(Castellterçol, Moianès, 1771 – Barcelona, 1844)
Eclesiàstic. Arxipreste de Sant Joan de les Abadesses (1816), catedràtic de retòrica al seminari de Barcelona i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1803). Perseguit com a carlí, s’exilià a França (1836-37).
És autor d’un Canto alusivo a la defensa de los catalanes en Galípoli de las fuerzas combinadas del emperador y de los genoveses (1805). El 1864 fou publicada una col·lecció dels seus sermons.
(Terrassa, Vallès Occidental, 1771 – Montserrat, Bages, 1859)
Compositor. Estudià a l’Escolania de Montserrat amb Anselm Viola i Narcís Casanoves, del 1780 al 1786.
Entrà al monestir el 1790, d’on fou mestre de capella del 1811 al 1853, amb moltes interrupcions degudes a la guerra del Francès i a la situació política. Cada vegada reorganitzà l’Escolania i la proveí de repertori en part original.
Del 1835 al 1844, durant l’exclaustració, restà sol a Montserrat amb el germà J. Capderrós i un escolà, i creà la Salve montserratina amb la seva alternança de cant pla i cant polifònic per manca dels versets d’orgue.
Caseriu i cap del municipi, situat a 2 km al nord de l’església parroquial.
La baronia de la Blava fou concedida el 1771 al coronel d’infanteria Bernat de Martí i Prat-Reixac. Passà als Gibert o Prat-Gibert.
(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, vers 1708 – Madrid, 1771)
Metge i botànic. Fou metge de cambra de Carles III de Borbó i ocupà després, per oposició, el càrrec de primer catedràtic al jardí botànic de Madrid. Herboritzà a Mallorca, a Castella i, probablement, també al Principat, al País Valencià i a Andalusia.
Publicà Principios de Botánica (1767). Preparà un Specimen Florae Hispanicae, que deixà inacabat i que continuà el seu fill Miquel Bernades i Claris, amb la descripció de dos milers de plantes.
El 1775, pòstumament, li fou publicat un estudi sobre les morts aparents, Instrucción sobre lo arriesgado que es en ciertos casos enterrar a las personas sin constatar su muerte por otras señales más que las vulgares.
(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 1708 – Madrid, 1771)
Metge. Residí generalment a Madrid, on fou primer catedràtic del Jardí Botànic i metge reial.
Publicà un estudi de botànica (1767). Després de la seva mort, en 1775, aparegué encara un altre treball seu, sobre les prevencions a prendre per evitar els enterraments en vida.
També és autor de l’estudi Historia de las aves más raras que se encuentran en España.
(Mataró, Maresme, 18 abril 1771 – Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 7 juliol 1855)
Escultor. Treballà dins la concepció neoclàssica desenvolupada per Canova, de qui fou amic, a Itàlia. Residí a Roma del 1797 al 1815 pensionat per la Junta de Comerç de Barcelona.
Tornat a Barcelona, fou nomenat professor d’escultura i director de la secció d’escultura (1819) de l’Escola de Llotja, on el 1840 li fou oferta la direcció que no acceptà. Després d’una breu estada a Madrid, s’establí definitivament a Barcelona i inicià un període de gran producció.
Bon tallista, sobretot de marbre, féu conèixer als seus deixebles barcelonins el cànon de Policret. Féu també talles d’imatgeria per a algunes esglésies.
Qualificat com un dels grans escultors neoclàssics d’Europa, d’entre la seva obra destacà sobretot una Lucrècia moribunda, i també Diana, Cleopatra, Marc Antoni i Cleopatra, Fe conjugal, La primavera, etc.
Dades dels Països Catalans 