Arxiu d'etiquetes: 1757

Villanueva i Astengo, Joaquim Llorenç

1 Resposta

(Xàtiva, Costera, 10 agost 1757 – Dublín, Irlanda, 26 març 1837)

Eclesiàstic, escriptor i polític. Germà de Jaume. Regalista i jansenista en la línia general del reformisme del segle XVIII, publicà un Catecismo del Estado según los principios de la Religión (1793), obra polèmica en defensa de la monarquia i contra la Revolució francesa.

Durant la guerra del Francès va ésser elegit diputat per València a les corts de Cadis, i va formar part de la comissió eclesiàstica que proposà un concili nacional (1811) per tal d’oposar-se a l’autoritat papal. També va defensar els indis i va obtenir la creació de la província de Xàtiva, que va ésser abolida al mateix temps que la constitució.

Va escriure Las angélicas fuentes o el tomista en las Cortes (1813), en què intentà de defensar la sobirania nacional amb arguments de sant Tomàs, i Mi viaje a las Cortes (1860), amb notícies del seu funcionament intern. A la tornada de Ferran VII de Borbó fou perseguit per liberal i el 1815 condemnat a sis anys de reclusió al convent de la Salceda.

Durant el Trienni Liberal fou nomenat ambaixador prop de la Santa Seu (1822), però el papa el rebutjà per jansenista; Villanueva trencà públicament les relacions amb l’Església en la seva obra Mi despedida de la Curia romana. Obligat a emigrar per la reacció absolutista del 1823, es va refugiar primerament a Londres i després a Dublín, on començà la traducció al català del Nou Testament.

El 1825 va publicar Vida literaria de D. Joaquín Lorenzo Villanueva.

Tolsà i Sarrión, Manuel

Deixa un comentari

(Ènguera, Canal de Navarrés, 4 maig 1757 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 24 desembre 1816)

Escultor i arquitecte. Estudià amb Josep Puchol a l’Acadèmia de Sant Carles de València, i a la de San Fernando de Madrid. Fou acadèmic de mèrit. L’any 1790 es traslladà a Mèxic com a director de la secció d’escultura de l’Academia de San Carlos.

Féu nombrosos retaules de factura barroca; excel·leix sobretot l’estàtua eqüestre de Carles IV (1796) del passeig de la Reforma de la capital mexicana, de dimensions colossals i fosa en bronze d’una sola peça, és considerada com una de les millors de l’art universal en el seu gènere.

Com a arquitecte, és el principal representant del neoclassicisme a Mèxic, on projectà la façana i la cúpula de la catedral i el palau de La Mineria. Projectà i realitzà retaules i imatges. La major part de la seva obra es conserva.

Soliveret, Jaume

Deixa un comentari

(Alcúdia, Mallorca, 1687 – Palma de Mallorca, 1757)

Frare observant que excel·lí com a orador sagrat. Fou cronista del seu orde. Gaudí de prestigi pel seu saber.

Gelabert, Pere Vicent

Deixa un comentari

(València, 1757 – 1825)

Economista. Estudià a França i viatjà per Holanda, Anglaterra i Itàlia. Intentà de construir un port mercantil a Cullera (1784), segons un projecte del marquès de la Romana.

Fou sots-director de la Caixa d’Amortització (1798), comptador del Tribunal de la Comptadoria Major de Comptes i director econòmic dels Reales Canales de Desagüe y Riego de Albacete.

El 1797 féu el Memoria sobre la desecación de la laguna del cabo de Oropesa, que presentà a Godoy. Membre de la Societat Econòmica d’Amics del País, hi presentà diverses memòries.

Altres obres són: Cartas político-económicas subscritas por D. J.A. Talens escritas en el año 1810 y presentadas a las Cortes en 1811 (1813) i Memoria sobre los principios e importantes objetos de una contribución directa (1813).

Gelabert, Melcior

1 Resposta

(Ribesaltes, Rosselló, 1709 – 1757)

Escriptor. Eclesiàstic, estudià filosofia i teologia a Perpinyà.

A Illa conegué Simó Salamó, amb qui escriví diverses obres en llatí, com Compendiosa regula cleri (1753), Praeparatio proxima ad mortem (1756) i Regula cleri ex sacris litteris (1757), en català publicaren una interessant Regla de vida… (1755), d’estil i de llenguatge molt acurats, que fou complementada amb un Manual de càntics que es canten en les missions que es fan en lo bisbat d’Elna (1755), primer intent d’adaptació del vers alexandrí a la poesia catalana.

Cursach i Arguimbau, Joan

Deixa un comentari

(Ciutadella, Menorca, 23 novembre 1757 – 14 setembre 1832)

Metge i botànic. Es doctorà a Montpeller. Fou clavari o jurat major de la seva ciutat natal del 1811 al 1823.

Deixà nombrosos escrits biogràfics, filosòfics i de botànica aplicada a la medicina.

Bibiloni i Llabrés, Lleonard

Deixa un comentari

(Palma de Mallorca, 1679 – 3 abril 1757)

Jurista. Ocupà alts càrrecs a l’administració de justícia de l’illa i publicà diverses al·legacions de mèrit.

Andreu -varis bio-

Deixa un comentari

Felip Andreu  (València, 1757 – 1830)  Escultor. Fou professor de l’Acadèmia de Sant Carles. És autor de diverses obres per als temples valencians.

Francesc Andreu  (València, segle XVII)  Religiós mercenari. Fou visitador i actiu reformador dels convents del Principat, així com comissari apostòlic i provincial de València. Escriví algunes obres religioses.

Joan Andreu  * Forma impròpia del nom del convers valencià Joan Andrés (segle XVI).

Josep Andreu  (Illes Balears ?, segle XVI – segle XVII)  Monjo cartoixà. Residí al monestir del seu orde a Valldemossa, on romangueren els seus escrits fins al 1835. Deixà una traducció castellana del Blanquerna, que restà inèdita, i algun treball hagiogràfic com la Vida de la Venerable Sor Eufrasia Mir (1646).

Aixelà, Jaume

1 Resposta

(Girona, 1757 – ?, segle XVIII)

Religiós. És autor d’una Vida i miracles de Sant Benet de Palerm obra prologada per fra Francesc Cors.

D’Astorga, Emmanuele

Deixa un comentari

(Augusta, Sicília, Itàlia, 20 març 1680 – Madrid, 1757)

Compositor. Cridat a Barcelona a la cort del rei-arxiduc Carles III de Catalunya, hi representà Dafni i es féu amic de Caldara; junts passaren a Viena al servei de Carles, ara emperador (1711).