(Roma, Itàlia, 1804)
(o Lucrècia morta) Escultura de guix de Damià Campeny. Fou enviada a Barcelona, com a tramesa reglamentària de pensionat, a l’Acadèmia de Sant Jordi.
El 1833 l’autor la féu de marbre -es conserva a la Llotja de Barcelona-, i també n’hi ha una rèplica de bronze (Museu d’Art Modern de Barcelona).
Figura sedent d’una gran perfecció, uneix un estricte classicisme a una suau melangia, i és considerada l’obra mestra de l’escultura neoclàssica catalana.
(Banyoles, Pla de l’Estany, 4 maig 1804 – Madrid, 14 març 1883)
Metge. Estudià al Col·legi de Medicina i Cirurgia de Barcelona, d’on fou professor.
A Madrid fou catedràtic del Colegio de San Carlos (1830), on introduí l’estudi racional de la fisiologia, i des del 1838 ensenyà fisiologia comparada a l’Ateneo. Fou conseller i inspector general d’instrucció de l’estat.
Instal·là un observatori astronòmic i féu importants observacions meteorològiques. Fou un entusiasta propagador de l’homeopatia.
Publicà, entre altres obres, La filosofía médica reinante (1848).
(Vallfogona de Riucorb, Conca de Barberà, 1804 – Besançon, França, 1882)
Doctor en dret. Fou catedràtic de llatí, humanitats i dret a la Universitat de Cervera, i secretari d’aquesta universitat del 1832 al 1836, que fou destituït per les seves idees carlines. El 1840 passà a residir a França.
Hi publicà diversos diccionaris de traducció del francès al castellà, El español enseñado por la práctica, un compendi de geografia, etc. Dirigí també l’obra Memoria de los virreyes del Perú.
(Lleida, 13 setembre 1804 – Vichy, França, 23 juliol 1870)
Eclesiàstic. Es formà a les universitats de Barcelona, Alcalá, Valladolid i Bolonya.
Canonge de Tarragona i capellà d’honor de la capella reial, fou promogut a bisbe de l’Havana (1846-64), on organitzà el seminari tridentí.
El 1864 fou elegit arquebisbe de Tarragona. Prengué part, a Roma, en el Concili Vaticà I (1869-70).
(Anglesola, Urgell, 1804 – Catalunya ?, 1863)
Eclesiàstic. Es doctorà en cànons i es llicencià en lleis a Cervera, i el 1835 fou nomenat rector de Castelltort (Solsonès).
Incorporat a les forces carlines com a vocal de la Junta Superior Governativa de Catalunya, dita després Junta de Berga. Tingué una intervenció important en el destitució del comte d’Espanya com a capità general carlí i en el seu assassinat.
Per la seva implicació en aquests fets hagué de deixar el ministeri sacerdotal.
(Barcelona, 1804 – 1868)
Polític carlí. Marquès de Palmerola i comte del Fonollar. Fill de Ramon Despujol i de Vilalba. Fou també conegut amb el nom de Josep Maria d’Amigant (un dels cognoms de la seva mare).
Reconegué el pretendent Carles V com a rei i fou vocal de la Junta Superior de Berga (1837), de la qual se separà (1838), per disconformitat amb els crims del comte d’Espanya.
El succeí en els títols el seu fill Ignasi Maria Despujol i Dusay.
(la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 28 març 1804 – Barcelona, 13 novembre 1878)
Polític carlí. Doctor en dret, fou vocal de la Junta Superior Governativa del Principat de Catalunya; en fou secretari interí el 1839, en la sessió en que fou destituït i empresonat el comte d’Espanya, raó per la qual Ramon Cabrera l’empresonà, però la guerra acabà abans que fos jutjat.
Fou diputat a les corts el 1869.
(Torroella de Montgrí, Baix Empordà, 17 juny 1804 – Riudaura, Garrotxa, 1 maig 1863)
Metge. Es doctorà a Montpeller. Fou metge administrador de l’hospital de Sant Jaume d’Olot.
És autor, entre altres treballs, de Descripción de la enfermedad epidémica observada en Olot en 1846 i d’Ensayo topográfico-filosófico-médico o sea reseña circunstanciada de la localidad y los habitantes de la M.I.V. de Olot (1849).
Morí en ple exercici de la seva professió a conseqüència d’una epidèmia de tifus.
(Barcelona, 24 juliol 1804 – 11 octubre 1868)
Arquitecte. Succeí el seu mestre, Antoni Cellers (1835), com a professor d’arquitectura dels cursos de la Junta de Comerç de Barcelona.
Catedràtic de l’escola professional de mestres d’obres i membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.
L’any 1837, per encàrrec de la Junta de Comerç, va escriure una monografia descriptiva del convent gòtic de Santa Caterina, durant la seva destrucció, que fou publicada el 1886 pel seu fill Adrià Casademunt.
Pertanyia a l’Acadèmia de Sant Carles de València.
Dades dels Països Catalans 