(Xeresa, Safor, 20 gener 1916 – Granada, Andalusia, 24 desembre 1974)
Historiador. Es llicencià a València el 1942. Fou agregat d’història medieval a la Universitat de Barcelona (1967-71) i catedràtic de la de Granada (1971-74).
Publicà nombroses obres, com Cartas pueblas valencianas (siglos XIII-XVI) (1948) i un Vocabulario del comercio medieval (1968).
(Alacant, 17 març 1916 – Madrid, 4 gener 2004)
Jurista i escriptor. Doctor en dret i en ciències polítiques i econòmiques. Ha obtingut premis importants de caràcter oficial.
És autor de les obres titulades El sentido poético de la Edad Media en las leyendas de Bécquer (1940), La seguridad social en el campo (1953), Capitalismo y comunismo en el mundo actual (1954), Permanencia de la doctrina de José Antonio y llamamiento a la nueva generación (1957), Unidad y diversidad de los hombres de España (1961), El espíritu de Teresa en la crisis del mundo entero (1964) i El tema de las ideologías (1966).
(Ciudad Darío, Nicaragua, 1867 – León, Nicaragua, 1916)
Poeta. Pseudònim de Félix Rubén García Sarmiento. Viatjà per Amèrica i Europa. A Barcelona es relacionà amb Rubió i Lluch, Santiago Rusiñol i Eugeni d’Ors.
En 1906-07 passà una temporada a Mallorca, féu estreta amistat amb Joan Sureda i Bimet i escriví l’obra en prosa La isla de Oro i una sèrie de poemes.
El 1913, malalt i esgotat, es retirà a la cartoixa de Valldemossa, on escriví Mallorca de Oro i els poemes La Cartuja, Valldemossa i Danzas gimnesias. El 1914 anà a Barcelona i als EUA.
(Vila d’Eivissa, Eivissa, 10 maig 1839 – 29 setembre 1916)
Advocat, escriptor i polític liberal, representant de Sagasta a les Illes Balears.
Publicà una biografia del liberal Josep Miquel Trias (1882), diversos articles jurídics i poesies, algunes en català.
Col·laborà als periòdics eivissencs de l’època i dirigí “El Tiempo”, “Ibiza” i el “Diario de Ibiza”.
(Torrent, Horta, 16 març 1855 – Madrid, 31 desembre 1916)
Metge. Destacà com a cirurgià i per les seves investigacions sobre el càncer, que el feren ingressar a la Societat Internacional de Berlín per combatre aquesta malaltia.
(Alacant, 1916 – ? )
Escriptor. Mestre de primer ensenyament.
Ha publicat les monografies Bibliografía de las Hogueras de San Juan (1958) i El castillo de Santa Bárbara de Alicante (1963).
(València, 26 octubre 1916 – Madrid, 30 maig 2010)
Geògraf. Llicenciat en filosofia i lletres a València, fou catedràtic de geografia a Saragossa (1944), des d’on va introduir a Espanya la geografia aplicada i creà la primera llicenciatura espanyola en geografia separada de la història.
Catedràtic de geografia a la Universitat de Madrid, ha exercit el càrrec de vicedirector de l’Instituto de Estudios Pirenaicos, de l’Instituto Juan Sebastián Elcano del CSIC i el de director de l’Instituto de Geografía Aplicada del CSIC.
Va ésser director de la part geogràfica de les revistes “Pirineos” i “Geographica”, creada per ell a Saragossa. La seva labor pedagògica i metodològica quedà plasmada en l’escola geogràfica iniciada per ell a Saragossa.
Ha publicat La barraca de la Huerta de Valencia (1943), La vivienda y los núcleos de población rural en la Huerta de Valencia (1943), Geografía descriptiva (1979) i Población, desarrollo y calidad de vida (1984).
(València, 16 juny 1916 – 17 maig 1989)
Escriptor i erudit. Col·laborà en la revista “Acció Valenciana” (1930-31) i publicà fins al 1936 algunes narracions en català, entre les quals la novel·la El cavaller del dubte (1933).
Posteriorment s’ha dedicat a l’erudició literària: Las fiestas valencianas y su expresión poética (1949), reedicions de Gaspar Aguilar i Jorge Montemayor, i ha traduït al castellà obres de T.S. Eliot.
(València, 6 octubre 1916 – Pamplona, Navarra, 19 abril 1988)
Assagista i polític. Catedràtic d’història moderna a la Universitat de València i de filosofia de la historia a la de Madrid, fundador i director de la revista “Arbor” (1944) i membre destacat de l’Opus Dei.
Publicà diverses obres de tema polític inspirades per una ideologia reaccionària en la línia de Menéndez y Pelayo: España sin problema (1949), Teoría de la Restauración (1952), La fuerza creadora de la libertad (1958).
Una ulterior evolució cap a postures liberals, expressades a través del diari “Madrid”, que dirigí (1966-68), l’enfrontà amb el règim franquista, el qual clausurà el diari i el forçà a exiliar-se (1971). Des de París, participà en la Junta Democrática de España i, retornat el 1976, lluità fins a obtenir de l’estat una indemnització per la destrucció del “Madrid”.
Llibres de la seva segona època són Franco frente al Rey (1972), La dictadura de los franquistas (1973) i ¿Hacia la III República Española? (1977), entre d’altres.
(Benissa, Marina Alta, 23 abril 1837 – Madrid, 18 maig 1916)
Dirigent protestant. Primer bisbe (1896-1916) de l’Església Episcopal Espanyola. Sacerdot escolapi, el 1863 abandonà l’orde i es refugià a Gibraltar, on es convertí al protestantisme i es casà amb la mestra Josefa Latorre. Arran de la revolució del 1868 s’establí a Sevilla, on tingué un paper destacat en la introducció a la península de la primera església evangèlica, l’Església Cristiana Espanyola, de ritu presbiterià.
Dirigí “El Cristianismo” (1869-71), primer periòdic protestant aparegut a l’estat espanyol. Establert a Madrid (1875), propugnà l’adopció de l’organització episcopal, la qual cosa provocà una escissió; ell i els seus adherents fundaren l’Església Espanyola Reformada Episcopal. Instaurà a Madrid la seu episcopal, fet que produí un gran enrenou i fins i tot interpel·lacions a les corts. L’antic arquebisbe anglicà de Dublín, Plunket, el consagrà bisbe (1896).
A part algunes obres de tipus literari i religiós i traduccions de tipus doctrinal, féu la compilació d’una Liturgia (1884), basant-se en antigues fonts litúrgiques del tipus mossàrab, romà i anglicà, encara actualment en ús.
Dades dels Països Catalans 