(Trullars, Rosselló, 22 setembre 1793)
Fet d’armes ocorregut a la Guerra Gran entre les tropes de Carles IV de Borbó, manades pel general Antonio Ricardos, i les de la República Francesa, dirigides per Luc Dagobert de Fontenille.
Malgrat haver assolit la victòria, Ricardos no aprofità l’oportunitat de completar l’ocupació del Rosselló i poc després es retirà al campament d’hivern del Voló.
(Illes Balears, 1793 – 17 juny 1850)
Escriptor. Professà al convent dominicà de Palma de Mallorca, on passà tota la seva vida.
És autor d’una Oración fúnebre por las víctimas de Felanitz (1844) i de diverses obres piadoses i novenes impreses a Mallorca entre els anys 1845 i 1849.
Morí en el vaixell de guerra “Lepant”.
(Algaida, Mallorca, 13 desembre 1793 – Madrid, 17 octubre 1855)
Metge. Germà del bisbe Miquel. Fou catedràtic i primer director del Col·legi de Medicina, Cirurgia i Farmàcia de Pamplona (1829), on publicà un periòdic mensual de medicina (1830) en el qual col·laboraren nombrosos metges mallorquins i catalans. Fou catedràtic a Madrid.
Deixà inèdites nombroses obres professionals i publicà alguns discursos.
(Sant Esteve del Monestir, Rosselló, 1742 – després 1793)
Militar. Fill gran del noble rossellonès Antoni de Ros i de Margarit i germà de Josep i de Joan. Entrà en l’exèrcit francès el 1759, i essent ajudant de camp del príncep de Montbarey fou ferit a Grebenstein (1778). Caiguda la monarquia emigrà a Coblença i s’uní als Exèrcits dels Prínceps i després passà a Espanya, on amb el duc d’Honré fou corresponsal dels emigrats.
Artista de la topografia es destacà per l’elaboració del sumptuós manuscrit État militaire, eclésiastique et politique du Roussillon (1772), propietat de Pere Ponsich (un altre manuscrit del mateix treball, fet el 1774, es conserva a la Bibliothèque Magasine, de París).
(Palma de Mallorca, 1793 – Ciudad Rodrigo, Castella, 1852)
Escriptor. Fill de Guillem Roca i Seguí, fou advocat i funcionari de l’audiència. Poeta satíric, fou especialment popular a Palma, on alguna sàtira seva ha arribat a formar part de la literatura popular.
Home d’idees liberals, tot i que els seus enemics l’acusaren d’haver estat reialista abans de la implantació del règim constitucional, adreçà la seva sàtira contra el sector absolutista del país. Duu la sàtira a un punt de burla, d’acusació i d’insult més extremat que el seu pare i substitueix allò que en aquest era pura grolleria per la més desenfrenada obscenitat, encara que la seva sàtira és de més bona qualitat literària i més eficaç.
Publicà en vida el fullet Al senyor alcalde i senyors retgidors de s’ajuntament de Palma destituïts i encausats en lo any 1846 perque pensaren que devien observar sa Costitució que tots havien jurada.
La seva composició més coneguda i popular és la que les miscel·lànies de l’època recullen sota el títol de Poema satíric contra el vici i mala costum del beure, editada pòstumament a Barcelona (1883) i a Mallorca, a cura del setmanari “La Roqueta” (1887), amb el text mutilat, i a càrrec de J. Martí i Rosselló, amb el text alterat i prolongat de quatre dècimes. El 1973 fou editat de nou a Palma.
Deixà, a més inèdites, unes quantes composicions més, escrites en forma de dècimes, de romanç o de codolada, totes elles extremament punyents i feridores, entre les quals una descripció satírica de la vila d’Algaida i la titulada La Cabronària.
(País Valencià, segle XVIII – )
Títol concedit el 1793 a Francesc Viudes i Maltès de Vera, noble oriolà, tinent de fragata i cavaller de Montesa, en mèrits als serveis prestats a la corona pels seus avantpassats els Laborda.
Es casà amb Josefina Gardoqui i fou pare de Josep A. Viudes i Gardoqui (1800-77). Continua en la mateixa família.
(Ciutadella, Menorca, 1793 – 1868)
Organista i compositor. Fou mestre de capella i organista de la seu ciutadellenca.
Escriví nombroses obres religioses, entre les quals destaca una Missa pastoral. És autor d’una sèrie d’Aires populars.
(Elx, Baix Vinalopó, 1793 – Liorna, Itàlia, 1875)
Metge i cirurgià. Matà un militar a conseqüència d’un duel, i hagué de fugir a Itàlia, on estudià i es doctorà a Pisa.
S’instal·là a Egipte com a metge del kediv Mehmet Alí, del qual fou metge i inspector de sanitat. Al Caire fundà un centre universitari que evità als estudiants del país la necessitat de recórrer a institucions similars europees. Fou professor d’anatomia i fisiologia d’aquest centre.
Intervingué activament contra les epidèmies del còlera del 1831 i de la pesta del 1835.
Publicà diversos tractats mèdics en italià.
(Todolella, Ports, 1717 – València, 1793)
Escriptor i llibreter. Residí des de jove a València, on fou primerament sabater i després esdevingué llibreter.
Deixà, inèdits, diversos manuscrits, conservats a la Biblioteca Municipal de València: Sucesos memorables de Valencia y su Reino, un dietari sobre la Guerra de Successió, i Notícia dels jurats i ses nominacions de la ciutat de València, entre d’altres.
Fou el pare del bibliògraf i erudit Just Pastor Fuster i Taronger.
(País Valencià, segle XVIII – 1793)
Gravador. Fou individu de l’Acadèmia de Sant Carles de València.
Dades dels Països Catalans 