(País Valencià, segle XIX – )
Títol concedit el 1851 a Ramona Zarzuela, olim d’Agulló i Verges, per indemnitzar-la de la pèrdua de les jurisdiccions baronials sobre Viver, el Toro, Caudiel, Novaliches, Xèrica, Pina i Barraques, que havia heretat dels seus avantpassats.
Ha passat als Martínez-Agulló.
(Manises, Horta, 23 octubre 1851 – 24 novembre 1906)
Enginyer industrial i escriptor. Amplià estudis a Bèlgica. Projectà i dirigí en part el ferrocarril València-Aragó i el replanteig de la Central d’Aragó. A Manises creà un museu i una escola de dibuix per al foment de la ceràmica.
Publicà La música (1894), La cerámica, apuntes para su historia (1894) i Historia de la música apoyada en la cerámica, i deixà inèdites monografies sobre La cerámica en la provincia de Castellón, Historia de los matemáticos del siglo XVII y en particular de D. Vicente Tosca, Introducción del arte románico en Cataluña y Valencia, Influencia del caciquismo en la administración española i altres temes.
(València, 7 abril 1851 – 29 setembre 1868)
Diari. Fou fundat per Jacob Gallegos i Fajardo, que el dirigí fins al 1855, i, després, des del 1861. En aquest bienni fou editat, successivament, per Carles Verdejo i Vicent Maria Gamir.
Imprès per Josep Mateu i Garín, tingué, des de l’any 1852, impremta pròpia (continuació de la de Benet Monfort), que el 1868 passà al diari “Los Dos Reinos” (segona època).
Tractà de competir amb el “Diario Mercantil de Valencia”, amb un periodisme de caràcter més popular i dues edicions, una de les quals de petit format i baix preu.
Ideològicament, era conservador. Curà la part literària Francesc Danvila i Collado.
(València, 1851 – 1925)
Periodista. Estudià dret i professorat mercantil a Madrid. El 1870 tornà a València i, malgrat la seva filiació liberal, participà un temps en la tercera guerra carlina en el bàndol carlí.
Col·laborà a “Valencia Ilustrada”, “La Ilustración del Obrero”, “La Correspondencia de Valencia”, “La Moma”, “Para Todo el Mundo” i altres periòdics; dirigí els diaris “El Comercio” i “El Correo de Valencia”. Fou secretari de la junta provincial d’ensenyança de València.
Fou autor d’una revista teatral bilingüe, “Juicio del año”, de la sarsuela Caixa de prèstamos i de diversos poemes en català, esparsos.
(Palma de Mallorca, 1769 – 1851)
Pintor i gravador. Fou pensionat a Sèvres per Carles IV de Borbó per estudiar la fabricació de la porcellana.
Fou director de la fàbrica reial de la Moncloa i un dels fundadors de l’Acadèmia de Balears.
(Algesires, Andalusia, 1851 – València, 17 febrer 1908)
Erudit i bibliòfil. Delegat regi d’ensenyament primari, era membre de diverses entitats, com ara l’Acadèmia de Sant Carles i Lo Rat Penat. Va escriure en diversos periòdics i reuní una biblioteca molt important (12.000 volums i diversos documents), que llegà a l’ajuntament valencià.
Entre els seus treballs excel·leix Reseña histórica en forma de diccionario de las imprentas que han existido en Valencia desde la introducción del arte tipográfico en España hasta el año 1868 (1898).
(Biar, Alt Vinalopó, 13 novembre 1851 – València, 28 febrer 1906)
Polític. Fill de Lluís Santonja i Crespo. Fou segon marquès de Villagràcia. Estudià dret i amplià estudis a París i Brussel·les i fou un membre destacat del partit conservador. Com a tal fou diputat a corts (1877, 1879 i 1884).
El 1886 esdevingué el representant de Romero Robledo a València. Fou novament diputat (1896 i 1899) i senador (1903-05). Fou comte consort de Bunyol.
(Palma de Mallorca, 8 gener 1851 – 19 març 1917)
Dirigent socialista. Sabater, formà part del moviment internacionalista de 1869-73 i més tard actuà dins la minoria anarco-col·lectivista de la Unió Obrera Balear, en 1881-83. El 1890 fou un dels organitzadors de la celebració del primer de maig i de l’Ateneu Obrer Mallorquí.
Evolucionà cap al socialisme marxista i fou, juntament amb el tipògraf Pere Pascual, el fundador d’una primera Agrupació Socialista a les illes i de “La Bandera Roja” (1892-94). Organitzà el 1892 la societat de sabaters La Igualdad, presidí la Federació Local de Palma (des del 1892), participà el 1897 en la formació del Centre Instructiu Obrer i mantingué tots aquests anys un petit nucli socialista. Després, fou l’ànima de la reorganització del moviment obrer illenc de començament de segle.
El 1900 fundà “El Obrero Balear”, del qual fou el primer director (1900-09), i presidí alhora l’Agrupació Socialista de Palma (reorganitzada el 1899) i la Federació de Societats Obreres de Balears (creada el 1903). Regidor en 1901-04 i en 1909-14, fou substituït al capdavant del socialisme mallorquí per Llorenç Bisbal.
(Perpinyà, 16 març 1766 – 24 maig 1851)
Historiador. Estudià dret a Perpinyà i ingressà a l’escola d’artilleria de Metz. En produir-se la Revolució Francesa emigrà, i lluità a favor dels reialistes. Restaurats els Borbó, ocupà càrrecs polítics.
Contribuí a la creació d’un Museu de Perpinyà. Escriví una Histoire du Roussillon (1857).
(València, 10 desembre 1851 – Santiago de Compostela, Galícia, 6 desembre 1918)
Pintor. Estudià a Roma (1872), on pintà Odalisca, pensionat per la Diputació valenciana. També a Itàlia féu Sant Francesc de Paula, Pescador napolità i Un record de don Jaume el Conqueridor (1875, Diputació Provincial de València).
És autor també d’Adrià d’Utrecht rebent els caps de les Germanies (Diputació). Treballà en molts cartons per a tapissos.
Residí a París i fou professor de belles arts a Santiago de Compostel·la, on pintà el sostre del paranimf de la universitat. També fou professor a l’Acadèmia de Belles Arts de València.
Dades dels Països Catalans 