(València, 8 juny 1812 – 4 abril 1856)
Poeta. Iniciador de la Renaixença al País Valencià, seguidor de les orientacions i els particularismes del moviment de la literatura catalana que, guiat per Rubió i Ors, donà un tipus de poesia romàntica on eren expressats els sentiments íntims i subjectius.
El seu poema Cançó és l’equivalent a l’Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau, i al País Valencià en ésser apologista de la llengua popular amb col·laboracions a “El Liceo” i “El Fénix”.
(Palma de Mallorca, 1856 – 3 desembre 1932)
Dirigent republicà. Fill d’Antoni Villalonga i Pérez. Republicà federal, es destacà a la fi del segle XIX dins el Partit d’Unió Republicana, i posteriorment fou un acèrrim defensor de la reorganització del Partit Republicà Democràtic Federal, de la conjunció republicano-socialista en 1909-14 i de la candidatura assembleista del 1917.
Candidat a les corts moltes vegades i sempre derrotat, la seva presència a l’ajuntament de Palma fou limitada en negar-se al suport dels liberals (fou elegit el 1901 i el 1920, amb l’ajuda socialista). Amb l’adveniment de la II República, substituí Llorenç Bisbal en l’alcaldia (octubre 1931-juny 1932) com a home-pont davant les divisions de les forces republicanes.
(Sisteron, Provença, 4 juliol 1789 – Perpinyà, 16 febrer 1856)
Marí. Ingressà en la marina de guerra francesa (1801).
Participà en diverses accions per tot el món, i, en retirar-se (1851), s’establí a Perpinyà.
(Novelda, Vinalopó Mitjà, 5 maig 1856 – 10 març 1939)
Compositor. Dirigí diverses formacions corals a Madrid. Publicà bastants articles de premsa sobre temes musicals.
Té una producció bastant abundant de música religiosa.
(País Valencià, 1777 – 1856)
Arquitecte. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles de València, d’on esdevingué acadèmic de mèrit i director de la secció d’arquitectura.
D’estil neoclàssic, hom coneix poca cosa de la seva obra, és autor de la renovació a l’interior de les esglésies d’Ibi, Quatretonda, el Salvador de València, Silla, etc.
(Palma de Mallorca, 1774 – 1856)
Metge. Destacà en la professió i també per la seva vasta cultura.
(País Valencià, 31 desembre 1856 – 1941)
(MSA) Societat. Nom que adoptà la Sociedad Española Mercantil e Industrial, controlada per la família Rothschild, en obtenir la concessió de la línia de Madrid a Saragossa, inaugurada el 1863.
Seguí una política expansionista: demanà la concessió de diverses línies i n’absorbí d’altres empreses de l’estat espanyol i, finalment, es fusionà amb la Companyia dels Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França (1891), que explotà fins al 1925 com una xarxa independent, amb el nom de Xarxa Catalana de MSA.
Desaparegué el 1941, amb la creació de la RENFE.
(País Valencià, 1853 – 1856)
Entitat. Es constituí per a construir i explotar la línia d’Alacant a Almansa. En fou accionista principal el marquès de Salamanca, que comprà la concessió al marquès de Rioflorido.
El 1856 la Sociedad Española Mercantil e Industrial, controlada per la família Rothschild, se’n féu càrrec (com també de la concessió de la línia de Madrid a Almansa). El 1856 obtingué la concessió de la línia de Madrid a Saragossa, i canvià el nom pel de Companyia dels Ferrocarrils de Madrid a Saragossa i Alacant (1856).
La línia d’Alacant a Almansa fou acabada el 1858, enllaçà amb la línia de Madrid a Almansa, inaugurada ja el 1857, i, a La Encina, amb la línia de la Societat dels Ferrocarrils d’Almansa a València i Tarragona.
(Albal, Horta, 8 desembre 1856 – Gandia, Safor, 18 octubre 1924)
Eclesiàstic. Sacerdot de la diòcesi de València i capellà de la Misericòrdia, entrà a la Companyia de Jesús (1893).
Destacà com a predicador missioner, com a promotor de caixes d’estalvis populars i, sobretot, per la creació (1909) de la llebroseria de Fontilles (la Vall de Laguar). Fundà la “Revista de Gandia”.
(Palma de Mallorca, 1810 – El Escorial, Madrid, 21 agost 1856)
Pintor. Germà de Lluís i d’Alexandre. Format a San Fernando de Madrid i a Roma, d’on tornà el 1843. Concorregué a diverses exposicions.
Mestre del rei consort Francesc d’Assís, ingressà a l’Academia de San Fernando el 1848, any que també esdevingué pintor de cambra; el 1855 succeí Pérez Villaamil en la càtedra de paisatge de San Fernando.
Es ben conegut com a paisatgista, sobretot per les seves vistes nocturnes.
Fou el pare de Alexandre Ferrant i Fischermans.
Dades dels Països Catalans 