(Palma de Mallorca, segle XVI – Valladolid, Castella, 1551)
Eclesiàstic. Es doctorà en ambdós drets a la universitat de Bolonya, d’on seria catedràtic. Fou ardiaca del capítol de Mallorca. El 1529 sufragà el cadirat del cor de la seu. Fou protegit de l’emperador Carles I i figurà entre els mestres del futur Felip II.
És autor dels tractats Repetitis subtilissima et profiena i Commentaria super totum Decretum.
(València, vers 1489 – Bordeus, França, 1551)
Humanista. Estudia a València i es doctorà en arts (1524), a París, on fou professor de filosofia.
El 1527 hi publicà De quinque universabilis, obra metodològicament tradicional, però aviat s’integrà en els moviments renovadors, fins al punt que esdevingué suspecte d’heretgia i es vinculà amb els valencians emigrats a París.
Renuncià ensenyar a les universitats de València i de Coimbra i ingressà, a París, al col·legi del cardenal Lemoine i, posteriorment, al de Guiena (Bordeus), del qual esdevingué principal (1547). Lluís Vives el considerà com un altre Aristòtil.
Pòstumament li foren publicades (1571) les seves cartes llatines a La Rochelle, precedides d’una biografia seva.
(València, 1551 – 1616)
Professor universitari. Catedràtic de poesia a la Universitat de València. El 1589 es traslladà a Roma, on ocupà una càtedra de retòrica, i féu de preceptor del nebot del cardenal Juan de Mendoza.
Novament a València, hi ensenyà oratòria (1594), i el 1603 ocupà la càtedra de retòrica en morir Pere Joan Nunyes.
Va escriure Versos (1585), dedicat a Felip II, una comèdia, diversos tractats de retòrica, elogis i panegírics, Diálogos de prosodia (1587), Orationes Romanae (1603) i un tractat d’ortografia, en castellà (1608).
(València, 1551 – )
Comparsa de la processó del Corpus a la ciutat, constituïda per vint-i-sis personatges vestits amb albes, cofats amb corones i caracteritzats amb barbes i cabelleres llargues, els quals se situen immediatament davant la custòdia i porten uns grans cirials amb les armes de la ciutat.
Originàriament n’eren només vint-i-quatre i representaven els Ancians de l’Apocalipsi (1551).
(la Jana, Baix Maestrat, 26 setembre 1551 – Oriola, Baix Segura, 11 abril 1626)
Bisbe d’Oriola (1604-26). Germà de Damià. Era dominicà i deixeble de sant Lluís Bertran. Ensenyà teologia a Tarragona i València.
Ocupà diversos càrrecs i fou nomenat bisbe d’Albarrasí el 1602. L’any següent li fou donada la mitra d’Oriola, que conservà fins a la seva mort.
(Pedrola, Aragó, 1551 – Saragossa, 1622)
Noble i escriptor. A la mort del seu germà Ferran (1592) es titulà duc de Vilafermosa i comte de Ribagorça. El 1608 hagué de renunciar al primer títol, que passà a la seva neboda Maria Lluïsa; el segon, revertí, el 1598, a la corona, com a conseqüència dels acords del seu germà Ferran amb el rei; a canvi de la renúncia de les comandes ofertes pel rei obtingué el comtat de Luna (1608).
Escriví uns famosos Comentarios a los sucesos de Aragón en los años 1591-92, uns Discursos políticos, así en razón de estado como de la buena educación de un príncipe (1620) i mantingué una llarga correspondència amb Lupercio de Argensola.
(Catalunya, segle XVI – 1551)
Noble. Germà d’Anna II de Cabrera, amb representació de la qual i del seu cunyat Enríquez de Cabrera, governà els vescomtats de Cabrera i de Bas.
Tronc de la línia dels senyors de la Torre de Marata, que s’extingí amb els seus néts en passar l’herència als Llull, de Barcelona.
(Catalunya, segle XVI – Orpesa, Plana Alta, 1551)
Militar. Fill de Berenguer Arnau (IV) de Cervelló i de Castre-Pinós.
Lluità a Itàlia al servei d’Hug de Montcada (1524). Prengué part en la batalla de Pavia (1525) i en l’entrada de les tropes imperials a Roma, al front d’una companyia de més de cent infants (1526). L’any següent lluità contra la invasió francesa del Milanesat. Carles I l’armà cavaller a Màntua (1530).
Retirat a Orpesa, hi construí una important fortalesa i obtingué el títol de baró d’Orpesa.
Fou l’avi de Laura de Cervelló i Llançol de Romaní (País Valencià, segle XVI – 1616) Baronessa d’Orpesa. Darrera membre de la branca valenciana d’Orpesa. Aportà l’herència als descendents del seu matrimoni amb Gaspar Mercader, baró de Bunyol, els quals es cognomenaren Cervelló i el 1649 foren creats comtes de Cervelló, nom que fou donat a les terres de la baronia d’Orpesa.
(la Fatarella, Terra Alta, segle XV – Barcelona, 1551)
Llatinista. Professor d’humanitats a l’estudi general de Barcelona, conegut per haver estat mestre de llatí d’Ignasi de Loiola (1524-26).
Regentà les càtedres el curs 1525-26 i també el 1532-33, llavors en forma col·legiada amb Martí Ivarra, Cosme Mestre i Arnau de Santjoan, en virtut d’un contracte que especificava detalladament el pla d’estudis i els texts emprats.
Dades dels Països Catalans 