Arxiu de la categoria: Monuments

Sant Julià del Mont

11 Respostes

(Santa Pau, Garrotxa)

Monestir benedictí, situat al cim de la serra de Sant Julià del Mont (903 m), al nord del terme, al límit amb el de Sant Joan les Fonts. La serra, continuació vers l’est de la serra de Batet, separa la vall del Ser (o de Santa Pau), al sud, de la vall del Turonell i de les altres valls, tributàries del Fluvià, al nord.

El monestir fou fundat vers el 866 per l’abat Rímila, que a precs del comte Otger de Girona obtingué aquell any un precepte de Carles el Calb d’immunitat i confirmació de béns. Aleshores era dedicat a sant Julià i sant Vicenç. Mort Rímila, s’uní en qualitat de priorat o cel·la monàstica a Sant Esteve de Banyoles.

Consta com de Banyoles entre el 878 i el 1175. Des del segle XIV fou una simple parròquia de l’ardiaconat de Besalú, que més tard (segle XVII) era sufragània de Sant Miquel de la Miana (la Parròquia de Besalú).

L’església de Sant Julià té una nau romànica, amb capelles laterals posteriors, un campanar sobre la façana i un pòrtic.

Sant Josep de la Muntanya

3 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Santuari de Gràcia, situat al barri de la Salut. Formà part del convent de la Congregació de Mares dels Desemparats per a nenes orfes, fundat primer a Sant Gervasi (1887), traslladat poc després al carrer de Sant Salvador i el 1896 traslladat a l’indret actual.

El santuari, obra de Miquel Pascual, s’inicià el 1896 i fou inaugurat el 1902. És un edifici neoromànic envoltat per un gran convent. El 1903 es fundà la Pia Unió de Sant Josep i una revista per a propagar la devoció al santuari.

Tot seguit esdevingué molt popular i els barcelonins escrivien cartes al sant demanant favors, que eren cremades en la processó mensual. El 1921 es féu la coronació canònica de la imatge de sant Josep.

L’asil té 150 orfes, nens i nenes.

Sant Jordi d’Alfama

7 Respostes

(l’Ametlla de Mar, Baix Ebre)

Antic castell, al nord del terme, a la costa, vora la cala de Sant Jordi (oberta al sector septentrional del golf de Sant Jordi), a l’antic desert d’Alfama o plana de Sant Jordi.

En aquest indret, donat el 1201 per Pere I de Catalunya-Aragó al cavaller Joan d’Almenara i al clergue Martí Vidal, a partir del segle XIV, fundadors de l’orde de Sant Jordi d’Alfama, hi bastiren un castell i un hospital, seu d’un dels priorats de l’orde, unit al de Montesa des del 1399. De fet, però, l’orde anà abandonant el castell (els mateixos priors deixaren de residir-hi) i la defensa fou assumida per la ciutat de Tortosa.

El 1575, tanmateix, l’orde recuperà el control del castell, el qual fou bombardejat per galeres castellanes el 1650, durant la guerra dels Segadors; refet al segle XVIII, serví encara durant la Primera Guerra Carlina.

Les seves ruïnes són conegudes per les torres de Sant Jordi.

Sant Joan les Fonts, monestir de

5 Respostes

(Sant Joan les Fonts, Garrotxa)

Antic priorat benedictí, filial de Sant Víctor de Marsella, situat al poble. L’església o esglésies de Sant Esteve, Sant Joan i Sant Miquel existien des del 958, que foren consagrades i es devien trobar molt properes; la de Sant Esteve i la de Sant Joan es refongueren en una de sola, amb els dos titulars; el 1079 fou donada pels vescomtes de Besalú, Udalard Bernat de Milany i la seva muller Ermessenda, a Sant Víctor de Marsella, perquè hi edifiqués un priorat.

Fou dotat amb cinc esglésies parroquials veïnes -Santa Eulàlia de Begudà, Santa Maria de Castellar, Sant Pere de Lligordà, Sant Martí de Capsec i Sant Cristòfol les Fonts (dites també de les Fonts Superiores per a distingir-les de les de Sant Joan, a les quals els documents diuen les Fonts Inferiores)- i moltes donacions per la contrada.

El primer prior, Guanarri, fou nomenat el 1079. Els bisbes de Girona confirmaren la donació a Marsella els anys 1106 i 1127 i consagraren la nova església del monestir el 1117.

Fou un priorat de pocs monjos: cinc als primers segles i dos al segle XIV. Depengué de Marsella fins el 1424; després fou encomanat a Sant Pere de Besalú, i el 1592 el papa Climent VIII l’uní a Sant Pere de Camprodon. Al segle XV ja no tenia comunitat i la parròquia adscrita al priorat era regida per un vicari perpetu.

Resta la gran església romànica, de tres naus, la central amb volta apuntada i les laterals de quart de cercle i una baixa portalada. El 1725 fou destruït un dels tres absis per ampliar la rectoria; també perdé el primitiu campanar romànic (l’actual és de 1791-92).

Després del 1939 fou restaurada, però gairebé no té culte des que perdé la parroquialitat del lloc.

Procedeix del priorat una majestat romànica, ara al Museu Diocesà de Girona. Conserva encara una gran pica baptismal romànica, amb relleus, signada amb les lletres MNA.

Sant Joan de les Abadesses, monestir de

70 Respostes

(Sant Joan de les Abadesses, Ripollès)

Abadia de monges benedictines. Fundat vers el 885 pel comte Guifré i la seva muller, Guinedilda, destinat a la seva filla Emma. La casa va ésser confiada a un grup de sacerdots que van regir-la fins a la majoria de l’abadessa Emma (898). Aquesta obtingué un precepte reial de Carles el Simple (899) que confirmava els béns donats al monestir i li hi concedia immunitat plena.

El 1017 el comte de Besalú, Bernat Tallaferro, va aconseguir una butlla papal que suprimia la comunitat benedictina; el monestir fou erigit en comunitat canonical dependent del bisbat de Besalú, creat per Bernat Tallaferro el 1020. Deu anys més tard la canònica quedà regida per un abat, fins al 1083, any en que els canonges foren expulsats; aquests hi tornaren el 1114, després d’haver-hi hagut novament, durant aquest període, una comunitat femenina.

L’església és romànica del segle XII, amb planta de creu llatina amb curiosa disposició de les absidioles entorn de l’absis. És un testimoni especial d’influència francesa dins el romànic català del temps.

A l’interior de l’església excel·leix el grup escultòric, amb les figures pintades del Davallament, obra de mitjan segle XIII.

Enllaç web: Monestir

Sant Jeroni -Bages-

7 Respostes

(Monistrol de Montserrat, Bages)

Ermita (1.130 m alt) de la muntanya de Montserrat, la més alta i la més llunyana del monestir, situada a l’extrem occidental del terme, sota la miranda de Sant Jeroni (1 236 m alt.), cim culminant del massís i termenal dels municipis de Monistrol de Montserrat, Marganell i el Bruc, que dóna nom a una de les regions del sector més accidentat de la muntanya, dita regió de Sant Jeroni o el Tabor.

Al vessant septentrional un funicular aeri construït el 1929 supera la recta paret, des de prop del monestir de Santa Cecília de Montserrat, a 650 m alt, fins al mirador del Moro, a 1.193 m alt. Vora l’ermita actual hi ha un restaurant, bastit sobre les restes de la primitiva església.

Sant Jaume de Frontanyà, monestir de

3 Respostes

(Sant Jaume de Frontanyà, Berguedà)

Canònica agustiniana, situada al peu del puig de les Forques i del pla del Cingle. L’església primitiva era dalt de la cinglera, prop de la vila de Frontanyà, i fou consagrada el 905 pel bisbe Nantigís d’Urgell.

Al segle XI es féu una nova església dedicada a sant Jaume, sant Pere i sant Joan, que és la que actualment subsisteix, sorprenent per la unitat del seu pla, la simplicitat de construcció i la puresa de línies.

Consta de planta de creu llatina, creuer, tres absis i un cimbori de 12 cares; la seva decoració és principalment a base d’arcuacions cegues i bandes llombardes. Al costat de l’església hi havia un claustre (segle XII) i la casa dels canonges.

Com a canònica, se’n tenen notícies des del 1140 fins al 1592, en que fou suprimida; actualment aquest singular edifici romànic català és una senzilla parròquia rural.

Sant Ferran, castell de -Figueres-

12 Respostes

(Figueres, Alt Empordà)

Gran fortalesa o ciutadella bastida en una elevació (el pla dels Caputxins) al nord-oest de la ciutat a partir del 1752, segons plans de Juan Martín Cermeño per ordre de Ferran VI, com a defensa del pas fronterer amb l’estat francès. Aquest emplaçament ha estat controvertit per tal com és dominat per elevacions veïnes.

Inspirat en les teories de Sébastien Le Preste, té forma de pentàgon irregular, amb una longitud de 850 m de nord a sud i 500 m d’est a oest, i un perímetre de 3,2 km. Ocupa 32,5 ha de superfície. Té cinc grans baluards i set revellins i tota l’obra és voltada d’un ample fossat i glacis i camins coberts. Hi caben deu mil homes i té troneres per a unes 250 peces d’artilleria. La longitud total dels fossats és de 5 km.

Durant la Guerra Gran, i després de la derrota de Mont-roig i la mort del comte de La Unión, el seu governador Andrés de Torres el lliurà als francesos sense batalla.

Durant la guerra del Francès fou ocupat per les tropes franceses des del 1808 fins al 1811, que fou pres a l’abril per l’atac per sorpresa planejat pels germans Pou i el seu cunyat Joan Marquès, de Castelló d’Empúries, però a l’agost fou recuperat pels francesos que el conservaren fins el 1814. El castell es rendí novament el 1823 als Cent Mil Fills de Sant Lluís.

L’any 1906 fou convertit en penal civil, funció que prestà fins el 1933. Durant la guerra civil de 1936-39, i a la seva fi, acollí les obres del Museo del Prado i hi tingueren lloc les darreres reunions del govern i el parlament de la República.

Durant el franquisme allotjà divisions militars fins el 1965, que passaren al centre d’instrucció militar de Sant Climent Sescebes. Des d’aquest any fou presó militar, i serví a aquest propòsit fins el 1991. Hi foren empresonats membres de la Unión Militar Democrática (1975), objectors de consciència i, en establir-se el règim democràtic hi compliren part de la condemna diversos sentenciats per l’intent del cop d’estat del 23 de febrer, entre els quals Antonio Tejero Molina.

El 1997 fou oberta al públic i s’hi habilitaren visites guiades. Hom hi ha dut a terme nombrosos treballs de conservació i restauració.

Des del 2003 la fortalesa és gestionada per un consorci integrat pel Ministeri de Defensa, la Generalitat de Catalunya i l’ajuntament de Figueres. Diverses entitats n’han reclamat el traspàs íntegre i definitiu a la ciutat. Els diversos projectes per a usos futurs han estat també motiu de polèmica.

Sant Elm -Baix Empordà-

4 Respostes

(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà)

Santuari, situat a l’antic puig Castellar o puig de Sant Elm (98 m), promontori que tanca el port de Sant Feliu i domina pel sud la vila. A ponent del promontori hi ha la cala de Sant Elm.

El 1203 hom bastí en aquest indret la torre de Sant Elm per a defensa i vigia. Enderrocada posteriorment, el 1542 hom bastí una ermita (on des del 1474 fins al 1680 fou venerada una relíquia del Sant Drap) i un castell de planta quadrada amb torres als angles. Era regit per un governador. Fou destruït per les tropes franceses l’any 1696.

L’ermita fou reedificada el 1723 i els jurats de la vila la dedicaren també a la Mare de Déu del Bonviatge, juntament amb sant Elm, patró de mariners, pelegrins i navegants. Tenia un notable altar barroc. Restaurada el 1929, fou destruïda el 1936 i refeta novament a partir del 1943.

Des del 1955 hom renovà per la festa del sant la tradicional processó marítima. Al voltant del lloc hi ha una urbanització residencial.

Sant Domènec de Girona

2 Respostes

(Girona, Gironès)

Convent dominicà. S’aixeca en un extrem de la plaça on s’obre la façana renaixentista de l’antic Estudi General i fou convertit en caserna des del 1822, retornat després als dominicans. El temple és obra dels segles XIII i XIV, fou fundat pel bisbe Berenguer de Castellbisbal.

El conjunt monumental és format per l’església, el claustre i el convent; l’església consta d’una nau de sis trams, a la qual foren afegides, segles després, algunes capelles laterals a la banda nord; el claustre, al costat del migdia, té dos pisos: el superior és on hi havia el convent (on hi residí el famós inquisidor Nicolau Eimeric) i l’inferior és coetani de l’església; al seu entorn hi havia la sala capitular i altres dependències, posteriorment molt desfigurades.

Tingué en temps normals una comunitat de 20 o 30 frares, entre ells els lectors i els catedràtics de filosofia i teologia del veí Estudi General.

Sofrí molt el convent en el setge del 1809 i fou exclaustrat el 1822 i definitivament el 1835, que tenia 12 comunitaris.