(País Valencià, 1440 – 1540)
Família d’escultors imatgers.
El primer fou Pau Forment (País Valencià, segle XV – segle XVI) Escultor imatger. La seva obra més destacada és el magnífic ostensori del retaule de la Puritat, a València. Era pare de Damià Forment i de:
Onofre Forment (País Valencià, segle XV – segle XVI) Escultor imatger. Amb el seu germà Damià féu conjuntament el retaule de la capella dels Argenters de la catedral de València, d’estructura gòtica.
(Saragossa, segle XIV – Xàtiva, Costera, 1440)
Jurista i polític. Fou batlle general (1431-34) i justícia (1434-39) d’Aragó. Autor d’un volum d’Observaciones.
Fou acusat de malversacions per la reina Maria de Castella, que li demanà que renunciés al càrrec. S’hi resistí i la reina el féu empresonar i traslladar secretament al castell de Xàtiva, on morí.
(Catalunya, segle XIV – Grècia, segle XV)
Llinatge d’origen català, que tingué la senyoria dels darrers reductes de la dominació catalana a Grècia: l’illa d’Egina i Piada, a l’Argòlida.
El més antic fou Aliot (I) de Caupena (Grècia, segle XIV – segle XV ) Coper del rei Martí I de Sicília. Fou el pare d’:
Antoni (I) de Caupena (Grècia, segle XIV – segle XV) Esdevingué senyor d’Egina i de Piada (vers 1402-1418) probablement pel seu suposat matrimoni amb la filla i hereva de Joan Frederic d’Aragó. Fou succeït pel seu fill:
Aliot (II) de Caupena (Grècia, 1418 – 1440) Tingué un fill il·legítim:
Antoni (II) de Caupena (Grècia, segle XV – 1451) Senyor d’Egina i de Piada. Es casà amb una filla adoptiva del duc d’Atenes, Antoni I Acciaiuoli. En morir sense fills, la senyoria d’Egina passà a Venècia i la senyoria de Piada fou heretada pel seu oncle:
Arnau Guillem de Caupena (Grècia, segle XV – 1460) Senyor de Piada. Renuncià als seus drets a Egina a canvi d’una pensió. El seu nom ha perdurat en el mont Arnà, a l’Argòlida. Fou el pare d’:
Aliot (III) de Caupena (Grècia, segle XV) Intentà, endebades, de recuperar l’illa d’Egina.
(Felanitx ?, Mallorca, 1440 – Palma de Mallorca, 1516)
Inquisidor. Ja prevere, ingressà a l’orde dominicà (1469), després d’haver passat un quant temps als jerònims. Lector de teologia als convents dominicans de Mallorca i, més tard, inquisidor, fou un notable predicador.
Nomenat inquisidor dels regnes de Catalunya, Sardenya i Mallorca, el 1503 va sostenir una aspra discussió amb els lul·lians sobre el tema de la virginitat de Maria, però fou en certa manera desautoritzat per Roma, que aprovà la doctrina de Ramon Llull.
(Saragossa, 1440 – Saragossa ?, 1514)
Cambrer major de Ferran II el Catòlic, on arribà a ésser un dels seus consellers íntims. Quan tingué lloc l’expulsió dels jueus (1492) li rei li atorgà el castell i el call de Saragossa i el nomenà cavaller de Sant Jaume.
Tingué un paper important en el descobriment d’Amèrica, en aconsellar al rei que acceptés el projecte de Colom d’anar a les Índies per la ruta occidental.
(València, vers 1440 – 25 novembre 1506)
Catedràtic de medicina. Fou un dels fundadors de l’escola per a cirurgians creada a València el 1462. Primer professor de medicina de la Universitat de València i metge de Ferran II el Catòlic.
Entre les seves obres sobresurten: Regiment preservatiu e curatiu de la pestilencia (vers 1490) i l’obra poètica Les trobes en lahors de la Verge Maria (1474).
Ell i la seva dona, Elionor Esparça, van ser condemnats per practicar el judaisme i foren cremats vius per la inquisició.
(Xàtiva, Costera, vers 1440 – Barcelona, 8 febrer 1505)
(o Garcies) Teòleg i eclesiàstic. Va obtenir el doctorat a París en arts i en teologia.
Familiar del cardenal Roderic de Borja, fou nomenat bisbe d’Ales (Sardenya) el 1484 i arquebisbe de Barcelona el 1490 i mestre de capella i bibliotecari del Vaticà (1492) per Alexandre VI. Per manament d’Innocenci VIII va censurar les doctrines de Pico della Mirandola, que considerà heterodoxes (1488).
Llegà a la catedral de Barcelona una bona part de la seva biblioteca particular (1502) i intentà la reforma eclesiàstica de la diòcesi.
Va escriure Determinationes magistrales contra conclusiones apologeticas Joannis Pici Mirandulani, Concordiae Comiti (Roma, 1489).
Pel juny de 1493 arribà a Barcelona, reclamat per Ferran II el Catòlic, que li arranjà la situació econòmica.
A ell és deguda l’edició del Missale Barcinonense (1498).
(Còrdova, Andalusia, vers 1440 – Barcelona, vers 1498)
(o de Cárdenas, o el Itinerante) Pintor. Les primeres notícies el citen con a ciutadà de València (1468), on pintà Sant Miquel (col·lecció Wernher, a Anglaterra, procedent de Tous).
Després anà a Aragó (des del 1474) i després a Catalunya (des del 1486), on signà la gran pintura sobre fusta la Pietat (Barcelona, 1490), encarregada per l’ardiaca Lluís Desplà per a la catedral de Barcelona.
També a Barcelona féu el cartó per al vitrall de la capella de les fonts baptismals de la catedral (1495), les quatre escenes de la vida de Crist (dues al Museu d’Art de Catalunya i dues a l’Institut Amatller).
El seu estil, influït pels flamencs, revela un profund coneixement de la tècnica d’emprar transparències i contrastos cromàtics. Influí poc en la pintura catalana, ja decadent, dels darrers anys del segle XV.
Dades dels Països Catalans 