Arxiu d'etiquetes: 1792

Duran i Obiols, Ramon

Deixa un comentari

(Barcelona, 19 setembre 1792 – 20 juny 1858)

Metge. Estudià medicina a la Universitat de Cervera, i es doctorà en cirurgia a Barcelona, on fou deixeble de Pere Castelló.

Fou metge major de l’Hospital de la Santa Creu, catedràtic de clínica mèdica, secretari de la Junta Superior de Medicina i membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona. Arribà a ésser metge de cambra de Ferran VII de Borbó.

Publicà nombrosos articles i discursos, entre els quals destaca la clau topogràfica com a model de tots els metges del Principat.

Alertà sobre els perjudicis dels gasos de les fàbriques per a la salut pública.

Duana Nova

3 Respostes

(Barcelona, 1790 – 1792)

Edifici. Projectat i construït al pla de Palau per Miguel de Roncali, potser amb la participació de Josep Ivern, a qui algun contemporani atribuí la paternitat absoluta de l’obra.

Té planta rectangular, pati emporxat classicitzant, quatre façanes de pedra i estuc decorades amb pilastres i columnes d’estuc negre adossades al mur; la cornissa, de marbre blanc, amb uns grans gerros decoratius, corona el conjunt, que té un cert aire encara rococó.

L’interior conserva diverses sales decorades amb pintures al·lusives al comerç barceloní i temes mitològics i relatius a don Quixot; les de la sala d’actes, obra de Pere Pau Muntanya, són una glorificació de Carles III de Borbó.

El 1902 esdevingué seu del govern civil de la província.

Berdós i Blasco, Magí

Deixa un comentari

(Barcelona, 24 octubre 1792 – València, 21 juliol 1848)

Cirurgià. Fou agregat a l’exèrcit durant els darrers temps de la guerra contra Napoleó, així com a la campanya del Perú.

De tornada d’Amèrica publicà alguns treballs professionals.

Diario de Barcelona

85 Respostes

(Barcelona, 1 octubre 1792 – 28 gener 1994)

Diari del matí. Representant de la burgesia del segle XIX, durant l’ocupació napoleònica esdevingué el diari oficial del govern francès, el qual el féu publicar conjuntament en català i francès. El 1814 s’en féu càrrec Antoni Brusi i Mirabent -a partir d’aquell moment es conegué popularment amb el nom d’“El Brusi” i inicià una etapa de plenitud, lligat a la Renaixença, especialment sota la direcció de Mañé i Flaquer.

Començà la davallada a començament del segle XX, i, tot i una revifalla experimentada els anys quaranta i cinquanta, desaparegué el 1984. De 1987 a 1994, un grup editorial i financer, al qual l’ajuntament de Barcelona -que en té la titularitat- en cedí la capçalera, el tornà a publicar fins que desaparegué per donar pas al “Nou Diari”, de vida efímera.