(Castelló de la Plana, Plana Alta)
Inscripció ibèrica en una placa de plom de 43 per 4 cm, que fou trobada el 1850 al pujol o pujolet de Gaciet, al Grau de Castelló, on existí un poblat ibèric, les restes del qual han desaparegut.
Conté 4 línies escrites, amb 22 paraules, i es conserva al Museo Arqueológico Nacional de Madrid.
Fou el primer plom escrit ibèric descobert.
(Catalunya ?, 1850 – segle XIX)
Jesuïta. Fou un gran impulsor de la fundació de diversos establiments de la Companyia de Jesús.
(la Tor de França, Fenolleda, 8 novembre 1764 – Meaux, França, 1850)
Alquimista. Havia estat fabricant de draps a Limós (Llenguadoc).
Traslladat a París, publicà un Cours de philosophie hermétique ou d’alchimie… (1843), compost, segons ell, per inspiració divina. L’obre suscità una sèrie d’articles al “Journal des Savants” (1851).
(València, 1850 – 1926)
Arquitecte i polític. Fill de Josep Zacaries Camaña i Burcet. Llicenciat en ciències i en dret.
Fou arquitecte diocesà i construí esglésies i convents segons el neo-goticisme imperant a Madrid (l’asil del Marqués de Campo, 1882-84, el convent de les Saleses i l’escala d’honor del palau arquebisbal, 1885, tots tres a València).
Milità en el partit conservador i fou diputat a corts i governador civil a Lleida i a Conca.
(Palma de Mallorca, segle XIX – 1850)
Framenor. És autor d’un obituari molt detallat dels framenors mallorquins, amb notes biogràfiques, important per a l’estudi de l’orde.
(Perpinyà, 25 setembre 1850 – Grenoble, França, 27 febrer 1914)
Escriptor i polític. El 1877 estrenà a Perpinyà el drama Une révolte en Roussillon, sobre les conseqüències de l’annexió del Rosselló a França, i el 1880 Le Roussillon en 1793.
Fundà “Le Réveil del Pyrénées-Orientales”, periòdic republicà de combat.
Diputat el 1881, fou un dels líders radicals i lluità per l’arranjament del problema vitícola.
(Felanitx, Mallorca, 1768 – 1850)
Religiós franciscà. Visqué a Palma de Mallorca i, des del 1835, a Felanitx.
Escriví Crónica seráfica de la Santa Provincia de Mallorca de la regular observancia de N.S.P.S Francisco, manuscrita.
(València, vers 1850 – vers 1915)
Escriptor. Amic i deixeble de Constantí Llombart. Fundà el setmanari “La Tronà” (1894), de tendència republicanà, que aparegué irregularment durant divuit anys.
Escriví algunes obres teatrals (Moros en l’Horta, 1893) i diverses novel·les curtes, una de les quals, Caciquisme roig (1904), prologada per Rodrigo Soriano, atacava durament la política de Vicent Blasco i Ibáñez i és un text molt representatiu de les lluites internes del republicanisme valencià de l’època.
El 1908 promogué i dirigí una altra publicació setmanal “El Cuento del Dumenche”, que es proposava de fomentar el conreu i la lectura de prosa narrativa en la llengua pròpia. Des de les pàgines d’aquesta revista polemitzà amb Teodor Llorente i amb els literats de Lo Rat Penat, els quals acusava de distanciar-se del poble i d’emprar un idioma arcaic i artificiós.
El 1915 encara donà al públic una narració (Nit de nóvios).
(Alaquàs, Horta, 20 desembre 1850 – València, 5 gener 1924)
Metge, erudit i polític. Com a metge destacà pels seus estudis sobre otorinolaringologia (La fisiología del lenguaje, La intubación laríngea, etc). Introduí a Espanya els nous mètodes d’ensenyament per als sordmuts (De la enseñanza del sordomudo por el método oral puro, 1894). Edità, també, manuscrits mèdics valencians del segle XV.
Fou l’organitzador del Congrès Mèdic Regional de València (1891). Vicepresident de la societat Lo Rat Penat, contribuí a fundar l’entitat València Nova (1904), de la qual aviat fou president.
Publicà una interessant obra doctrinal, De regionalisme i valentinicultura (1910), que representava l’abandó del provincionalisme romàntic i la formulació d’un programa d’actuació política regionalista a València.
(València, 1818 – 1850)
Escriptor i advocat. És autor de treballs històrics i de quadres de costums valencians, a més d’abundants col·laboracions periodístiques.
Dades dels Països Catalans 