(França, 11 gener 1951)
Llei de la República Francesa, per afavorir l’estudi de les llengües i els dialectes locals.
Al Rosselló foren creats diversos cursos de català als liceus i als col·legis d’ensenyament secundari. Igualment a les universitats (en particular a la de Montpeller). Tanmateix, no ha donat cap aplicació a l’escola primària.
El 1966 fou millorada quant a l’ensenyament superior, i el 1970, quant al secundari.
(Xàtiva, Costera, 2 juny 1865 – Carcaixent, Ribera Alta, 1951)
Periodista i escriptor. Fundà i dirigí “El Clamor Setabense” (1887).
Escriví poesies i obres teatrals en castellà, i un conte El rector de Benigani, en català. Publicà Setabenses ilustres (1916).
(Torrevella, Baix Segura, 26 octubre 1871 – Madrid, 15 octubre 1951)
Polític i financer. Ministre de Treball en el govern de García-Prieto (1922).
Durant la II República fou ministre d’Hisenda a l’últim gabinet de Lerroux, president del Consell (setembre-desembre 1935) i ministre d’Hisenda.
(Maó, Menorca, 5 juny 1896 – Madrid, 12 octubre 1951)
Polític republicà. Es doctorà en farmàcia. Fou nomenat governador civil de les Illes Balears (abril 1931), càrrec que deixà quan, per renúncia de Manuel Azaña a l’acta de Balears, li correspongué una acta a l’assemblea constituent, el 6 d’octubre següent.
Candidat pel Front Popular per Menorca a les eleccions del 1936 i governador civil de Madrid (del febrer al 20 juliol 1936), passà a exercir càrrecs dins el govern republicà.
Exiliat a Mèxic, hi dirigí una editorial i fou professor de l’Escuela de Altos Estudios Mexicanos. Tornà d’Amèrica dos mesos abans de morir.
(Benimàmet, València, 28 juliol 1951 – )
Arquitecte, enginyer i escultor. Format a València i a Zuric, ciutat on residí des del 1981. Les seves obres mostren la voluntat de relacionar la forma, l’estructura de l’entorn i l’equilibri estàtic de les forces.
Autor de la remodelació de l’estació de ferrocarrils de Zuric, l’estació Spandau de Berlín, la cúpula de vidre del Parlament alemany, l’Hemisfèric situat a la Ciutat de les Arts i les Ciències de València i la torre de comunicacions de l’Anella Olímpica de Barcelona. Es destacà sobretot com a constructor de ponts (Basilea, Mèrida, Lleida, Barcelona -Bac de Roda-, València -Alameda-, Sevilla -Alamillo, per a l’Expo 92- i Bilbao -Zubi Zuri-).
També és autor d’escultures, en les quals predominen els volums i les formes geomètriques pures.
El 1994 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 1999 el premi Príncep d’Astúries de les Arts.
(Sóller, Mallorca, 1896 – Madrid, 1951)
Poeta. Estudià a Palma de Mallorca i a Nantes. Tornà a Mallorca, cursà els estudis d’administrador de correus i fou destinat a la Península Ibèrica.
Publicà Primeres poesies (Sóller 1921) i col·laborà en diversos periòdics de Mallorca i del Principat.
(Manises, Horta, 12 juliol 1951 – València, 5 març 2016)
Polític. Seguí els estudis de peritatge industrial. Militant del Partit Socialista del País Valencià des del 1977, el 1979 fou elegit alcalde de la seva localitat natal. Ha estat director general de Mitjans de Comunicació de la Generalitat Valenciana (1981-88) i president de la Diputació de València (1983-88).
L’any 1988 fou designat director general d’Institucions Penitenciàries, i el 1993 rellevà José Luis Corcuera com a ministre de l’Interior, càrrec del qual dimití el 1994. Passades les eleccions generals del 1996 encapçalà, junt amb Vicent Garcés, el moviment de reforma interna del PSPV-PSOE.
El 1999 fou el candidat socialista a la presidència de la Generalitat Valenciana, i després de la derrota soferta renuncià al càrrec de portaveu socialista a les Corts valencianes i a l’acta de diputat. Des d’aleshores s’ha dedicat a l’empresa familiar, vinculada a les indústries ceràmiques.
(Palma de Mallorca, 1951 – ? )
Institució teatral. Fundada amb el subtítol de “Compañía de teatro regional“.
Nascuda com a continuació de la que abans de la guerra civil havia estat companyia Catina Estelrich, s’especialitzà en representacions costumistes mallorquines, i fins al començament de la dècada del 1960 protagonitzà l’activitat teatral insular i estrenà obres de més de trenta autors diferents.
Després d’un període de progressiva inactivitat, els darrers anys de la companyia hom intentà d’introduir noves temàtiques.
(Alacant, 10 febrer 1866 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 1 juny 1951)
Jurista, historiador, pedagog i humanista. Fou professor de la Institución Libre de Enseñanza, director del diari republicà “La Justicia” i catedràtic d’Oviedo (1897) i de Madrid (1914). Fou nomenat per la Societat de Nacions magistrat del Tribunal Internacional de Justícia (1920-25).
Durant la guerra civil espanyola emigrà a França i després a Mèxic, on es dedicà a l’estudi de la legislació d’Índies i de les institucions jurídiques durant la colonització espanyola.
La seva obra més important és la Historia de España y de la civilización española (3 volums, 1901-06). En va escriure moltes altres, a més de nombrosos comentaris sobre problemes polítics i socials i qüestions de relacions internacionals.
(Madrid, 1895 – Barcelona, 31 desembre 1951)
Pianista. Estudià a l’Escola Municipal de Música amb Lluís Millet.
Més tard, ocupà la càtedra del seu mestre a la mateixa escola.
Dades dels Països Catalans 