(Perpinyà, 1900 – 1906)
Publicació. Fundada per Pere Vidal, Felip Torreilles, P. Masnou i Bernard Palustre. La seva finalitat era l’estudi de la llengua, de la literatura, de la història i de l’arqueologia del Rosselló i dels altres Països Catalans.
Hi col·laboraren també Josep Calmette, Joan Capeille, Jaume Freixe, G. Mollart Mollat, J. Sarrete, M. Pratx, A. Salsas, etc. Deixà de sortir el 1906 i fou substituïda per “La Revue Catalane”.
(Perpinyà, 26 octubre 1902 – 30 març 1906)
Diari. Òrgan del partit radical socialista, fundat per Simó Violet.
Els seus redactors en cap foren Marcel Huart, G. Jouaust i Noma Roustan.
(València, 1859 – 1906)
Escriptor. Fill de Ferran Reig i Garcia. Advocat, col·laborà a “Valencia Ilustrada” i a “Las Provincias”.
Participant dels jocs florals de València des del primer any, hom li premià diversos estudis, com Orígens i vicissituds del Tribunal de les Aigües de València, Armes del segle XIII -fet en col·laboració amb Josep Martínez i Aloy– i una biografia de Martí de Viciana.
(Elx, Baix Vinalopó, 5 juliol 1906 – 3 juny 1984)
Arqueòleg i historiador. Germà de Rafael. Director del Museu Municipal d’Elx, des del 1940 ha realitzat excavacions al terreny de l’antiga ciutat ibèrica i romana d’Illici, que és propietat seva.
De les seves obres sobresurten Problemas de cerámica (1947), Mapa arqueológico del término municipal de Elche (1953), La Alcudia (1962), La Dama de Elche (1965) i Cerámica ibérica de la Alcudia (1990).
Fou el pare de Rafael Ramos i Fernández.
(Sineu, Mallorca, 1906 – 1983)
Eclesiàstic i filòsof. Ha publicat El llibre d’apunts en la formació intel·lectual (1932), Al margen de El Criterio de Balmes (1934), En torno al pensamiento de José Ortega y Gasset (1948), Don Miguel de Unamuno (1953), entre altres.
(València, 18 novembre 1841 – 28 juny 1906)
Polític. Germà de Vicent. Afiliat al partit democràtic, prengué part en la Revolució del 1868; fou diputat en diverses ocasions i ocupà la sots-secretaria de Finances (1873 i 1883). Va ingressar al partit liberal i figurà entre els elements lliurecanvistes.
Fou nomenat ministre d’Hisenda (1886 i 1887) i després, successivament, de Governació (1893) i de Gràcia i Justícia (1890, 1902 i 1905).
(Sollana, Ribera Baixa, 22 abril 1906 – Madrid, 22 abril 1991)
Psiquiatre. Es llicencià en medicina a la Universitat de València. El 1932 obtingué la càtedra de medicina legal a Santiago de Compostela. Després d’exercir com a catedràtic de psiquiatria a Salamanca, passà a Madrid, on des del 1960 fou catedràtic d’aquesta especialitat.
Fecund publicista, va escriure nombrosos articles sobre art, literatura, sexualitat i la seva relació amb la psiquiatria, on defensà posicions d’un moralisme purità. És autor de La angustia vital (1950), La agonía del psicoanálisis (1945) i El descubrimiento de la intimidad (1955).
(Perpinyà, 30 març 1906 – 1 febrer 2007)
Escriptor. Ha estat president del Grup Rossellonès d’Estudis Catalans i fundador de l’Institut Rossellonès d’Estudis Catalans.
Ha publicat els opuscles Regards sur la littérature catalane i Cours d’initiation à la langue catalane (1967).
(Perpinyà, 1828 – 1906)
Erudit i polític. Nét de Charles-Pierre de Lamer. Fou prefecte dels departaments de l’Alt Loira i dels Alts Pirineus (1881-84).
Fou un dels fundadors de l’Associació Politècnica dels Pirineus Orientals, en la qual féu importants conferències de tema històric i literari.
(Artà, Mallorca, 1906 – Felanitx, Mallorca, 1983)
Dibuixant i escriptor. Fotògraf especialitzat en obres d’art, conreà també el dibuix dins el cànons clàssics.
Ha publicat l’útil recull La pintura mallorquina (siglos XVI al XVIII), inclosa en la Història de Mallorca coordinada per J. Mascaró i Pasarius.
Dades dels Països Catalans 