Arxiu d'etiquetes: 1768

Villafanye i Andreu -germans-

Deixa un comentari

Antolí Villafanye i Andreu  (Castelló de la Plana, 1762 – Madrid ?, segle XVIII)  Advocat i polític. Fou alumne dels Reales Estudios de Madrid. Treballà a les ambaixades de Lisboa, Viena i París i fou oficial de la secretaria d’estat.

Dídac Villafanye i Andreu  (Castelló de la Plana, 1765 – Granada ?, Andalusia, segle XVIII)  Advocat. Treballà a la chancillería de Granada.

Manuel Villafanye i Andreu  (Castelló de la Plana, 1768 – València ?, segle XIX)  Advocat i polític. Fou alumne dels Reales Estudios de Madrid, oïdor i governador de la sala del crim de València i diputat a les corts de Cadis.

Vallguarnera i Lanza di Trabia -germans-

1 Resposta

Octavi de Vallguarnera i Lanza di Trabia  (Sicília, Itàlia, segle XVII)  Fill de Francesc de Vallguarnera i del Carretto. Fou l’iniciador de la branca siciliana dels marquesos de Santa Lucia. Fou el pare de Ponç de Vallguarnera i de Santacoloma (Sicília, Itàlia, segle XVII – segle XVIII)  Polític. Senador del regne de Sicília i primer marquès de Santa Lucia (1700).

Vidal de Vallguarnera i Lanza di Trabia  (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1676)  Duc de l’Arenella (1645) i príncep de Valguarnera. El 1161 comprà el principat de Niscemi de Branciforte. Entre els seus fills cal esmentar.

  • Jeroni de Vallguarnera i Starrabba  (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1692)  Heretà la senyoria d’Albons i la torre de Caldes de Montbui el 1690, la qual passà, en morir sense fills, al seu germà Josep.
  • Josep de Vallguarnera i Starrabba  (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1720)  El 1692 heretà del seu germà Jeroni la torre de Caldes de Montbui. Fou el tercer duc de l’Arenella, i pare de:

Simó de Vallguarnera i Branciforte  (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1743)  S’intitulà, sense ésser-ho, comte d’Albons. Fou pare de Josep de Vallguarnera i de Martí.

Vidal de Vallguarnera i Branciforte  (Sicília, Itàlia, segle XVIII – 1768)  Quart duc de l’Arenella, príncep de Niscemi i senyor d’Albons i de la torre de Caldes de Montbui. El seu nét cinquè fou:

Conrad de Vallguarnera i de Mantegna (Sicília, Itàlia, segle XX – 1966)  Fou el desè duc de l’Arenella, príncep de Niscemi i de Castelnuovo i cavaller de l’orde de Sant Joan. Només deixà dues filles.

Sanxis i Albella, Joaquim

Deixa un comentari

(Castelló de la Plana, 1768 – València, vers 1841)

Eclesiàstic i escriptor. Doctor en arts i mestre en teologia, fou, a València, mestre de gramàtica (1794-99) i catedràtic de sintaxi a la universitat. Tingué un benifet a la parròquia de Santa Caterina.

Publicà, entre altres obres didàctiques, Principios de la gramática castellana y latina (1819).

Durant la Guerra del Francès publicà un gran nombre d’opuscles i fulls solts de caràcter patriòtic, amb il·lustracions: La actividad precisa en la día (1811), Insinuaciones eficacísimas para la pronta y segura libertad de la patria (1811), Luz pública por el verdadero español (1813) i Tríaca contra el veneno de la policia pública y secreta (1813).

Gelabert i Riera, Sebastià

Deixa un comentari

(Petra, Mallorca, 25 novembre 1715 – Manacor, Mallorca, 22 abril 1768)

Escriptor i artista popular. Des de la infantessa treballà al camp. Personatge de vida agitada, conegut per En Tià de Sa Real. La seva habilitat de glossador i els seus dots per pronosticar fets futurs li ocasionaren alguns conflictes amb la Inquisició, que l’acusà de bruixeria.

Entre altres obres, escriví una Descripció de la temporada de l’any 1744 i sigüents fins a 1750 (1846), comèdies religioses Vida de Santa Bàrbara, Comèdies de Sant Antoni de Viana i Comèdia de Sant Sebastià, i diversos entremesos, entre els quals l’Entremès de mosson Pitja, conservat per tradició popular.

A Mallorca, encara avui hom n’explica nombroses anècdotes.

Fuentes i Alcàsser, Pasqual

Deixa un comentari

(Aldaia, Horta, 15 maig 1721 – València, 26 abril 1768)

Compositor. Es formà a la seu de València, on actuà com a infant de cor en 1731-46, amb una interrupció de tres anys. El 1746 fou tenor de la catedral d’Albarrassí.

Fou mestre de música a l’església de Sant Andreu de València i, a partir del 1757, a la catedral valenciana, càrrec que ocupà fins a la mort. Deixà obres remarcables de caràcter religiós, de sis a dotze veus, amb acompanyament instrumental.

És autor també d’unes cent trenta nadales, la majoria dels quals tenen texts castellans, alguns de catalans i un de portuguès. Per la seva originalitat es destaca la nadala titulada Santa Catalina, per a sis veus, dos cors, violí, trompeta, orgue i baix continu.

Font, Antoni -varis-

Deixa un comentari

Antoni Font  (la Seu d’Urgell, Alt Urgell, segle XVII)  Jesuïta. Fou professor d’humanitats i teologia i rector del col·legi de la Seu d’Urgell. Publicà Fons verborum et phrasium (1637), diccionari català-llatí erudit i poc extens.

Antoni Font  (Esporles, Mallorca, 1710 – Illes Balears, 1768)  Religiós. És autor d’un Tractatus theologicus de sensibus sacra ad divinae scripturae i d’un novenari a sant Bonaventura.

Antoni Font  (Illes Balears, segle XIX)  Astròleg. Autor d’una Lectura de astrología.

Durand, Francesc

Deixa un comentari

(Perpinyà, 1768 – 1852)

Comerciant i polític. Fundador d’una important empresa comercial a Perpinyà (1796), amb sucursals a diverses ciutats franceses i a Barcelona.

Durant la guerra del Francès fou un dels més afavorits per la provisió de queviures a les tropes franceses.

Des del 1816 fins al 1830 exercí diversos càrrecs polítics i, posteriorment, es dedicà a l’exportació de vins a Anglaterra i a les seves colònies, i als EUA.

Despuig i Safortesa, Ramon

1 Resposta

(Palma de Mallorca, 27 març 1768 – 1 desembre 1848)

Militar i polític. Nebot del cardenal Antoni Despuig i Dameto.

Comte de Montenegro i de Montoro, combaté en la guerra contra França (1794-95) i prengué part en la represa de Menorca el 1798. A Mallorca fou fiscal militar de la Junta Suprema del 1808 i, posteriorment, diputat a les corts.

Fou mariscal de camp (1833), governador i capità general de les Balears (1834-36) i president de la Reial Audiència. Durant 17 anys fou el primer director de la Reial Societat Mallorquina d’Amics del País.

Caro i Sureda, Maria

Deixa un comentari

(Palma de Mallorca, 17 juliol 1768 – 12 desembre 1827)

Doctora en filosofia. Excel·lí per les seves disposicions artístiques. El 1779 fou nomenada acadèmica de mèrit de l’Acadèmia de Sant Carles de València.

Publicà Ensayo de historia, física y matemáticas (1781), i escriví algunes poesies religioses en castellà.

Cabo i Arnal, Francesc

Deixa un comentari

(Nàquera, Camp de Túria, 24 maig 1768 – València, 21 novembre 1832)

Organista i compositor. Organista de les catedrals d’Oriola i de València (1816), d’on el 1830 fou nomenat mestre de capella.

Escriví música religiosa, especialment una cinquantena d’obres vocals, algunes de les quals amb acompanyament orquestral. Ressalten la missa a 12 veus i els salms Beatus vir, Miserere i Credidi.