(Tortosa, Baix Ebre, 14 desembre 1702 – Tonquín, Vietnam, 22 gener 1745)
Dominicà. Prengué l’hàbit al convent de Barcelona. El 1729 esdevingué membre de l’Acadèmia de Bones Lletres.
Exercí el ministeri a les Filipines. Passà després a Tonquín. Fet captiu i empresonat, fou decapitat.
El 1906 Pius X el beatificà, juntament amb altres companys.
(Barcelona, 6 desembre 1702 – Cervera, Segarra, 6 gener 1744)
Religiós premonstratenc i historiador. Germà de Josep, Jaume, Francesc, Pere Joan, Marià i Ignasi. El seu nom real era Antoni. Havia estudiat humanitats amb els jesuïtes de Barcelona i a Bellpuig de les Avellanes, monestir on ingresà el 1717.
Cursà teologia a Cervera, i fou abat de Bellpuig (1728-31), sota el seu abadiat fou restaurat el temple i fou l’iniciador de la famosa escola historiogràfica avellanenca.
Després de la seva mort, per hemoptisi, i per por al contagi, foren cremats els seus treballs, entre els quals desaparegueren unes Notes per a la història del Real Monestir de Nostra Senyora de Bellpuig de les Avellanes amb que s’iniciava l’escola historiogràfica de Jaume Caresmar, Jaume Pasqual i Josep Martí.
(Barcelona, 1702 – 1713)
Suposat tribunal de la ciutat durant l’època de la guerra de Successió.
Era presidit per frares i caps de revolta, amb missió de posat els sospitosos de desafecció política a les mans d’una companyia de Matadors.
És una mala interpretació de la Companyia de la Quietud, creada el 1713 a la Barcelona austriacista, en forma secreta, per tal de suplir l’exercici de la justícia, abandonada justament quan les contingències finals de la guerra la feien més necessària.
(Catalunya, segle XVIII – )
Títol, concedit el 1702 a Josep de Meca-Caçador i de Cartellà, baró de Castellar, sobre la senyoria de Ciutadilla (Urgell) de la seva muller, Elisabet de Cardona-Rocabertí i de Guimerà, baronessa de Sant Mori.
El títol passà als Cortés de Andrada (1788), als Sentmenat, marquesos de Sentmenat (1824), i als Sagnier (1971).
(o torre de Cartellà) Antiga força i terme (actualment mas Castellà), al límit amb el terme de Vidreres.
És esmentada ja el 1079 amb el nom de torre Fellona (o Torcafelon), i fou donada el 1160 pel comte Ramon Berenguer III de Barcelona al vescomte Guerau III de Cabrera. La castlania fou donada pels Cabrera als Maçanet, dels quals passà a Bernat de Cartellà el 1213 i, mantinguda la força durant segles a mans de la família Cartellà, acabà prenent-ne el nom.
El 1702 Felip V de Borbó concedí al seu propietari Pere de Cartellà (òlim Desbac i de Cartellà) el marquesat de Cartellà.
(Barcelona, 24 abril 1702 – Lisboa, Portugal, 1 novembre 1755)
Militar i erudit. Fill de Joan Antoni de Boixadors i de Pinós, n’heretà els títols de comte de Peralada i vescomte de Rocabertí.
Fou vice-president (1731-33) i un dels fundadors de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Participà en les lluites d’Itàlia (1733-37) i fou ràpidament ascendit.
Tornà a Barcelona, i el 1753 fou nomenat ambaixador a Portugal, on fou víctima del terratrèmol de Lisboa.
(Catalunya, segle XVIII – )
Títol, concedit el 1702 a Martí de Sabater i Sanz de Latrús-Agullana, capità de la Coronela de Barcelona, senyor de Benavent de Segrià.
Passà als Riquer i als Sentmenat.
(Catalunya, segle XVIII – )
Títol senyorial, concedit el 1702 a Pere de Ribes-Vallgornera i de Boixadors.
Passà a la família Desvalls, marquesos del Poal.
(Vitòria, País Basc, 19 juny 1640 – Saragossa, 2 novembre 1702)
Lloctinent de Catalunya (1694-96). Fou nomenat en els moments culminants de l’ofensiva francesa.
D’antuvi encoratjà els camperols que durant la inhibició oficial constituïen milícies armades per a combatre l’invasor. Però canvia d’actitud quan a la cort s’imposà el partit pro francès i la defensa de Catalunya fou supeditada als interessos d’aquest, que féu tot el possible per dificultar-la.
El 1695, Gastañaga publicà un edicte que prohibia d’atacar els francesos en petites partides; negà a la gent del país l’artilleria que necessitaven per ocupar Hostalric i Castellfollit de la Roca.
Mantingué sempre, juntament amb els generals, una actitud passiva, malgrat l’arribada al Principat dels reforços imperials -manats pel príncep de Darmstadt, amb qui el lloctinent sostingué contínues picabaralles- i també de Castella i de Navarra.
El 1696, després de la desfeta de Tordera, fou destituït pel president del consell de Castella i de Navarra, comte d’Oropesa; el succeí Francisco de Velasco.
Dades dels Països Catalans 