Barcelona, on fou professor de l’Escola d’Arts i Oficis, de la qual anteriorment havia estat deixeble.

La seva primera exposició individual serví per a inaugurar la galeria Syra de Barcelona (1931). Fou membre dels grups d’avantguarda Els Evolucionistes i ADLAN.

La seva obra evolucionà des d’una escultura clàssica i naturalista vers una depuració progressiva de la forma (L’escolar, Dansarina negra). Després realitzà construccions metàl·liques completament abstractes, que el portaren a la creació dels mòbils a base de peces de fusta tornejades i pintades, susceptibles de suggerir varietat de formes.

Presentà aquestes obres per primera vegada al II Saló d’Octubre de Barcelona (1949), i guanyà el premi especial d’escultura a la XXX Biennal Hispanoamericana (Barcelona, 1955), juntament amb Pablo Serrano.

Són també de molt interès els seus escrits, com el llibre La esencia humana de las formas.

Edicions 62

17 Respostes

(Barcelona, 1961 – )

Editorial. Fundada per Max Cahner i R. Bastardes. Va representar una renovació en l’edició catalana. El 1968 va iniciar la publicació de la Gran Enciclopèdia Catalana, constituïda més endavant en empresa editorial independent. També ha publicat el Gran Larousse Català (1990-93). S’ha especialitzat en literatura -catalana i traduïda-, assaig i grans obres generals i d’història.

Entre les nombroses col·leccions que ha editat cal esmentar: Cultura Catalana Contemporània, La Cua de Palla, Antologia Catalana, Col·lecció Blanquerna, Les Millors Obres de la Literatura Catalana, Les Millors Obres de la Literatura Universal, Clàssics del pensament modern, etc.

Ha adquirit altres editorials, entre elles Empúries. Des del 1997, edita la revista “Descobrir Catalunya”.

Enllaç web: Edicions 62

Cavall Fort

17 Respostes

(Catalunya, desembre 1961 – )

Revista infantil i juvenil. Fundada sota la protecció dels secretariats catequístics de les diòcesis de Girona, Vic i Solsona, que en foren els editors.

Des de l’inici es proposà de dotar el país d’un element d’entreteniment, llavors inexistent, dedicat als infants i els joves, i ha prosseguit en aquesta tasca amb una estabilitat i un nombre de subscriptors infreqüents en altres publicacions.

Sobre la base de la historieta gràfica -amb seccions fixes i personatges que han esdevingut populars-, és la publicació més estable en el camp del còmic.

Paral·lelament promou activitats culturals i de lleure i, des del 1963, convoca el premi Cavall Fort, de literatura infantil i juvenil.

Enllaç web: Cavall Fort

Carrera i Pujal, Jaume

Deixa un comentari

(Centelles, Osona, 1895 – Barcelona, 8 gener 1961)

Historiador i periodista. Fou redactor de “La Veu de Catalunya” i director de “Cataluña Marítima” i de les publicacions de la Cambra de Comerç i Navegació de Barcelona. Dedicat als estudis moderns i contemporanis, la seva obra aporta molts materials, però hi ha vacil·lacions de mètode i de rigor.

Entre altres treballs publicà Historia de la economia española (1943-47), Historia política y económica de Cataluña. Siglos XVI, XVII y XVIII (1945-48), Historia política de Cataluña en el siglo XIX (1957), La economía de Cataluña en el siglo XIX (1961) i La Lonja del Mar y los Cuerpos de Comercio de Barcelona (1953).

Havia publicat també obres d’historiografia local: La vila de Castellterçol (1948), La Barcelona del segle XVIII (1951), i de caràcter polític: La protecció de les minories nacionals (1923) i Per un ordre polític i econòmic (1935).

Cabot i Ribot, Just

4 Respostes

(Barcelona, 4 maig 1898 – París, França, 25 febrer 1961)

Escriptor i traductor. Relacionat amb artistes i escriptors, des del 1922 col·laborà en “La Publicitat”, “La Nau”, “L’Opinió” o “L’Esport Català” -dels qual fou promotor i animador-. El 1929 s’incorporà al setmanari “Mirador”, tot just creat per Amadeu Hurtado, i hi treballà constantment com a ànima i director fins que la revista, intervinguda, fou incorporada al PSUC. Participà en la creació d’Acció Catalana. Exiliat a París, hi regentà una llibreria i accentuà la seva passió per la bibliografília.

Com a traductor, deixà modèliques versions catalanes de Stendhal, H.G. Wells, Stevenson, Casanova, etc. Autor d’articles i assaigs mordaços i penetrants, el 1992 en fou editada una part a Barcelona per V. Soler. Estava casat amb la marxant d’art Rosa-Antonieta Castelucho.