(València, 8 juny 1812 – 4 abril 1856)
Poeta. Iniciador de la Renaixença al País Valencià, seguidor de les orientacions i els particularismes del moviment de la literatura catalana que, guiat per Rubió i Ors, donà un tipus de poesia romàntica on eren expressats els sentiments íntims i subjectius.
El seu poema Cançó és l’equivalent a l’Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau, i al País Valencià en ésser apologista de la llengua popular amb col·laboracions a “El Liceo” i “El Fénix”.
(Maó, Menorca, 1812 – 11 març 1891)
Escriptor. Estudià lleis a Mallorca i posteriorment anà als EUA (1839), estudià a Cambridge i fou catedràtic de llengua i literatura castellana a la universitat de Boston.
Malalt, tornà a Maó (1845) i hi portà a terme una intensa activitat de millores socials (creació d’entitats, intents de creació de fàbriques de teixits, experiències agràries, etc). Després, es dedicà als seus treballs literaris.
Publicà nombroses gramàtiques angleses i castellanes, en castellà i anglès, una Gramática de la lengua menorquina (1858) i l’interessant treball Exposició de lo estat actual de l’agricultura en la isla de Menorca (1857).
(Palma de Mallorca, 30 juliol 1812 – 28 juliol 1814)
Publicació setmanal. Sorgida per tal de combatre les idees liberals i especialment la publicació “Aurora Patriótica Mallorquina”.
Fou dirigida per Ramon Strauch i Vidal -franciscà, empresonat diverses vegades pels seus articles-.
(Sagunt, Camp de Morvedre, 26 gener 1778 – València, 12 juny 1812)
Guerriller. Fill d’un banquer, creà a Sagunt una junta contra la intervenció francesa (1808) i formà una partida molt nombrosa anomenada Cos de Granaders Saguntins que recorregué el País Valencià.
Prengué part en accions contra el mariscal Suchet a Novelda, Cabdet, Ibi, Cocentaina, Ontinyent, Alcoi, Albaida, Saix, etc, i contra Jacomart a Bunyol, Dosaigües i altres punts.
Pres a Sot de Xera, fou jutjat i penjat.
Eren fills de Tomàs Burguès-Safortesa i de Berga, i germans de Joan Burguès-Safortesa i Sureda.
Josep Quint-Safortesa i Sureda (Illes Balears, segle XVIII – 1812) Cavaller de Calatrava i de Sant Joan. Heretà, sencers o en part, vincles dels Quint, Berga, Sanglada, Valentí-Sestorres, Montsó i Togores-Muntanyans i formà la línia nova dels Quint-Safortesa (cognom també només emprat pels hereus). Fou l’avi de Josep Quint-Zaforteza i Togores.
Tomàs Quint-Safortesa i Sureda (Illes Balears, segle XVIII – segle XIX) Noble. Era el fill gran. A la seva mort, sense fills, els seus altres dos germans es repartiren l’herència.
(Vila d’Eivissa, Eivissa, 1812 – Palma de Mallorca, 1885)
Polític. Cap dels progressistes illencs a partir del 1856, fou regidor des del 1858 i després alcalde de Palma en 1861-62.
Participà en la fracassada conspiració progressista del juny de 1866 i per l’octubre de 1868 encapçalà la Junta Provisional de Govern de les Balears, fou governador civil interí i president de la diputació.
Diputat a corts el 1869, seguí Ruiz Zorrilla el 1871, fou de nou diputat en 1872-73 i l’11 de febrer de 1873 votà la proclamació de la Primera República. Fou governador civil de Balears del juny de 1872 al febrer de 1873.
(Palma de Mallorca, 1739 – 1812)
Cavaller de Sant Joan de Jerusalem.
Escriví un Diccionario mallorquín castellano, que ha restat inèdit.
(Palma de Mallorca, 1812 – 1841)
Metge i escriptor. Fou catedràtic de física de Palma. Versificà en castellà i llatí.
(Torreblanca, Plana Alta, 3 agost 1735 – Palma de Mallorca, 1812)
Frare mercenari. Fou elegit provincial de València el 1790 i general de l’orde el 1801.
Es retirà a Mallorca a causa de la invasió francesa, la qual produí una prolongació del seu generalat.
És autor d’una Exposición sobre los salmos de David.
(València, 22 febrer 1741 – 17 agost 1802)
Escultor. Deixeble i col·laborador d’Ignasi Vergara i del seu pare Francesc Esteve. Fou acadèmic de Sant Carles (1772), hi fou director d’escultura i director general (1781). El 1790 esdevingué escultor de cambra honorari de Carles IV de Borbó.
La seva evident facilitat tècnica el situaren en primer rengle dels artistes del seu temps. Féu escultura religiosa, abarrocada i elegant (pessebre d’unes cent trenta figures per a Carles IV, Puríssima Concepció de la seu de València). Una bona part de la seva obra fou destruïda el 1936.
Foren fills seus Rafael Esteve i Vilella, i:
Dades dels Països Catalans 