(Begur, Baix Empordà, 1853 – Catalunya, segle XIX)
Farmacèutic. Pertanyia al cos de Sanitat Militar.
Publicà algunes obres de farmàcia i física i col·laborà intensament a diverses publicacions especialitzades.
(Ripoll, Ripollès, vers 1800 – Barcelona, 1853)
Gravador. Excel·lí als treballs al coure i a l’acer.
Treballà als retrats de molts personatges de l’època.
(Barcelona, 20 gener 1401 – 1853)
Primer banc públic d’Europa de canvis i dipòsits. Fundat per la necessitat que sentien els barcelonins de garantir els seus capitals contra l’augment il·limitat dels emprèstits sol·licitats pel municipi de Barcelona o pel rei, i la inestabilitat de les banques privades. La paraula banc no s’utilitzà fins al segle XVI.
Posada en mans de l’oligarquia urbana, la seva preocupació per l’estabilitat afavorí l’existència de banquers privats. Les despeses extraordinàries realitzades pel municipi durant el segle XV van perjudicar el desenvolupament de la Taula, forçada a crear una caixa destinada a amortitzar el deute consolidat municipal, des del 1440 molt superior a l’autoritzat pel reglament.
Durant la guerra contra Joan II (1462-72) va haver de fer, per primera vegada (1468), suspensió de pagaments. Llavors va reorganitzar-se administrativament i creà els càrrecs de credencer, amb la missió de pesar moneda, i el de caixer. Van limitar-se les operacions que es podien realitzar en bancs privats i esdevingué agent fiscal de la Generalitat.
L’any 1609 fou creat el Banc de la ciutat de Barcelona, afiliat a la Taula, que, com a banca privada, admetia moneda depreciada, amb beneficis que servien per sostenir la taula. L’any 1655 va iniciar-se la comptabilitat entre la Taula i el Banc de la ciutat, que no impedí (anys 1663 i 1680) els més grans desfalcs de la història de la Taula.
De l’any 1703 són les darreres reformes dels estatuts, i es recopilaren tots els privilegis obtinguts des de la seva fundació.
Entronitzats els Borbons i desaparegut el règim monetari català, la Taula va reduir-se a una banca de caràcter privat, i el 1714 Patiño dictà les regles per les quals s’havia de regir. El comte de Montemar, l’any 1723, en realitzà la darrera reestructuració, que durà fins a la liquidació total de la Taula, l’any 1853.
(Barcelona, 26 octubre 1853 – Buenos Aires, Argentina, 23 abril 1927)
Filòleg i escriptor en castellà. El 1889 s’establí a Buenos Aires, on es convertí en un dels intel·lectuals més estimats de l’Argentina.
La seva producció és molt abundant, es destaquen llibres de poesia, una Gramática de la lengua castellana (1892), molt difosa, Los catalanes en la defensa y reconquista de Buenos Aires (1800-07), De algunos catalanes ilustres en el Río de la Plata, etc.
(Barcelona, 21 octubre 1853 – Esplugues de Llobregat, Baix Llobregat, 25 abril 1922)
Advocat i polític. Membre del partit fusionista, col·laborà més tard amb Manuel Planas i Casals.
Fou alcalde de Barcelona en dimitir Bartomeu Robert (octubre 1899), arran del conflicte del Tancament de Caixes.
Tot i ésser més favorable al govern de Madrid, dimití un mes més tard.
El seu germà fou:
Pere Milà i Pi (Barcelona, 1838 – 1880) Industrial.
Juntament amb Carles i Bartomeu Godó i Pié, fundà l’empresa Godó Germans i Companyia, dedicada principalment a filats i teixits de jute.
Fou el pare de Pere Milà i Camps.
(Vila-seca, Tarragonès, 25 maig 1853 – Maó, Menorca, 4 desembre 1905)
Metgessa i pedagoga. Fou la primera dona de l’estat espanyol que seguí els nous estudis oficials de batxillerat i de carrera, i una de les tres primeres metgesses, en unió d’altres dues també catalanes, Dolors Aleu i Martina Castells.
Un cop finits els estudis de medicina, es dedicà a l’ensenyament.
Era germana d’Agustí Alfons i de:
Miquel Maseras i Ribera (Mont-roig del Camp, Baix Camp, 1857 – Barcelona, 13 març 1934) Metge. Deixà algunes publicacions. Fou el pare de Miquel i d’Alfons Maseras i Galtés.
(Barcelona, 20 abril 1853 – 16 agost 1929)
Polític i mestre d’obres. Republicà federal i amic de Vallès i Ribot, participà en el moviment d’Unió Republicana del 1903, i després en el de Solidaritat Catalana, i fou elegit diputat a corts per la Bisbal d’Empordà el 1907.
Adherit a Esquerra Catalana, fou un dels fundadors de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) (1910), i en fou expulsat el 1913. Finalment passà als radicals.
Fou regidor de Barcelona a partir del 1901 i després del 1909, i tingué una intervenció directa en la resolució del dèficit municipal, mitjançant l’entesa amb el Banc Hispano Colonial, el 1905, i posteriorment en la qüestió de la municipalització de les aigües de Barcelona, en 1912-13.
(Catalunya, segle XIX – )
Títol atorgat el 1853 a Xaviera de Saleta i Descatllar, propietària de la pairalia la Saleta, dins el terme de la parròquia de Santa Maria de Mansolí, i vídua del general Pere Nolasc de Bassa i Girona.
Dels Bassa passà als Pallejà.
(Barcelona, 14 maig 1853 – Madrid, 18 abril 1925)
Empresari i terratinent. Segon marquès de Comillas.
Els seus interessos econòmics s’estenien a diverses empreses i bancs importants. Ajudà econòmicament institucions eclesiàstiques, finançà la guerra del 1898 i les guerres del Marroc.
Durant la revolta del 1917 adquirí armament per enfrontar-se al moviment obrer. Protegí la Dictadura de Primo de Rivera.
Hom intentà iniciar-ne el procés de beatificació el 1948.
(Barcelona, 15 setembre 1853 – Madrid, 22 setembre 1915)
Militar. Pertanyia al cos d’enginyers. Lluità a Catalunya contra els carlins. Ascendí a coronel el 1904.
Col·laborà a nom nombre de revistes militars estrangeres.
Publicà algunes obres sobre fortificació i balística, i els treballs històrics El sitio de Barcelona en 1713-1714 i Apuntes sobre la última guerra de Cataluña.
Dades dels Països Catalans 