(Barcelona, 7 febrer 1931 – Bilbao, País Basc, 13 agost 2024)
Dissenyador industrial i interiorista. Fill de Josep Maria Milà i Camps i germà d’Alfons. Format a l’ETSAB i com a autodidacte.
A més de la seva tasca professional, guardonada en diferents ocasions amb els Deltes d’ADI-FAD, el Premi de la Crítica i d’altres estatals, ha estat professor a les escoles de disseny Elisava i Eina.
Ha estat vocal, tresorer i president d’ADI-FAD.
Ha dissenyat un ampli repertori d’objectes i mobles.
(Catalunya, abril 1931 – 1939)
Institució de govern. Té l’origen en l’organisme creat el segle XIV.
Instaurada la Segona República espanyola i d’acord amb l’Estatut de Catalunya, aprovat el setembre de 1932, i l’Estatut Interior, aprovat pel Parlament de Catalunya.
Constituïen la Generalitat de Catalunya un president, el Parlament de Catalunya, el consell executiu de la Generalitat (format pels consellers i presidit pel mateix president) i, finalment, el Tribunal de Cassació, organisme judicial de la Generalitat.
La Guerra Civil espanyola representà un nou obstacle a la normal existència de la Generalitat, i el mes de febrer de 1939 les seves institucions passaren a l’exili.
Després de l’afusellament del president Lluís Companys, la presidència fou ocupada amb caràcter interí pel president del Parlament, Josep Irla i, el 1954, els diputats del Parlament, reunits a Mèxic, elegiren president Josep Tarradellas, que mantingué viva la institució a l’exterior fins el 1977 en que fou restablerta per segona vegada.
(Vic, Osona, 1914 – 1931)
Publicació trimestral creada per Jaume Collell.
Continuació de la “Gazeta Vigatana” (1904-05) i la “Gazeta Montanyesa” (1905-14).
Féu campanyes regionalistes, religioses i en defensa de l’ortografia sense normes, bé que acabà acceptant-les.
(Barcelona, 17 abril 1864 – 10 febrer 1931)
Pintor. Format a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, treballà a Olot amb Joaquim Vayreda, de qui rebé una gran influència.
Exposà a Barcelona des de 1885, així com a Madrid, Berlín, Düsseldorf, París, Londres, Venècia i Buenos Aires.
El desenvolupament posterior de la seva obra l’emancipà de la influència de l’escola d’Olot i el va dur a crear un estil personal de paisatge, caracteritzat per la sobrietat de colorit, l’emoció lírica i el traç lliure que, en certs aspectes, s’acosta a l’impressionisme (Una pedrera a Montjuïc).
El 1915 obtingué primera medalla a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid per un Paisatge. Fou també membre cofundador de la Societat Artística i Literària de Catalunya. En el Museu d’Art Modern de Barcelona hi ha algunes de les seves obres.
Recollí, en el breu volum El que he vist a can Parés (1934), anècdotes i testimoniatges relatius a l’art i als artistes de la seva època.
(Barcelona, 1931 – 1986)
Museu monogràfic, creat per la Junta de Museus. Agrupà les col·leccions numismàtiques municipals i d’altres organismes oficials.
Fou organitzat i dirigit per Josep Vicenç Amorós (1931-57) que el dotà de sis sales d’exposició i d’instal·lacions per a investigació. L’any 1948, el Gabinet era instal·lat a l’ala de llevant del pis superior del Palau de la Ciutadella i era considerat entre els més ben equipats d’Europa.
Entre el 1957 i el 1980 en decaigué l’activitat; el 1980 hom en desmantellà les sales d’exposició i de treball i fou traslladat al Palau de la Virreina.
El 1986 passà a ésser un departament del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, i posteriorment passà a dependre del Museu Nacional d’Art de Catalunya.
(Barcelona, 1872 – 1931)
Escriptor, baró d’Esponellà.
Escriví obres diverses, divertides i costumistes, com les novel·les Daltabaix (1907), Després del ball (1908), En Poudor (1908) i Miratges (1915), i d’altres com Fantasies. Aplec d’impressions (1905), Els catalans a Bascònia (1906), Pro Pàtria. Estudis polítics i sociològics (1907), Del meu carnet. Gent coneguda (1907) i Aristocràtiques (1910).
Fou el pare d’Epifani de Fortuny i de Salazar.
(Barcelona, 1848 – Madrid, 17 novembre 1931)
Escultor. Deixeble de Domènec Talarn i dels germans Vallmitjana.
Treballà a Barcelona i després a Madrid; conreà sobretot l’art decoratiu monumental.
És autor, entre altres obres, d’algunes escultures de la part baixa del monument a Colom i d’una d’Elcano d’una façana del passeig de Gràcia, ambdues a la ciutat de Barcelona.
(Barcelona, 1931 – )
Pintora. Ha realitzat diverses exposicions a Caracas, València, Barcelona, Florència, Munic, Zuric, Nova York i Madrid.
Té obres a col·leccions de Suïssa, Estats Units, Panamà, Xina, Veneçuela, Itàlia, França i Andorra, entre d’altres.
També figuren produccions seves al Museu d’Art Xinès i al d’Art Modern de Barcelona.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1850 – Barcelona, 28 desembre 1931)
Pintor. Es formà a l’acadèmia de Pere Borrell de Barcelona i entre el 1870 i el 1874 estudià a l’Academia Española de Roma.
Dedicà la major part de la seva activitat a pintar quadres de gènere i retrats. El 1885 presentà, al Centre d’Aquarel·listes de Barcelona, l’oli Amateur, que sembla una anticipació de la que havia d’ésser la millor de les seves obres, Exposició pública d’un quadre (Museu d’Art Modern de Barcelona), que guanyà la medalla d’Or a l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1888.
Un guardó similar obtingué la seva Vigília de Reis a l’Exposició de Belles Arts de Barcelona del 1898.
Vers el 1906 deixà la pintura i es dedicà a la publicació de quaderns amb nombroses litografies de caràcter pedagògic.
(Barcelona, 1931 – Castell-Platja d’Aro, Baix Empordà, 27 novembre 2020)
Ceramista. Fou deixeble d’Angelina Alòs.
Realitzà murals decoratius en els quals disposa jocs de colors sobre formes geomètriques (estació marítima de Barcelona).
També és molt abundant la seva producció de peces de forma.
Tenia el taller a Vallvidrera.
Dades dels Països Catalans 