(Lleida, 13 setembre 1804 – Vichy, França, 23 juliol 1870)
Eclesiàstic. Es formà a les universitats de Barcelona, Alcalá, Valladolid i Bolonya.
Canonge de Tarragona i capellà d’honor de la capella reial, fou promogut a bisbe de l’Havana (1846-64), on organitzà el seminari tridentí.
El 1864 fou elegit arquebisbe de Tarragona. Prengué part, a Roma, en el Concili Vaticà I (1869-70).
(Anglesola, Urgell, 1804 – Catalunya ?, 1863)
Eclesiàstic. Es doctorà en cànons i es llicencià en lleis a Cervera, i el 1835 fou nomenat rector de Castelltort (Solsonès).
Incorporat a les forces carlines com a vocal de la Junta Superior Governativa de Catalunya, dita després Junta de Berga. Tingué una intervenció important en el destitució del comte d’Espanya com a capità general carlí i en el seu assassinat.
Per la seva implicació en aquests fets hagué de deixar el ministeri sacerdotal.
(Barcelona, 1804 – 1868)
Polític carlí. Marquès de Palmerola i comte del Fonollar. Fill de Ramon Despujol i de Vilalba. Fou també conegut amb el nom de Josep Maria d’Amigant (un dels cognoms de la seva mare).
Reconegué el pretendent Carles V com a rei i fou vocal de la Junta Superior de Berga (1837), de la qual se separà (1838), per disconformitat amb els crims del comte d’Espanya.
El succeí en els títols el seu fill Ignasi Maria Despujol i Dusay.
(la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 28 març 1804 – Barcelona, 13 novembre 1878)
Polític carlí. Doctor en dret, fou vocal de la Junta Superior Governativa del Principat de Catalunya; en fou secretari interí el 1839, en la sessió en que fou destituït i empresonat el comte d’Espanya, raó per la qual Ramon Cabrera l’empresonà, però la guerra acabà abans que fos jutjat.
Fou diputat a les corts el 1869.
(Torroella de Montgrí, Baix Empordà, 17 juny 1804 – Riudaura, Garrotxa, 1 maig 1863)
Metge. Es doctorà a Montpeller. Fou metge administrador de l’hospital de Sant Jaume d’Olot.
És autor, entre altres treballs, de Descripción de la enfermedad epidémica observada en Olot en 1846 i d’Ensayo topográfico-filosófico-médico o sea reseña circunstanciada de la localidad y los habitantes de la M.I.V. de Olot (1849).
Morí en ple exercici de la seva professió a conseqüència d’una epidèmia de tifus.
(Barcelona, 24 juliol 1804 – 11 octubre 1868)
Arquitecte. Succeí el seu mestre, Antoni Cellers (1835), com a professor d’arquitectura dels cursos de la Junta de Comerç de Barcelona.
Catedràtic de l’escola professional de mestres d’obres i membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.
L’any 1837, per encàrrec de la Junta de Comerç, va escriure una monografia descriptiva del convent gòtic de Santa Caterina, durant la seva destrucció, que fou publicada el 1886 pel seu fill Adrià Casademunt.
Pertanyia a l’Acadèmia de Sant Carles de València.
(Reus, Baix Camp, 1804 – Catalunya, segle XIX)
Ballarí. Destacà com a intèrpret de dansa espanyola de gran estil.
El 1834 obtingué un gran èxit a l’Òpera de París.
Fou el pare de Joan Camprubí.
(Barcelona, 1804 – 10 febrer 1871)
Arquitecte. D’arrel neoclàssica, és autor del mercat de Santa Caterina (1847) i, juntament amb Francesc Vila, del bloc de cases dels Porxos d’En Xifré (1836), erigit davant la Llotja i molt representatius de les orientacions urbanístiques de l’època.
(Reus, Baix Camp, 5 maig 1749 – Maó, Menorca, 1 novembre 1804)
Militar. Serví a Amèrica i participà a la Guerra Gran (1794), durant la qual comandà el cos franc anomenat Segon Lleuger de Catalunya. Arribà a general i morí en una missió a les Balears.
Fou home lliurat a afeccions literàries i culturals, protector de l’ensenyament popular, organitzà a El Puerto de Santa Maria (Andalusia) unes classes d’arts i oficis.
És autor d’un projecte d’escola primària i escriví diverses poesies.
Dades dels Països Catalans 