(País Valencià, 1707 – 1833)
Antiga demarcació administrativa. Creada pel govern borbònic. Fou anomenada, també, govern, partit o corregiment d’Oriola.
Comprenia la totalitat de les comarques del Baix Segura i del Vinalopó Mitjà, a més de Crevillent, Asp, Elda i les Salines d’Elda.
Fou suprimida definitivament amb la divisió provincial.
(País Valencià, 1304 – 1707)
(o dellà Xixona) Antiga demarcació administrativa. Una de les dues en què es dividia el Regne de València. Fou creada arran de la incorporació definitiva a aquest regne de la part septentrional del de Múrcia com a conseqüència de la sentència arbitral de Torrelles. Fins el 1366, la demarcació rebé el nom de procuració d’Oriola. Subsistí fins a la Nova Planta.
El límit tradicional entre les dues divisions administratives de València i d’Oriola era el riu Montnegre o de Xixona i comprenia el Baix Segura, el Baix Vinalopó, l’Alacantí, el Vinalopó Mitjà i Elda i Salines d’Elda de l’Alt Vinalopó (la resta d’aquesta comarca pertanyia a Castella).
(País Valencià, 1563 – 1959)
Demarcació de l’església catòlica. Tenia per capital la ciutat d’Oriola. La creació definitiva tingué lloc el 1563 a instàncies de Felip II i amb l’autorització del papa Pius IV (1564). El seu territori corresponia a la governació d’Oriola més Cabdet i Aiora, que eren del Regne de València, però depenien eclesiàsticament del bisbat de Cartagena.
Foren constants les qüestions entre Oriola i aquest bisbat, que pertanyia a la corona de Castella mentre Oriola era de la corona catalano-aragonesa. El 1281 el bisbe de Cartagena erigí l’església del Salvador en arxiprestal i el 1412 Benet XIII la transformà en col·legiata.
El 1437 Alfons el Magnànim, a petició d’Oriola, obtingué que el concili de Basilea creés la diòcesi independent d’Oriola i àdhuc nomenés un bisbe propi, Pere Roís de Corella, que no arribà a prendre possessió de la seu (1442-45), car el papa Eugeni IV suspengué totes les butlles del concili de Basilea.
Sempre sota la pressió dels oriolans, el 1461 fou nomenat un vicari general amb plens poders per a Oriola, i el 1510 el papa Juli II erigí en catedral d’Oriola la col·legiata del Salvador. La independència no arribà, però, fins el 1563-64, i la nova diòcesi passà a dependre de l’arxidiòcesi de València. El seu primer bisbe en prengué possessió el 1566 i hi reuní el primer sínode diocesà el 1571.
El català era la llengua de l’església, i la castellanització no progressà fins al segle XVIII, arran de la guerra de Successió, car Oriola fou ferventment austriacista.
Amb el Trienni Constitucional, el bisbe Simón López fou exiliat pel fet d’haver-se negat a admetre la Constitució de Cadis i fou nomenat un bisbe constitucional, Joaquim Jimeno, que fou deposat el 1823.
El 1851, amb motiu del concordat, s’havia de traspassar la capital de la diòcesi a Alacant, però no fou dut a terme per circumstàncies polítiques.
La persecució religiosa de 1936-39 fou causa de la mort de 54 dels 321 sacerdots i de la destrucció de moltes esglésies i convents.
El 1951, en crear-se la diòcesi d’Albacete, l’arxiprestat de Cabdet passà a la nova diòcesi; el 1954 Aiora passà a l’arxidiòcesi de València. La diòcesi d’Oriola rebé, però, l’arxiprestat de Villena, fins aleshores depenent de la de Cartagena, i el 1957 les parròquies alacantines dels arxiprestats de la Vila Joiosa, Xixona i Callosa d’En Sarrià, excepte Benissa, fins aleshores tots de l’arxidiòcesi de València.
El 1959, per una butlla del papa Joan XXIII, la diòcesi passà a anomenar-se bisbat d’Oriola-Alacant.
(Oriola, Baix Segura, 30 agost 1521)
Fet d’armes ocorregut entre l’exèrcit agermanat de la ciutat, ajudat per homes de Xàtiva i 18 banderes d’Alcoi (un total de 7.000 homes) i l’exèrcit reialista de Pere Maça, governador d’Oriola i alcaid del seu castell, ajudat pel marquès de Los Vélez.
Les forces reialistes (en total uns 200 cavallers i uns 6.000 infants) aconseguiren de prendre i saquejar la ciutat. Moriren més de 2.000 homes i Pere Maça sentencià 40 dirigents agermanats; el capità d’Oriola Pere Palomares fou esquarterat.
Els murcians que hi anaren amb el marquès de Los Vélez es revenjaren de velles rivalitats eclesiàstiques i s’endugueren de la ciutat 700 carros d’or, robes, blats, etc.
La rendició d’Oriola representà, de fet, la reducció de la Germania de tota la zona valenciana al sud de Xàtiva.
Veure> Mianes (antic poble).
Antic castell, d’origen islàmic, damunt la costa, al sud-est de la ciutat.
Al seu indret hi fou bastida l’ermita de Sant Nicolau, que donà també nom al castell i a la partida i poblat; l’ermita fou de nou edificada al pla el segle XVIII.
(Conca de Dalt, Pallars Jussà)
Veure> Olient (antic terme).
(Mallorca, segle XIV – )
(o cavalleria d’Orient) Títol concedit el 1323 pel rei Sanç de Mallorca al cavaller Assalit de Galiana, que el 1343 fou alcaid del castell d’Alaró per Jaume III i el defensà fins que hagué de retre’l a Pere III de Catalunya.
Aquesta jurisdicció comprenia els llocs d’Orient, Lluc i Honor amb la jurisdicció menor.
El 1432 passà per compra als Llucos, el 1442 als Numís i, després, als Santpons, Togores, Verí i Ferrandell.
Antic hospital per a nens orfes. Fundat fora els murs de la ciutat, vora l’església i hospital de Santa Caterina.
Era servit per ermitans i administrat per priors preveres. A la capella era venerada la Mare de Déu dels Òrfens.
Antic monestir benedictí (Sant Just d’Orema i Sant Pastor d’Orema), al poble d’Urmella.
Fou dependència de l’abadia de Sant Victorià d’Assan des del 1044.
Dades dels Països Catalans 