(Bilbao, País Basc, 1807 – Barcelona, 1873)
Pedagog. Doctor en ciències.
El 1836 fundà a Barcelona el Col·legi Carreras, instal·lat el 1846 a Sant Gervasi de Cassoles i que renovà l’ensenyament de la burgesia barcelonina. Fundador i president de la Societat Barcelonesa d’Amics de la Instrucció (1844).
Va escriure algunes obres didàctiques, especialment de gramàtica i de cal·ligrafia: Reflexiones sobre la enseñanza de la gramática castellana.
(Reus, Baix Camp, 6 febrer 1807 – Barcelona, 27 febrer 1879)
Advocat i polític progressista. Graduat en dret el 1833 a Osca. Fou magistrat, president de l’audiència de Mallorca, alcalde de Reus (1838 i 1843) i fundador del Banc de Barcelona.
Era nebot de Pròsper de Bofarull, amb qui mantingué una interessant correspondència, publicada el 1960.
Fou el pare de Guillem Maria de Brocà i de Montagut.
(Cardona, Bages, 6 gener 1807 – Madrid, 18 maig 1857)
Jurisconsult i filòsof. Llicenciat en dret civil i espanyol. Separat de les aules per motius polítics del 1840 al 1842, el 1843 professà jurisprudència i el 1846 obtingué la càtedra de dret civil i mercantil espanyol. Ensenyà filosofia a l’Acadèmia de Ciències Naturals (1834-45) i fou professor i director de l’Institut de Barcelona.
Membre del partit liberal, fou diputat en diverses ocasions, i portaveu del proteccionisme industrial català. Dirigí i anotà l’edició de Las Siete Partidas d’Alfons X. Soci i president de l’Acadèmia de Jurisprudència, formà part de les comissions per a la reforma del codi de comerç i per a la redacció de les ordinacions municipals de Barcelona.
Influït per Bacon, Locke i Hume, coneixedor de Kant, de Condillac i Destutt de Tracy, i sobretot marcat per l’escola escocesa de Reid i Stewart, va centrar la seva filosofia en un concepte de “consciència en tota la seva integritat” que li permeté ensems la recerca lògica i empírica de l’exactitud científica, i la valoració de la moral i els sentiments personals. En dret és l’iniciador de l’escola catalana del segle XIX (Duran i Bas, Permanyer, Reynals), mentre que, a través de Llorens i Barba, és l’origen de l’Escola de Barcelona i la seva filosofia del sentit comú.
Gran part dels seus manuscrits va ésser cremats en morir l’autor. En dret destaquen: Tratado elemental de Derecho civil romano y español (1838) i Instituciones del Derecho Mercantil de España (1848); filosòficament són importants el seu Curso de Filosofía elemental (1841), l’Apéndice de la Filosofía en España (1842), afegit a la traducció del Manual de Historia de la Filosofía d’Amice, les Consideraciones filosóficas sobre la impresión de lo sublime (1845), els Estudios sobre la inteligencia de los animales (1856) i els Discursos inaugurals dels cursos 1835, 1837 i 1852.
(Sallent, Bages, 23 desembre 1807 – Fontfreda, Llenguadoc, França, 23 octubre 1870)
Eclesiàstic i sant. Conegut popularment per pare Claret. Fill d’un teixidor, després de fer estudis a l’escola de Llotja, i els eclesiàstics, a Vic, on fou ordenat sacerdot (1825), fou rector durant uns quants anys. Passà a Roma per ingressar a la Companyia de Jesús.
Decantat, però, per la vocació missionera, tornà a Catalunya i recorregué a peu tot el país predicant missions populars. Fomentà la predicació i les edicions religioses en llengua catalana (fundà l’editorial Llibreria Religiosa, que publicà obres seves). A Vic, fundà la congregació de fills de l’Immaculat Cor de Maria (1849).
Arquebisbe de Santiago de Cuba (1851-60), hi exercí una gran obra pastoral i social (creació d’entitats benèfiques, caixes d’estalvi, etc). Cridat el 1857 a Madrid, fou confessor d’Isabel II de Borbó, fet que li reportà crítiques. Al concili Vaticà I (1869) defensà el dogma de l’Assumpció de Maria.
Morí exiliat, però la seva despulla fou duta a Vic, a la casa mare de la congregació fundada per ell. Fou canonitzat el 1950.
Dades dels Països Catalans 