Arxiu de la categoria: Política

Partit d’Unió Republicana Autonomista

4 Respostes

(País Valencià, 1908 – 1936)

(PURA)  Nom adoptat pels blasquisme arran de la crisi del partit estatal Unió Republicana. Pretenia l’establiment d’una república espanyola democràtica, separació de l’Església i de l’Estat, independència judicial, creació de tribunals de comerç i autonomia provincial i regional. N’eren dirigents, entre altres, Adolf Beltran, Joan Barral i Feliu Azzati.

En les eleccions del 1914 reprengué el nom d’Unió Republicana, i entre el 1920 i la Dictadura de Primo de Rivera tornà a utilitzar el de PURA. Durant la Segona República, amb un programa remodelat, a la dreta del republicanisme i lligat al lerrouxisme, fou dirigit per Sigfrid Blasco-Ibáñez.

Participà en el govern municipal de València, i el seu declivi es precipità amb l’afer de l’estraperlo i la política duta a terme durant l’anomenat Bienni Negre (1934-36).

Partit Democràtic Andorrà

Deixa un comentari

(Andorra, 1979 – després 1982)

Organització política, creada com a continuació de l’Agrupació Democràtica d’Andorra, que des del 1976 encapçalà la lluita per la democratització de la vida pública andorrana.

Nacionalista i orientat cap a un centre-esquerra socialitzant, ha estat un dels motors bàsics de la reforma institucional que culminà el 1982. Posteriorment es dissolgué.

Partit Autònom d’Unió Republicana de Mallorca

Deixa un comentari

(Palma de Mallorca, setembre 1913 – 1921)

Grup polític republicà. Constituït a instàncies de Francesc Julià i Perelló. Significà la resposta a l’evolució vers el reformisme de Jeroni Pau i als seus intents de dur-hi la Unió Republicana Balear. Reagrupà federals i republicans radicals.

Assolí un cert abast illenc amb especial força a Llucmajor i Manacor. Comptà com a òrgan de premsa amb “La Voz del Pueblo”.

Parlament de les Illes Balears

7 Respostes

(Illes Balears, 31 maig 1983 – )

Òrgan legislatiu del règim autonòmic de les Illes Balears establert el 1983 per l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears. Altres funcions són les del control polític del Govern Balear i l’elecció del seu president. Té la seu al palau de can March, a Palma de Mallorca.

Amb un total de 59 escons (54 fins el 1987), 33 dels quals per a Mallorca, 13 per a Menorca, 12 per a Eivissa i 1 per a Formentera, es renova cada quatre anys i ha estat dominat des de la seva creació per Alianza Popular (des del 1989 Partido Popular), partit en el govern de 1987 a 1999 i de 2003 a 2007 (en coalició amb Unió Mallorquina) i, en solitari, a partir de 2011.

Bé que aquest partit ha assolit el nombre més alt d’escons en totes les convocatòries electorals, l’absència de majoria absoluta ha possibilitat la formació de coalicions de centreesquerra (“Pacte de Progrés“) en dues ocasions (1999-2003 i 2007-2011). El segon partit en nombre de vots és el Partit Socialista de les Illes Balears. S’han disputat el tercer lloc el Partit Socialista de Mallorca i Esquerra Unida.

El 1995, amb els vots del PP fou aprovada una reforma de la llei electoral que augmentava del 3% al 5% el límit mínim dels vots per a obtenir representació.

Enllaç web: Parlament de les Illes Balears

pancatalanisme

Deixa un comentari

(Països Catalans)

Doctrina que propugna la unió política dels territoris de parla catalana.

Palatines, Lleis *

Deixa un comentari

(Illes Balears, 1337)

Veure> Lleis Palatines  (conjunt de disposicions en llatí).

Nova Germania -1935/37-

Deixa un comentari

(País Valencià, 1935 – 1937)

Partit polític d’esquerra. Nom de l’escissió que es produí en el si de l’Agrupació Valencianista Republicana disconformes amb la formació del Partit Valencianista d’Esquerra. Enric Bastit en fou la principal figura.

Va tendir a una aproximació, durant la guerra civil, al Partit Comunista d’Espanya.

Normalització Lingüística a les Illes Balears, llei de

Deixa un comentari

(Illes Balears, 29 abril 1986)

Llei aprovada per unanimitat pel Parlament Balear. Elaborada amb posterioritat a les altres lleis lingüístiques autonòmiques, pogué recollir-ne alguns aspectes interessants, a part diverses aportacions específiques, com la distinció que fa en l’exposició de motius entre l’oficialitat territorial del català i la de caràcter personal del castellà, o les referències dels articles 30 i 31 de la disposició addicional a la cooperació amb els altres territoris de llengua catalana.

El seu abast, en general, és semblant al de la Llei de Normalització Lingüística a Catalunya. A part l’exposició de motius, consta d’un títol preliminar i quatre títols més, dedicats, respectivament, a l’ús oficial, l’ensenyament, els mitjans de comunicació social i la funció normalitzadora dels poders públics.

El Tribunal Constitucional (1988) n’anul·là l’article 5.2 i un incís de l’article 7.1, similars als articles anul·lats anteriorment de la llei catalana; l’article 13, que feia referència a l’ús del català en la vida militar, i l’article 20.2, que exigia coneixements suficients de català i castellà per a poder obtenir el títol de graduat escolar.

Manifiesto de los Persas

Deixa un comentari

(València, abril 1814)

Document signat per un grup de diputats, encapçalats per Bernardo Mozo de Rosales, presentat a Ferran VII de Borbó, demanant la supressió de la Constitució i dels decrets de les Corts de Cadis, però defensant el sistema de Corts.

Ferran VII justificà el retorn a l’absolutisme en aquest document.

mallorquinisme -política-

Deixa un comentari

(Illes Balears, 1899 – 1936)

Moviment polític, propugnador de reconeixement de la personalitat política de Mallorca (o de les Illes), amb l’objectiu d’integració als Països Catalans.

La renaixença cultural autòctona del segle XIX restà lluny de formulacions polítiques, tot i la participació al pacte de Tortosa (1869), impulsat per Valentí Almirall, i la sol·licitud de la diputació balear a integrar-se en la formació d’un estat català (1873). Fou Miquel dels Sants Oliver, a La qüestió regional (1899), el primer a plantejar una teoria autonomista, per als mallorquins i des de les Illes.

D’altra banda, els republicans, dirigits per Lluís Martí, promogueren la necessitat de formar un parlament interprovincial entre els Països Catalans i, en el seu intent d’acostament al catalanisme, s’adheriren a Solidaritat Catalana. El primer grup regionalista fou L’Espurna (1909), de cara a participar a les eleccions municipals, però el control maurista impedí que reeixís.

Els grups anti-caciquistes (nacionalistes, reformistes, republicans i socialistes) s’uniren, al voltant del Centre Regionalista de Mallorca, per adherir-se a l’Assemblea de Parlamentaris del 1917 i propugnaren el sistema autonomista per tal de transformar l’estructura econòmica i política de les Illes.

Els liberals, dirigits per Lluís Alemany i finançats per Joan March (coneguts anticatalanistes), contrarestaren l’estat d’opinió amb certes concessions a un autonomisme contrari al catalanisme. A la caiguda de la Dictadura de Primo de Rivera es formaren el Centre Autonomista de Mallorca -influït per la Lliga Regionalista-, el Partit Regionalista -amb exmauristes- i el Partit Republicà Federal de Mallorca -d’esquerra-.

En proclamar-se la II República, es convocà una assemblea per discutir un Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, a la qual no assistí Menorca, favorable a l’Estatut de Catalunya. Si bé fou aprovat l’Estatut de les Illes, no s’aplicà mai. Gabriel Alomar defensà a les corts constituents la necessitat de la federació de regions autònomes i, en el cas de Mallorca, la federació amb Catalunya.

El 1934 les esquerres mallorquines formaren l’Esquerra Republicana Balear amb una declaració explícita de programa nacionalista i d’esquerra. El juny de 1936, intel·lectuals i polítics mallorquins proclamaren la identitat cultural de les Illes i Catalunya i la necessitat d’unir els dos pobles.

L’ocupació militar per la guerra civil, a partir del juliol de 1936, significà la fi momentània del moviment; els principals dirigents foren detinguts o s’exiliaren i fou prohibit l’ús públic del català. Amb la democràcia (1975), els grups polítics s’inclinaren majoritàriament per l’autonomia.