(Inca, Mallorca, 1907 – 1929)
Setmanari. Editat i dirigit per Miquel Duran i Saurina, que en fou el principal redactor; era d’orientació catòlica conservadora. Tingué tres èpoques (1907-14, 1919-25 i 1928-29).
Del 1915 al 1918 fou substituït per “La Veu d’Inca”, títol imposat per un nou i efímer equip de redacció.
(València, 28 juliol 1907 – Madrid, 19 novembre 2001)
Jurista. Catedràtic de dret civil. Magistrat titular del tribunal suprem des del 1955. Fou vocal de la comissió de la compilació de dret civil de Catalunya.
Director de la “Revista general de legislación y jurisprudencia” (1970) i membre de l’Academia de Legislación y Jurisprudencia (1970).
És autor de Derecho civil común y foral (1948-56), Compendio de derecho civil (1959-65) i Código civil comentado (1964-67).
(la Vila Joiosa, Marina Baixa, 27 agost 1907 – Madrid, 25 febrer 1994)
Jurista i escriptor polític. Doctorat en dret a la universitat de Bolonya, es dedicà inicialment als estudis d’història jurídica catalana i en publicà diverses monografies: Preliminars per a l’estudi del nostre dret (1932), El diritto catalano in Italia (1933), Iniciació a la història del dret valencià (1934), etc.
Demostrà simpaties pel feixisme en diverses obres: Nacionalsocialismo (1934), España y el problema de Europa (1942), Historia de las doctrinas políticas (1948), Ensayos sobre la cultura moderna (1952), Los cauces de la convivencia (Una política de instancias sociales) (1968).
És autor també d’unes biografies de Ginés de Sepúlveda i del cardenal Albornoz i de comentaris sobre la legislació espanyola relativa als mitjans d’informació.
Ocupà càrrecs polítics després del 1939.
(València, 3 desembre 1907 – 11 desembre 1956)
Torero. Es féu ja famós, de ben jove, com a novillero. Prengué l’alternativa a València el 1927, i es retirà el 1935. Entre aquestes dates intervingué en cinc-centes corridas.
Tornà a les places durant la guerra civil de 1936-39, i es retirà definitivament el 1942.
Fou molt hàbil i vistós amb la muleta. Escassament afortunat a l’hora de matar, es distingí, altrament, en la sort del descabello.
(Palma de Mallorca, 19 desembre 1842 – 9 març 1907)
Pintor i escultor. Estudià a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià de Palma de Mallorca i a París, on estigué exiliat. Fou regidor republicà el 1868.
Decorà la sala de ball del Cercle Mallorquí, i, com a pintor d’escenes històriques, executà la d’Alfons IV el Magnànim rebent els consellers (1884), al paraninf de la universitat de Barcelona, i altres sobre temes de la història de Mallorca.
És autor del retrat desaparegut de Miquel Quetglas i del de Ramon Llull que presideix la biblioteca municipal de Palma de Mallorca, en el qual la gran sobrietat de color i línia contrasta amb la vibració i cromatisme de bona part de la seva obra.
Hi ha altres obres seves al Museu de Belles Arts de Palma de Mallorca i al Museu Romàntic de Madrid, entre altres.
(Prats de Lluçanès, Osona, 1824 – 1907)
Compositor. És autor d’un Missa de Rèquiem, una Missa de Glòria i altres obres d’inspiració religiosa.
(Girona, 1851 – l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 15 setembre 1907)
Poeta. Fou redactor de la revista gironina “La Vetllada” i col·laborador de la “Revista de Gerona”.
Guanyà el 1894 i 1904 la Flor Natural dels Jocs Florals de València.
(Castelló de la Plana, 1907 – 20 març 2001)
Professor d’història a l’institut d’ensenyament mitjà d’Amposta i després al de Castelló de la Plana. Ha estudiat la prehistòria de les comarques del nord del País Valencià i del Baix Ebre.
Entre altres obres seves cal destacar Un poblado de la primera edad del hierro en la Plana de Castellón (1944), Cerámica de cuerdas en la Plana de Castellón (1955), Los sepulcros de la Jonquera (1965), La cueva sepulcral del Calvario d’Amposta (1966), La necrópolis de El Bovalar (1966), El abrigo rupestre del Assud de Almazora y su yacimiento arqueológico (1969) i La necrópolis ibérica de la Oriola, cerca de Amposta (Tarragona) (1974).
(Borriana, Plana Baixa, 14 maig 1907 – València, 28 novembre 1994)
Cardenal. Féu els estudis eclesiàstics a Tortosa i es doctorà en teologia a València. El 1929 fou ordenat sacerdot i fins al 1938, que fou nomenat rector de Vinaròs, treballà per a l’Acció Catòlica.
Bisbe de Solsona (1945-64), arquebisbe d’Oviedo (1964-69), de Toledo (1969-71), moment en què fou nomenat cardenal, i de Madrid (1972-82). Des del 1971 al 1981 fou president de la Conferència Episcopal Espanyola.
Tingué un paper destacat en la transició del règim franquista a la monarquia parlamentària i fonamentà les bases d’unes relacions de separació i cooperació entre Espanya i l’Estat no confessional postfranquista.
Fou membre de la Real Academia Española (1970) i deixà una abundant producció literària.
(Barcelona, 1907 – 1991)
Pintor. Estudià a l’Escola de Belles Arts. Destacà com a aquarel·lista.
Algunes exposicions seves han estat presentades a Amèrica.
Dades dels Països Catalans 