Arxiu d'etiquetes: 1870

Coromines i Montanya, Pere

7 Respostes

(Barcelona, 6 maig 1870 – Buenos Aires, Argentina, 1 desembre 1939)

Escriptor, polític i economista. El 1888 ingressà a l’Associació Escolar Catalanista i després (1891-95) al partit republicà de Salmerón. Col·laborà en el periòdic “La República” i en la revista anarquista “Ciencia Social”.

Acusat d’intervenir en l’atemptat anarquista del carrer de Canvis Nous de Barcelona, fou detingut i li fou demanada la pena de mort (1896), però al cap de deu mesos fou condemnat a l’exili (1897). Aquesta experiència l’explicà en Les presons imaginàries (1899). Després es doctorà en dret, i el 1902 retornà a Barcelona.

Ingressà en el Centre Nacionalista Republicà (CNR) i l’any 1910 assumí la direcció de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) i del seu òrgan periodístic “El Poble Català”. Fou diputat a corts (1910 i 1914). Formà part, juntament amb Francesc Cambó i Alfons Sala, de la comissió parlamentària que havia de dictaminar el projecte governamental de la Mancomunitat (1912).

L’any 1914 intervingué en el pacte de Sant Gervasi, aliança electoral amb el grup de Lerroux. Aquests contactes desprestigiaren la UFNR i en provocaren més tard la dissolució. Coromines es retirà aleshores de la política fins que es proclamà la II República.

Fou diputat en el Parlament català (1931), membre de la comissió redactora de l’Estatut d’autonomia de Catalunya i de la Comissió de Traspàs de Serveis, diputat a corts per Lleida i conseller de Justícia i Dret (1933). El 1936 fou diputat a corts per Esquerra Republicana i comissari dels museus de Catalunya. El 1939 s’exilià, ja malalt, a Buenos Aires, on va morir d’apendicitis.

Formà part del grup modernista de “L’Avenç” i de la comissió que establí les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra, fou un dels membres fundadors de l’Institut d’Estudis Catalans, on creà i dirigí la Societat Filosòfica Catalana, i president de l’Ateneu Barcelonès (1928-30).

La seva obra conté treballs històrics i jurídics, novel·les (Dites i facècies d’en Tomàs de Bajalta, –Silèn, 1925; Pigmalió, 1928; i Prometeu, 1934-, trilogia de tema ciutadà que descriu els anys de l’anarquisme; Pina, la italiana del dàncing, 1929; Les llàgrimes de sant Llorenç, 1929; i Perfecte dandi i altres contes, 1940), poesia (Les termes de Meleagros, 1927), obres teatrals (Putxinel·lis, 1927) i assaigs (La vida austera, 1908; Estudi sobre el pensament filosòfic dels jueus a l’edat mitjana, 1912; i Cartes d’un visionari, 1921). El 1972 s’editaren les seves Obres completes.

Claret i Clarà, Antoni Maria

14 Respostes

(Sallent, Bages, 23 desembre 1807 – Fontfreda, Llenguadoc, França, 23 octubre 1870)

Eclesiàstic i sant. Conegut popularment per pare Claret. Fill d’un teixidor, després de fer estudis a l’escola de Llotja, i els eclesiàstics, a Vic, on fou ordenat sacerdot (1825), fou rector durant uns quants anys. Passà a Roma per ingressar a la Companyia de Jesús.

Decantat, però, per la vocació missionera, tornà a Catalunya i recorregué a peu tot el país predicant missions populars. Fomentà la predicació i les edicions religioses en llengua catalana (fundà l’editorial Llibreria Religiosa, que publicà obres seves). A Vic, fundà la congregació de fills de l’Immaculat Cor de Maria (1849).

Arquebisbe de Santiago de Cuba (1851-60), hi exercí una gran obra pastoral i social (creació d’entitats benèfiques, caixes d’estalvi, etc). Cridat el 1857 a Madrid, fou confessor d’Isabel II de Borbó, fet que li reportà crítiques. Al concili Vaticà I (1869) defensà el dogma de l’Assumpció de Maria.

Morí exiliat, però la seva despulla fou duta a Vic, a la casa mare de la congregació fundada per ell. Fou canonitzat el 1950.

Campana de Gràcia, La

29 Respostes

(Barcelona, 8 maig 1870 – 11 octubre 1934)

Setmanari satíric publicat en català, llevat del 26 primers números bilingües. Innocenci López i Bernagossi en va ser el primer editor i Josep Roca i Roca el gran animador.

Prohibida en diverses ocasions, aparegué amb el nom de “L’Esquella de la Torratxa”, publicació que, des del 19 de gener de 1879, continuà existint amb caràcter independent. En etapes successives, en què va arribar a tirar vint mil exemplars, va ser dirigit per Prudenci Bertrana i Màrius Aguilar, fins a l’any en què va desaparèixer.

D’ideari esquerrà i anticlerical, tingué magnífics col·laboradors tant en la seva part literària: Valentí Almirall, Robert Robert, Frederic Soler, J. Puig i Ferreter i Ventura Gassol, com en la gràfica: Apel·les Mestres i Ricard Opisso, com a il·lustradors.

Si bé, inicialment fou contrària al catalanisme, a la primera dècada del segle XX rectificà aquesta actitud i, durant la II República, tingué un caire nacionalista i esquerrà, gràcies sobretot a la incorporació de destacats militants de l’Esquerra. Els fets d’octubre de 1934 posaren fi a la seva existència.