(Catalunya Nord, 1126 – 1790)
Antiga demarcació administrativa. Comprenia tot el Conflent juntament amb la sots-vegueria de Capcir.
És esmentada pocs anys després de l’annexió del comtat de Cerdanya (al qual pertanyia l’antic pagus de Conflent), i fou anomenada inicialment vegueria de Conflent.
Persistí fins a la Revolució Francesa, que fou integrada al districte de Prada, nova capital de la comarca.
(Palma de Mallorca, 1790 – Argentina, segle XIX)
Religiós. Actuà a l’Argentina, on fou governador del bisbat de Paranà. Li fou atorgada la dignitat de senador.
Publicà algunes obres místiques.
(Santanyí, Mallorca, 10 octubre 1722 – Monterrey, Mèxic, 5 juliol 1790)
Eclesiàstic i missioner. El 1738 entrà al convent de franciscans de Jesús de Mallorca i es graduà en filosofia i teologia. Refusà una càtedra de filosofia a la universitat de Mallorca, i el 1750 se n’anà cap a Mèxic, on treballà en les missions i fou tres anys lector de teologia a la seva universitat.
El 1768 tornà a Mèxic amb 48 sacerdots, amb els quals emprengué una intensa campanya per tots els estats de Nova Espanya i Nou Regne de Lleó. Fou comissari visitador de l’orde franciscà als convents de San Francisco de Pachueca i de Santa Cruz de Quéretaro, i el 1783 fou nomenat segon bisbe de Linares a Nou Lleó. Acabà la catedral i es dedicà a la pacificació del país. Fou l’introductor de noves espècies agrícoles i destacat promotor del progrés material i espiritual de la seva diòcesi.
És autor d’una Historia de los adelantos que han hecho la agricultura, artes y comercio en el Nuevo Reyno de León (inèdita) i d’un Mapa de las Californias, que fou imprès en quatre fulls, i molts altres treballs pastorals i erudits.
(Palma de Mallorca, segle XVIII – 1790)
Advocat. Fou un dels qui fundaren el col·legi d’advocats de Palma.
És autor de diverses obres de caràcter jurídic.
(Palma de Mallorca, 1723 – 1790)
Noble i polític. Cavaller d’Alcántara, regidor perpetu de Mallorca, senyor de la cavalleria de sa Galera, de Felanitx. Impulsà l’agricultura i la lluita contra els pirates algerians. Presidí la junta de construcció de camins de l’illa.
Molt influent en política prop del rei i del comte de Floridablanca. Creat marquès de Solleric (1770), li fou annexada la grandesa d’Espanya honorària (1783) pel fet d’haver facilitat la represa de l’illa de Menorca i els honors de ministre de finances.
(Palma de Mallorca, 1790 – 1875)
Polític. Advocat, fou el principal organitzador del partit progressista a les Illes i governador civil en 1840-43 i en 1854-56. Diputat a corts en 1846-50, aconseguí d’ésser molt respectat per les diferents tendències progressistes illenques i pels membres del partit democràtic.
Fou nomenat president honorari de la Junta Provincial Revolucionària de l’octubre de 1868. Després, es resistí, sense èxit, a acceptar el comandament peninsular de Ruiz Zorrilla, i intentà el manteniment d’una conciliació liberal enfront del partit radical.
(Albaida, Vall d’Albaida, 25 desembre 1721 – 26 novembre 1790)
Bisbe d’Oriola. Germà de Bartomeu. Estudià a la Universitat de València. El 1745 fou nomenat mestre de cavallers patges de l’arquebisbat i més tard bisbe auxiliar de València.
El 1767 fou nomenat bisbe d’Oriola, on desplegà una gran activitat de tipus social: fundà moltes germandats de socors, mútues per a treballadors i vídues, unes 60 escoles i una casa de mestres, féu construir el pont de Rojals i féu dur l’aigua potable a Asp i Elx (1789).
Fou acadèmic d’honor de l’Academia de la Historia, escriví dues memòries sobre el lloc i la data del concili d’Elvira i publicà també sermons, instruccions i pastorals.
(Ciutadella, Menorca, 1790 – segle XIX)
Eclesiàstic. Fou advocat i catedràtic de retòrica a Osca. Més tard guanyà canongies a València i a Ciutadella. Excel·lí com a predicador.
(Palma de Mallorca, 22 agost 1790 – Madrid, 16 juliol 1861)
Militar. Cinquè marquès de Campo Real (1831) i comte de Cabatillas. S’incorporà a l’exèrcit per combatre les tropes napoleòniques de la Guerra del Francès; posteriorment lluità contra els carlins i assolí el grau de mariscal de camp.
Fou comandant general de Segòvia (1849) i membre del tribunal suprem de guerra i marina (1856).
(Perpinyà, vers 1712 – Catalunya ?, 1790)
Eclesiàstic i historiador. Fill de Joan Baptista Reiner, cap d’una notable família d’impressors de Perpinyà. El 1729, essent tonsurat, rebé un primer benefici a Sant Joan de Perpinyà, seguit d’altres prebendes en 1730, 1771 i 1773.
Deixà inèdita una Chronologia Helenensium episcoporum, molt utilitzada i lloada per Antoni Puiggarí. Fugí durant la Revolució Francesa i morí poc després.
Dades dels Països Catalans 