(Perpinyà, 1828 – 1906)
Erudit i polític. Nét de Charles-Pierre de Lamer. Fou prefecte dels departaments de l’Alt Loira i dels Alts Pirineus (1881-84).
Fou un dels fundadors de l’Associació Politècnica dels Pirineus Orientals, en la qual féu importants conferències de tema històric i literari.
(Artà, Mallorca, 1906 – Felanitx, Mallorca, 1983)
Dibuixant i escriptor. Fotògraf especialitzat en obres d’art, conreà també el dibuix dins el cànons clàssics.
Ha publicat l’útil recull La pintura mallorquina (siglos XVI al XVIII), inclosa en la Història de Mallorca coordinada per J. Mascaró i Pasarius.
(Budapest, Hongria, 14 abril 1906 – Sant Josep de sa Talaia, Eivissa, 11 desembre 1976)
Pintor. Famós per la seva facilitat a fer pintures a l’estil d’altres grans pintors contemporanis (Picasso, Matisse, Modigliani, Dérain, etc), molts dels quals havia conegut personalment a París. Ha estat considerat per això com un dels més hàbils falsificadors, per bé que ell negà sempre que ho fos.
Residí a Eivissa d’ençà del 1960. Perseguit per la justícia francesa, se suïcidà quan era a punt d’ésser lliurat a les autoritats.
Fou protagonista de diverses novel·les i d’una pel·lícula d’Orson Wells (Fake/Question Mark, 1973).
(Illes Balears, 1906)
Obra de Miquel Costa i Llobera. Recull 16 composicions, dues de les quals –A Horaci i Calma (traducció de l’obra XVI del llibre II d’Horaci)- foren escrites el 1880, bé que després retocades, i les restants entre el 1905 i el 1906.
Fruit de la seva admiració per l’obra d’Horaci, Costa -seguint els exemples de Manuel de Cabanyes i Carducci-, de qui prengué el procediment d’adaptació dels metres antics- volgué introduir les formes clàssiques a la poesia catalana (estrofes sàfica i alcaica, entre altres).
L’obra, que, malgrat la seva rigor clàssica, té encara un fons romàntic, tingué una extraordinària acollida i un gran èxit de crítica (fou editada dues vegades el mateix any).
Hom l’ha considerada, per la novetat de la mètrica i per la perfecció del llenguatge, una de les aportacions més valuoses al moment cultural del país.
(Oriola, Baix Segura, 12 novembre 1906 – Nuévalos, Aragó, 12 abril 1958)
Escriptor. Germà de Vicent i de Lola.
És autor de llibres de poemes, com Tertulia de campanar (1932), Impetu del sueño (1934), Vientos de la angustia (1947) i La senzillez atormentada (1951), i de diversos assaigs: La angustia romántica de nuestro tiempo (1935).
(València, 1833 – 1906)
Polític i advocat. Emprengué diverses explotacions vitícoles i creà la Colònia Agrícola de Quinet (Iàtova, Foia de Bunyol).
Fou diputat provincial (1864, 1872 i 1875) i diputat a corts (1899).
(Tuïr, Rosselló, 15 maig 1833 – Perpinyà, 1 setembre 1906)
Advocat i polític. Diputat d’ençà del 1878 i gairebé de manera contínua.
Anticlerical, evolucionà del republicanisme de “L’Indépendant” vers el radicalisme.
(Clermont Pouyguilhès, Gascunya, 1906 – ? , Rosselló, 23 febrer 2000)
Mecenes. Propietària rural a Illa (Rosselló), s’ha dedicat a la promoció de la llengua i de la cultura catalanes.
Fundà a Perpinyà la Biblioteca Catalana (1974) i l’Escola Popular Catalana, amb cursos de català per correspondència i directes, de preparació al títol de la JAEC de Barcelona.
Les dues institucions, fusionades, han publicat tres quaderns d’una Grammaire basique de langua catalane i edità “Rebrolls”, butlletí de la Biblioteca, i “Entre tots ho farem tot”, butlletí dels alumnes de l’Escola. També han convocat premis de narració i d’altres disciplines des del 1980.
(València, 31 desembre 1830 – Màlaga, Andalusia, 21 febrer 1906)
Jurista, polític i historiador. Germà de Francesc. Es doctorà en dret (1859); milità en el partit moderat fins a la Revolució del 1868.
Sota la Restauració fou diputat en diverses legislatures com a membre del partit conservador per Gandia, Xiva de Bunyol i Llíria. Ocupà el ministeri de la governació durant el breu govern de Cánovas del Castillo el 1892, esdevingué senador el 1893, i el 1896 fou nomenat president del Tribunal Contenciós Administratiu, i posteriorment senador vitalici.
Membre de la Real Academia de la Historia des del 1884, fou autor de gran nombre d’obres jurídiques i històriques, entre les quals destaquen: La Germanía de Valencia (1884), El poder civil en España (1885), Historia crítica y documentada de las Comunidades de Castilla, en 6 volums (1897-1900), i Estudio e investigaciones histórico-críticas acerca de las Cortes y Parlamentos del antiguo Reino de Valencia (1905-06).
(Perpinyà, 27 juliol 1906 – Menucourt, Illa de França, 18 abril 1981)
Escriptor i periodista. Fill d’Horaci Chauvet. Fou redactor de “Le Figaro” de París.
Ha publicat un assaig sobre el cinema, Le porteplume et la caméra, una història del cinema i, sobretot, dues novel·les: Furieusement tendre (1949) i L’air sur la quatrième corde (1953).
Dades dels Països Catalans 