Arxiu de la categoria: Monuments

Sant Pere dels Arquells, monestir de

5 Respostes

(Sant Antolí i Vilanova, Segarra)

Pabordia o priorat canonical, dependent de l’Estany, situat a l’església parroquial de Sant Pere dels Arquells.

Guillem Bernat d’Òdena i els seus dotaren aquesta església, que acabaren d’edificar l’any 1086, amb el terme del castell de Llindars i altres alous, i el 1100 Ramon Guillem d’Òdena, fill del fundador, la cedí a l’Estany perquè hi establís una canònica augustiniana. Aquesta ja hi era el 1115, i aviat rebé importants donacions i les esglésies de Rubinat, Montmagastrell (Urgell) i Pontons (Alt Penedès).

Inicialment hi havia un prior, prepòsit o paborde, quatre canonges, dos beneficiats i alguns servents. Al segle XV tenia només el prepòsit i un canonge, i al segle següent ja no hi residia cap canonge. El 1592, en ésser secularitzades les canòniques catalanes, fou pres a l’Estany i cedit a Montserrat, que hi establí un monjo prior i alguns servents fins el 1835.

L’església actual fou refeta al segle XIV i modificada el 1867 i no guarda cap vestigi antic.

Sant Pere de Terrassa

6 Respostes

(Terrassa, Vallès Occidental)

Barri de la ciutat, a l’esquerra del torrent de Vallparadís, antic municipi fins el 1904, que fou agregat al de la ciutat, a excepció de la Creu Alta i les parròquies de Sant Julià d’Altura i de Sant Vicenç de Jonqueres, que s’integraren al municipi de Sabadell.

El 1562 la part forana de Terrassa constituí una universitat pròpia formada per les parròquies de Sant Pere de Terrassa, Sant Julià d’Altura, Sant Quirze de Terrassa, Sant Vicenç de Jonqueres, Santa Maria de Toudell i Sant Martí de Sorbet. El 1848 la parròquia de Sant Quirze de Terrassa passà a formar un nou municipi (Sant Quirze de la Serra), la de Santa Maria de Toudell s’agregà al de Viladecavalls i la de Sant Martí de Sorbet al d’Ullastrell.

La confusió dels nuclis urbans de Sant Pere amb Terrassa i de la Creu Alta amb Sabadell provocà la definitiva desaparició del municipi, amb les agregacions indicades i la reestructuració dels partits judicials de les dues ciutats vallesanes: com a compensació, el municipi de Sant Cugat, fins el 1904 del partit judicial de Sabadell, passà al de Terrassa.

El poble de Sant Pere era l’antiga Ègara, amb les esglésies de Sant Pere, Santa Maria i Sant Miquel. Aquest és el conjunt de les tres esglésies episcopals que constituïren la matriu de l’antiga diòcesi d’Ègara, amb les advocacions típiques de les esglésies episcopals antigues (que es trobaven també a Urgell, Vic i Besalú).

L’església de Santa Maria, que fou la primitiva basílica episcopal, és a l’indret on hi hagué l’església de la comunitat cristiana del municipi d’Ègara, anterior a la creació del bisbat. A la fi del segle VI fou ampliada i transformada en església de tres naus i s’aprofità de l’antiga el mosaic del sòl de la fi del segle IV, que avui és al davant de l’església actual, que és la tercera que s’edificà al segle XII al mateix indret. Una excavació feta el 1947 féu descobrir la capçalera de la primitiva basílica i un petit edifici de planta vuitavada amb restes del primitiu baptisteri, construït vers el 450 en crear-se la diòcesi.

L’església actual fou consagrada el 1112 i és romànica, de tradició llombarda, amb planta de creu llatina, creuer, cimbori i un petit campanar a sobre. L’absis, amb planta de ferradura, es reféu aprofitant el traçat i elements de l’anterior. En un petit absidiol de la part esquerra té pintures murals del martiri de Thomas Becket, martiritzat el 1170, executades una trentena d’anys després. Té altres restes de pintures romàniques, una era del segle X, làpides sepulcrals romanes i medievals, el retaule de Sant Abdó i Sant Senén de Jaume Huguet i altres retaules i elements de les altres dues esglésies, que en fan un petit museu. Conserva també restes d’un senzill claustre del segle XII, de l’època en què fou convertida en canònica augustiniana, filial de Sant Ruf (Santa Maria de Terrassa).

L’església de Sant Miquel és una edificació preromànica, de planta quadrada, amb absis poligonal a l’exterior i de ferradura a l’interior. Se sobreposà a una edificació del segle VI, però substancialment fou reconstruïda al segle IX aprofitant elements anteriors. Vol ésser una rústega imitació dels antics baptisteris, com els de Ravenna. Les vuit columnes i els capitells que sostenen la cúpula central són de diferent diàmetre i classe de pedra; n’hi ha de romanes i d’època dita visigòtica imitant l’estil corinti o el compost. Al centre de les columnes hi ha la piscina baptismal, refeta del tot modernament.

És molt interessant la petita cripta subterrània de tres minúsculs absidiols, coberta amb volta esfèrica, que guarda restes de pintura a l’absis central. També a l’absis major de l’església hi ha traces de pintura molt arcaica.

L’església de Sant Pere és la moderna parroquial de Sant Pere de Terrassa, que donà el nom al conjunt i a un antic municipi; correspon bàsicament a una reconstrucció del segle XII en la seva nau, té una cornisa exterior amb relleu dels signes zodiacals i altres elements típics.

L’absis o capçalera fou també aprofitat de l’obra primitiva i refet en part per adaptar-lo a les grans dimensions de l’obra romànica. És un absis trilobulat amb planta d’arc de ferradura, que té al presbiteri restes de mosaic de tradició romana, refet en part i ampliat modernament. El retaule d’obra, encastat en aquest absis, és format per petites capelles separades per columnetes que reposen sobre una biga de fusta, amb un segon registre amb dues capelletes més, tot decorat amb pintures molt arcaiques. A l’interior del mur de la banda del nord hi ha pintures murals del segle XIV amb escenes de la passió de Crist.

Sant Pere de Rodes

37 Respostes

(el Port de la Selva, Alt Empordà)

Abadia benedictina (o de Roda), emplaçat a la serra de Rodes.

Les primeres notícies històriques es remunten a l’any 878, i l’engrandiment arrenca del període comprès entre els anys 926 i 944, temps en que el rei Lluís IV de França atorgà immunitat i independència al monestir per obra del noble Tassi, comte de Peralada, que féu el seu fill Eldesind primer abat de Sant Pere de Rodes.

L’església del conjunt monacal fou consagrada l’any 1022. Aquesta església és una obra d’excepció per la monumentalitat i l’estructura. Té planta de creu llatina amb tres naus, transsepte i girola. La nau central, de volta de canó seguit, presenta vuit pilars en els quals hi ha un sistema de columnes exemptes, sobre sòcol, que a l’esmentada nau central tenen sobreposades unes altres columnes sobre les quals descansen els arcs diafragmàtics que reforcen la volta. Les naus laterals estan cobertes amb volta de quart de canó.

Alguns dels elements constructius presenten vestigis d’arquitectura preromànica (arc de ferradura que separa l’absis de la nau, bases de les columnes de tipus califal i alguns capitells de la mateixa procedència estilística). Uns altres capitells, amb entrellaçats i fullatges, són posteriors, si bé amb influència i gust de l’estil corinti. Els àbacs dels capitells són bisellats i treballats a la part inferior.

Al segle XII s’hi afegí un cos a l’església, i a la portada treballà el gran escultor conegut amb el nom de mestre de Cabestany.

Del claustre només romanen les ruïnes, i de les altres construccions queda el testimoni de la seva importància; cal esmentar-ne les dues torres i l’estructura externa a manera de fortalesa.

Sant Pere de Rodes fou un centre cultural i artístic molt important durant l’edat mitjana, i els monjos hi residiren fins l’any 1794, en què l’abandonaren.

Al llarg del segle XX, i particularment des dels anys 1980, s’han portat a terme diverses obres de restauració.

Sant Pere de Riudebitlles, monestir de

1 Resposta

(Sant Pere de Riudebitlles, Alt Penedès)

Priorat benedictí, fundat al lloc que ocupa l’església parroquial de la població.

El fundaren Guifre de Mediona, senyor del lloc, i la seva muller Guisla, que el 1026 el cediren a l’abadia de San Martino dell’Isola Gallinaria a Albegna (Ligúria), perquè hi establís una comunitat i vetllés sobre ella. El 1165 el papa Alexandre III en confirmà la possessió a l’abat Ramon de l’Isola Gallinaria.

La comunitat de Riudebitlles, regida per un prior, tenia al segle XIV cinc monjos i algun sacerdot beneficiat, que tenia la cura d’ànimes de la parròquia, annexa al monestir. El 1428 aquest priorat fou unit a l’abadia de Montserrat per renúncia del seu prior Bernat de Vilalta; aleshores tenia encara, almenys de dret, cinc comunitaris. Montserrat designà un nou prior, i el monestir, amb molt poca vitalitat (només amb un monjo prior i un sacerdot al darrer segle), fou secularitzat el 1801.

L’antiga església monàstica, la parroquial de la població, fou reedificada entre els anys 1778 i 1780; només conserva algunes restes romàniques i gòtiques en el frontis i la nau.

Sant Pere de les Puel·les

17 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Abadia de monges benedictines. Consagrada per primera vegada el 945 quan se suposa que no era sinó un annex de l’església dedicada a Sant Sadurní de Tolosa de Llenguadoc per Lluís el Piadós (801). Es creu que aquesta darrera fou absorbida per Sant Pere quan aquesta fou reconstruïda i novament consagrada el 1147.

L’església, que formava part del conjunt de l’abadia del mateix nom, sofrí nombroses transformacions al llarg de la història: conserva encara capitells i impostes preromàniques del primitiu edifici, però ha estat reconstruïda i molt modificada en diverses ocasions (especialment el 1909 i el 1936).

La comunitat de monges benedictines, de notable importància a l’edat mitjana, es traslladà el 1876 a l’actual convent del carrer Anglí, al barri de Sarrià, i l’església quedà com a parròquia barcelonina.

Sant Pere de Galligants

13 Respostes

(Girona, Gironès)

Abadia benedictina, situada a l’entrada de la vall de Galligants, a la ciutat.

S’inicià gràcies a la generositat del comte Ramon Borrell, al final del segle X. Al segle XII fou unida al monestir de la Grassa, bé que el lligam fou més nominal que no pas efectiu.

L’actual església fou erigida (vers 1130) amb l’ajut del comte Ramon Berenguer; en aquesta època fou renovada l’esglesiola de Sant Nicolau, que exercia la cura parroquial del raval de Galligants i que estava situada dins l’àmbit del cementiri. Els claustres són del final del segle XII.

El temple consta de tres naus i un creuer, damunt el qual s’aixeca, a la part de l’Evangeli, la llanterna campanar; té quatre absis de dimensions desiguals. Són molt interessants els capitells de les columnes interiors de l’església. El petit claustre presenta columnes dobles i quintuples al centre de les galeries; els temes iconogràfics dels capitells s’assemblen als de Sant Cugat i als del claustre de la catedral de Girona.

Sant Pere Cercada, monestir de

4 Respostes

(Santa Coloma de Farners, Selva)

Antic priorat canonical (segle XII-1592). La seva església i alguns masos foren donats al monestir de Sant Marçal de Montseny el 1063. Al principi del segle XII es reuní una comunitat de clergues, regits per Berenguer de Llavaneres, a la qual cediren l’església de Sant Pere el 1136.

La pobresa inicial i l’oposició dels monjos de Breda impedien la consolidació de la casa, fins que hi intervingueren decididament els Vilademany i el bisbe de Girona el 1139. El bisbe de Girona confià a la nova comunitat de canonges de Sant Agustí les esglésies veïnes de Sauleda, l’Esparra, Vallcanera i Santa Coloma de Farners, que els confirmà el papa Climent III el 1198. Ben aviat els canonges aixecaren la nova església de Sant Pere, l’actual, que el 1245 consagrà el bisbe gironí.

És un magnífic temple de planta de creu llatina, amb un cimbori i tres absis que s’obren en el creuer. Té un magnífic puntal amb capitells i arquivoltes i algunes làpides i sarcòfags amb inscripcions.

La comunitat, composta de cinc canonges i algun beneficiat, decaigué molt al segle XV, i hi residiren en endavant un o dos canonges i un prevere. Els priors foren comendataris des del 1493 i no residiren al lloc, que era ja sense vida canonical quan fou secularitzat el 1592. Aleshores fou cedit el convent als pares augustinians calçats de la Seu d’Urgell, que delegaren un frare per al servei religiós de la parròquia adscrita al priorat.

Resten en peu algunes de les edificacions del priorat dels darrers temps, avui deshabitades i quasi en ruïnes.

Sant Pau del Camp

19 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Monestir benedictí. Des del 977 hi ha notícies d’una comunitat benedictina instal·lada a Sant Pau.

Després de les devastacions d’al-Mansur i els almoràvits, fou restaurat el 1117 amb l’ajut del matrimoni format per Guibert Guitard i Rollendis. El 1127 fou lliurat al monestir de Sant Cugat del Vallès.

L’església actual (del principi del segle XII) té planta de creu grega, volta de canó i cimbori sobre petxines; en els seus murs apareixen com a decoració arcuacions cegues, mènsules esculturades i finestres amb llinda monolítica als tres absis d’eix paral·lel.

La façana (segle XIII) està decorada amb la imatge de Jesús entre Sant Pere i Sant Pau i els símbols dels evangelistes, i uns capitells merovingis. El claustre annex (segle XIII) és de planta rectangular, té arcs lobulats i columnes geminades amb capitells de poca qualitat. S’hi conserva la sala capitular i la residència abacial (segle XIV).

Sant Pau de Riu-sec

2 Respostes

(Sabadell, Vallès Occidental)

Antic priorat i parròquia, situada al sud del terme.

El lloc és conegut des del 995, i el 1054 fou consagrada una església dedicada a sant Pau de Narbona. Sembla que pertangué als templers i després (1307) als hospitalers, que hi establiren un priorat, el qual tenia una petita feligresia annexa. El domini de Riu-sec passà als senyors de Sabadell, i el 1471 el rei Joan II uní el terme, que només tenia una família, al de la ciutat.

Els sacerdots amb títol de prior se succeïren fins el 1765; després el regí el rector de Barberà. El 1868 perdé la parroquialitat, que passà, juntament amb la petita imatge gòtica de Santa Maria de Riu-sec, a la nova parròquia de la Puríssima de Sabadell.

El 1900 l’església, romànica amb transformacions tardanes, i amb l’antiga rectoria, acabada el 1798, foren venudes a uns particulars. No té culte i hi ha un projecte de restauració.

Sant Nicolau dels Pontells

4 Respostes

(Viella, Vall d’Aran)

(o hospital de Viella)  Antic hospital (1.626 m alt), situat al vessant ribagorçà del port de Viella, a tocar de la boca meridional del túnel de Viella.

Fou fundat el 1192 per disposició del rei Alfons II, que li concedí terres i immunitat. Era regentat per un sacerdot i uns donats. El 1570 passà a ésser propietat de la vila de Viella per confirmació de les corts de Benavarri.

El reglament de l’hospital preveia que tothom que hi arribés tenia dret a aigua, sal i vinagre i a un seient prop del foc. Hi havia també llits per als malalts, però era més hostal que no pas hospital.

Estigué en ús, bé que secularitzat al darrer segle, fins a l’obertura del túnel, l’any 1948.

És format per l’església, refeta al segle XVIII, l’hostal, els corrals i les bordes, formant un carreró.

Fou pràcticament abandonat i sols foren aprofitades per pastors algunes de les seves dependències. Darrerament s’ha arreglat i convertit en refugi de muntanya.