(Illes Balears, segle XVIII – )
Títol concedit el 1717 al brigadier Joan Sureda i de Vilallonga (mort el 1752), cavaller d’Alcàntara i regidor perpetu de Palma de Mallorca.
Ha passat als Montaner, comtes de Peralada.
(València, segle XVII – 1717)
Escriptor. Eclesiàstic. Fill del metge Miquel Vilar. Doctor en teologia i catedràtic de Sagrada Escriptura durant 48 anys de la Universitat de València.
Publicà un Sermón (1689) amb motiu de les exèquies de la reina Lluïsa de Borbó, i algunes poesies seves en llatí i castellà figuren en publicacions de l’època. Deixà inèdits alguns tractats teològics, i inacabat un extens poema en monosíl·labs catalans.
Reuní una important biblioteca particular, que comptava, en morir, uns 17.000 volums.
(País Valencià, segle XVII – Madrid, 1717)
Pintor. Deixeble d’Antonio Palomino, amb el qual col·laborà en la pintura de les voltes de l’església del Sant Joan del Mercat de València.
Acabada l’obra, anà amb Palomino a Madrid, on fixà la residència. Hi pintà les petxines i medallons de la volta de l’església de San Felipe el Real.
(Todolella, Ports, 1717 – València, 1793)
Escriptor i llibreter. Residí des de jove a València, on fou primerament sabater i després esdevingué llibreter.
Deixà, inèdits, diversos manuscrits, conservats a la Biblioteca Municipal de València: Sucesos memorables de Valencia y su Reino, un dietari sobre la Guerra de Successió, i Notícia dels jurats i ses nominacions de la ciutat de València, entre d’altres.
Fou el pare del bibliògraf i erudit Just Pastor Fuster i Taronger.
Jaume Ferrer (Illes Balears, segle XIV) Navegant. El 1346 resseguí amb un uixer les costes d’Àfrica fins a la desembocadura del Senegal, i potser fins a la del Níger, en cerca d’or. La notícia de la seva expedició apareix escrita al famós Atlas català (1375).
Jaume Ferrer (Mallorca, segle XV – Portugal ?, segle XV) Navegant i matemàtic. L’infant Enric el Navegant de Portugal el féu anar a la famosa escola de nàutica de Sagres, i el designà per dirigir-hi l’Acadèmia de Ciències.
Jaume Ferrer (València, segle XVI – segle XVII) Metge. És autor d’un Libro en el cual se trata del verdadero conocimiento de la peste y sus remedios para cualquier calidad de personas (1600).
Jaume Ferrer (l’Alcora, Alcalatén, segle XVII – Castelló de la Plana, 1717) Frare franciscà. Escriví un Compendio histórico de los más principales sucesos del mundo (1699), així com algunes obres de caràcter religiós.
(Novelda, Vinalopó Mitjà, 1717 – Alger, Algèria, 8 juliol 1775)
Marí i militar. Fill de Josep Caro-Maça de Liçana i Roca. Ingressà a la marina el 1733 i féu la campanya d’Itàlia amb l’infant Felip (1743-45), per la qual cosa fou ascendit a capità de fragata.
Posteriorment passà a l’exèrcit de terra, on assolí els graus de brigadier (1761) i de mariscal de camp (1770). Morí durant l’expedició contra Alger.
És autor d’un Plano topográfico de la plaza y puerto de Mahón (1772).
(Sicília, Itàlia, segle XVIII – )
Títol concedit el 1717 a Antoni Pueyo i Dameto, regidor de Palma de Mallorca, senyor de Campofranco (Sicília) i de Planícia (Mallorca).
La senyoria havia estat vinculada el 1650 pel seu avantpassat Joan Sunyer de Joan.
Passà als Gual i als Rotten. El seu nét i tercer marquès fou l’escriptor Josep de Pueyo i Pueyo.
(Palma de Mallorca, segle XVII – 1717)
Jurista i doctor en dret civil i canònic. Des del 1691 fou advocat del reial fisc de la inquisició. Felip V de Borbó el nomenà membre del seu consell i, quan aquest monarca creà el règim de Nova Planta de Mallorca, també vocal-president de la junta suprema de justícia i govern. Fou fiscal i assessor de la procuració reial d’aquesta illa i oïdor de la reial audiència (1716).
Escriví, entre altres obres, un Tratado de los derechos de Mallorca (1702, reimprès l’any 1767).
(Llucmajor, Mallorca, 1 juliol 1648 – Menorca, 2 juny 1717)
Lul·lista franciscà. Ocupà dins l’orde el càrrec de visitador i ministre provincial. Fou professor de teologia lul·liana a l’Estudi General Lul·lià.
Fou col·laborador de Salzinger, l’editor alemany de les obres de Llull; d’acord amb els criteris del lul·lisme mallorquí, intentà de dissuadir aquell de la tendència de considerar Llull com a alquimista en l’obra Rationalis astreae Raymundisticam et Alchimisticam (manuscrita), replicada per Salzinger al darrer capítol dels Perpicilia lulliana.
És autor també d’un catàleg dels manuscrits lul·lians conservats a la biblioteca dels franciscans de Palma de Mallorca.
(Mallorca, segle XVIII – )
Títol concedit per Felip V de Borbó el 1717 a Marc Antoni de Cotoner i de Sureda-Vivot, últim senyor d’Ariany, jurat en cap del Regne de Mallorca i després regidor perpetu de Palma de Mallorca.
El títol continua a la mateixa família.
Dades dels Països Catalans 