(Vinaròs, Baix Maestrat, 23 març 1901 – València, 1986)
Historiador. Germà de Leopold.
Ha publicat La última reina de Aragón, virreina de València (1931), Las milicias valencianas desde el siglo XIII al XV (1935) i una breu Geografía valenciana (1946).
(Altea, Marina Baixa, 5 febrer 1841 – Granada, Andalusia, juny 1901)
Escultor. Format a l’Acadèmia de Sant Carles i a la de San Fernando. Residí un quant temps a Roma i a Buenos Aires. Treballà molt a Granada.
Destaquen entre les seves obres: Fra B. de les Cases emparant un indi, estàtues per a l’església de San Francisco el Grande de Madrid i el Monument a Narváez.
(Catalunya Nord, 1901)
Escultura d’Aristides Maillol. Inicialment anomenada El pensament. Nasqué d’una terracota el 1900 i fou realitzada l’any següent. Hom l’ha definida com a “dona asseguda, equilibrada, arcaica, d’una plenitud somàtica i d’una pau mental perfecta“.
N’hi ha de diverses versions: en marbre, al jardí de les Tulleries de París, de pedra, a Winterthur, i de bronze, a la casa de la vila de Perpinyà. També hi ha la versió de bronze sobre la tomba de l’artista a la seva casa nadiua de Banyuls de la Marenda.
Encara s’hi nota una influència de Rodin, però ja indica el retorn de Maillol a les constants d’un art mediterrani.
(València, 1844 – Madrid, 29 març 1901)
Escriptor. Residí des de jove a Madrid. Hi fou redator d'”El Globo”, en el qual firmava amb el pseudònim d’Andrés Corzuelo.
Va escriure peces teatrals còmiques com A primera sangre, El frac azul i Sin cocinera, i la novel·la Zaragata.
(Palma de Mallorca, 14 febrer 1897 – 29 desembre 1901)
Setmanari. Fou dirigit per Bartomeu Ferrà i Perelló i era de tendència regionalista i catòlica.
(Illes Balears, segle XIX – 1901)
Compositor. Produí obres de diversos gèneres, que obtingueren bon acull.
(Alcoi, Alcoià, 19 desembre 1834 – París, França, 27 novembre 1901)
Pintor. Estudià a Madrid, on fou deixeble de F. Madrazo a l’Academia de San Fernando. El 1855 anà pensionat a Roma.
Pintà nombroses composicions de tema històric amb exaltació de l’esperit liberal: L’execució dels comuners de Castella (1860), El rei Amadeu davant el cadàver del general Prim. També féu els retrats de les figures més destacades del progressisme polític (Salustiano de Olózaga) i fou pintor de cambra d’Amadeu I.
Del 1869 al 1874 dirigí el Museu del Prado, però després s’instal·là a París, on pintà L’afusellament de Torrijos i dels seus companys (1888), considerada la seva millor obra.
(Sogorb, Alt Palància, 1835 – Madrid, 1901)
(o Jimeno) Economista i escriptor. Advocat, es dedicà a estudis estadístics. Fou un dels fundadors d'”El Imparcial”, redactor de “La Revista de España” i col·laborador gairebé únic de “La Revista General de Estadística”.
Diputat a les corts constituents del 1869, fou interventor general a les Filipines (1870-73 i 1891-95).
Publicà Usos y abusos de la estadística i Reformas de la ortografía castellana.
(Manacor, Mallorca, 1901 – 1967)
Historiador i escriptor. Farmacèutic, s’especialitzà en història de Manacor.
Publicà nombroses monografies locals, entre les quals cal destacar Un alzamiento carlista en Manacor. Sa Llorençada… (1945), sobre els fets del 10 d’agost de 1835, i una Historia de Manacor (1966), que comprèn fins al segle XIX.
És autor també de diverses obres teatrals en català, algunes de les quals recollides en volum el 1936.
(Catalunya, segle XIX – Barcelona, 1901)
Gravador. Gaudí de justa fama per la perfecció del seus treballs.
Dades dels Països Catalans 