Arxiu de la categoria: Història

Pallars, bisbat de

(Catalunya, 888 – 920)

Bisbat efímer. Creat amb el territori dels comtats de Pallars i Ribagorça (fins aleshores del bisbat d’Urgell) pel bisbe intrús d’Urgell, Esclua, amb el consentiment del comte Ramon II de Pallars-Ribagorça. El primer bisbe fou Adolf.

Esclua es proposava així d’erigir una metròpoli catalana independent de Narbona, però el seu fracàs motivà l’extinció del bisbat a la mort d’Adolf (el 920 el bisbat havia retornat ja al d’Urgell).

El 939, per raons desconegudes, el Pallars, Ribagorça i Sobrarb tenien un nou bisbe particular, Ató de Pallars, fill del comte Ramon II; probablement la seva elecció fou fruit d’una maniobra desconeguda del seu pare.

A la mort d’Ató, vers el 949, el Pallars havia ja retornat, definitivament, a la diòcesi d’Urgell.

Palau Reial Menor

(Barcelona, segle XIV – mitjan segle XIX)

Antiga residència. Edifici construït a la segona meitat del segle XIV per Elionor de Sicília, tercera esposa de Pere III el Cerimoniós. Ocupava la part sud de l’antic recinte romano-visigòtic, al peu de la muralla.

El 1368 l’arquitecte Guillem Carbonell fou nomenat conservador dels edificis del Palau Menor, i més tard fou substituït per A. Artaguil i Bernat Roca, associat aquest darrer amb Pere Moragues i Pere Llobet. Sota la direcció de Carbonell fou feta la Sala dels Cavalls i la Cambra Blanca i completat el magnífic jardí zoològic; Roca construí el gran saló.

Mentre la vida pública continuava al Palau Major, el Palau Menor fou una de les residències privades dels reis de Catalunya-Aragó, fins que Joan II el Sense Fe la cedí a Galceran de Requesens al final del segle XV.

Fou enderrocat a mitjans del segle XIX i només es conserven algunes restes.

Palau de Montagut

(Sant Jaume de Llierca, Garrotxa)

Antic nom del municipi.

Era un terme de la parròquia de Montagut de Fluvià, anomenat també Palau d’Avall, en relació amb Palau d’Amunt, nom amb el qual també era conegut el castell de Montpalau, dins l’actual terme d’Argelaguer.

Palamós, comtat de

(Catalunya, segle XV – )

Títol senyorial concedit el 1484 a Galceran Bernat de Requesens i Joan-Dessoler.

Passà als Cardona-Anglesola, ducs de Somma, i als Osorio de Moscoso, ducs de Medina de las Torres.

Palafrugell, combat de -1638-

(Palafrugell, Baix Empordà, 20 juliol 1638)

Revolta popular contra les tropes castellanes que, establertes a la població, la maltractaven i la vexaven.

Hi moriren dos capitans i alguns soldats i, en la represàlia, la població fou saquejada pels soldats, que profanaren tres esglésies.

La gran consternació produïda a tot Catalunya decidí l’alçament del 1640. Fins i tot les autoritats no catalanes, com el bisbe de Girona, protestaren per aquests fets.

Paganell, el

(Anglesola, Urgell)

Antic priorat benedictí (Sant Pere del Paganell), prop de l’antic camí ral a Lleida (resta només el nom de la partida de Sant Pere).

El lloc pertanyia des del segle XIII al monestir de Santa Cecília de Montserrat. L’abat d’aquest monestir nomenava els priors, coneguts des de l’any 1347.

Decadent el 1472, era en plena ruïna a mitjan segle XVI.

Oveix -Pallars Sobirà-

(Rialb de Noguera, Pallars Sobirà)

Antiga abadia benedictina (Sant Vicenç d’Oveix), a l’antic terme de Surp, al lloc dit antigament Insitil, prop de la Noguera Pallaresa, fundada segurament en temps de Lluís el Piadós (rebé privilegi d’immunitat i confirmació de béns de Lotari el 834).

El 868 es fusionà amb l’abadia de les Maleses, de la qual se separà abans de la fi del segle X, quan ja havia caigut en mans dels comtes de Pallars, els quals el 1010 li restituïren els béns davant el bisbe Ermengol.

Entre el 1040 i el 1075 els comtes l’encomanaren al bisbe d’Urgell, i el 1100 fou unida a Gerri, de la qual romangué ja sempre filial.

El 1312 el seu cap s’intitulava encara abat, però la comunitat era només de 4 preveres. Continuà amb aquest caire secular dos segles més, regida per un prior, monjo de Gerri.

Gairebé no n’hi ha cap resta.

Otogesa

(Catalunya)

Nom d’una ciutat pre-romana. Coneguda només perquè havia format part de l’escenari de les campanyes de Juli Cèsar al Segre contra el pompeià Afrani, el 49 aC.

Era a la zona de confluència del Segre amb l’Ebre. Ha estat identificada amb Riba-roja, Mequinensa i, darrerament, amb la vall d’Utxesa.

Hom suposa que encunyà les monedes ibèriques que duen la inscripció Otobesken.

Osona, vescomtat d’

(Catalunya, inici segle X – 1062)

Jurisdicció de l’antic comtat d’Osona. Exercida per una família que a partir dels volts del 1062 prengué el títol del vescomtat de Cardona.

El primer vescomte que actuà a Osona és Francó, el 879, que en temps de Guifré el Pelós restaurà el comtat d’Osona. El 938, en un judici contra els homes de la vall d’Artés, actuà el vescomte Guadall I, que sembla ésser un antecessor de la família Cardona.

Entre mitjan segle IX i el 916 actuà al comtat d’Urgell un vescomte, Ermemir I, que sembla ésser vescomte d’Osona. El 956 era vescomte Odegari, que posseïa béns al terme de Seva i sembla ésser successor o fill de l’anterior; de fet, les demarcacions de Seva, el Brull, la Castanya i Tagamanent formaven part de la dotació vescomtal i eren conegudes pel nom de feu vescomtal.

El segon gran domini dels vescomtes s’estenia pels termes de Rupit i Pruit, la vall de Sau i el terme de Tavèrnoles-Savassona, on sembla que tenien la fortalesa de residència primitiva abans de possessionar-se del castell de Cardona.

Amb el vescomte Guadall II (963-978) s’inicia la dinastia ben coneguda dels vescomtes osonencs. Guadall II, casat amb Ermetruit, era germà de Guisad, bisbe d’Urgell, que consta que era nebot de Sal·la, pròcer resident a les Guilleries i al Bages i fundador del monestir de Sant Benet de Bages vers el 950, i foren fills seus Ermemir II, Ramon, Arnulf (bisbe d’Osona), Llop i Miró.

Ermemir II succeí el seu pare després del 978, i el 986 rebé del comte Borrell II el castell de Cardona, com a prolongació del comtat d’Osona, en la frontera amb els àrabs. Morí sense successió el 1007 i el vescomtat passà al seu germà Ramon I (mort el 1014). Sembla que el seu germà Arnulf, bisbe d’Osona, que morí el 1010 en tornar de l’expedició de Còrdova, retingué el castell d’Osona, que encomanà al seu germà Miró.

La mort, sense descendència, d’Ermemir II, motivà, sembla, que la seva mare Ermetruit fundés el monestir i la basílica votiva de Sant Pere de Casserres, continuada per Eugúncia, la vídua del vescomte Ramon I, la qual deixà per fill i hereu del vescomtat Bermon, que morí sense successió el 1030, després d’haver iniciat la basílica de Sant Vicenç de Cardona.

El succeí el seu germà Eribau, el qual, elegit bisbe d’Urgell el 1035, traspassà el vescomtat a un tercer germà, Folc I, que fou assassinat el 1040 i que s’hauria casat amb Guisla, filla del vescomte regent Geribert de Barcelona.

Tots aquests trasbalsos familiars afebliren la casa vescomtal osonenca, cosa que es notà amb Ramon Folc I de Cardona, fill de Folc I i de Guisla, vescomte des del 1040, que el 1057 vengué el castell de Cardona al comte Ramon Berenguer I, i vengué també, amb data desconeguda, el castell de Vic.

L’acció dels vescomtes osonencs s’estén ara vers les terres d’Anoia i el Bages i es desvincula com més va més del vescomtat original, la qual cosa resta palesa quan Ramon Folc I es començà a titular des del 1062 vescomte de Cardona.

Osona, comtat d’

(Catalunya, 798 – 1364)

Demarcació territorial. Comprengué inicialment la comarca ripollesa a partir del Taga i de Mogrony, s’estengué pel Cabrerès, Collsacabra i les Guilleries fins al Montseny i Tagamanent, amb la plana de Vic i el Lluçanès, i per la part de ponent comprenia el Moianès i el Bages, de Montserrat fins a Cardona.

Les seves etapes de reconquesta estengueren el comtat a partir del segle X vers l’Anoia i la Conca de Barberà, fins als castells de Montbui i Santa Coloma de Queralt. A partir del segle XI aquesta expansió del comtat osonenc, sovint amb el nom de comtat de Manresa, continuà creixent vers la Segarra i el pla d’Urgell i arribà fins a Sidamon, a 16 km de Lleida.

El nucli inicial del comtat es formà sobre la base ètnica dels antics ausetans o del pagus d’Osona, centrat en l’antiga ciutat d’Ausa o de Vic. És desconeguda la primitiva organització que sembla ésser la de l’antic bisbat d’Osona, anterior a la desfeta dels àrabs.

El comtat fou establert de nou per l’exèrcit franc, amb motiu del primer alliberament del 798, i fou encomanat al comte Borrell I d’Osona (798-820). La rebel·lió contra els francs del got Aissó, que es féu fort a la ciutat de Vic i a la ciutat de Roda de Ter, tornà a desbaratar el comtat a partir del 827.

La reorganització definitiva tingué lloc amb Guifré I el Pelós a partir del 879, que inicià la repoblació amb gent, sobretot cerdana, a partir del Ripollès. Des d’aquest moment Osona restà integrat al lot indivisible dels comtats de Barcelona-Girona-Osona, que fou el patrimoni bàsic del Casal de Barcelona.

La comarca del Ripollès se’n separà per a incorporar-se a la casa de Cerdanya a les acaballes del segle X, i al comtat de Besalú a partir de la renúncia del comte Oliba, el futur abat i bisbe, el 1003.

El comtat d’Osona no tingué pràcticament altres comtes titulars que els del Casal de Barcelona; només el 939, el comte Sunyer I, fill de Guifré I, donà el títol de comte d’Osona al seu fill Ermengol I d’Osona, que morí abans del 943; el 1035, a la mort de Berenguer Ramon I, aquest cedí el comtat d’Osona al seu fill Guillem I d’Osona i a la seva vídua Guisla de Lluçà; pel casament d’aquesta i la renúncia de Guillem I el 1054 a favor de Ramon Berenguer I el Vell retornà el comtat al Casal de Barcelona; finalment, el 1107 el comte Ramon Berenguer III donà el comtat d’Osona a la seva filla Ximena en dot en casar-se amb Bernat III de Besalú, però la mort sense descendència d’ambdós esposos féu retornar el comtat d’Osona i el de Besalú al Casal de Barcelona.

La denominació del comtat d’Osona i del seu annex, el comtat de Manresa, desaparegué del tot de la documentació al començament del segle XIII, en ésser creades les vegueries catalanes, que fraccionaren la seva antiga unitat.

El 1356 el rei Pere III creà un nou comtat d’Osona a favor del noble Bernat III de Cabrera, vescomte de Cabrera, casat amb Margarida de Foix-Castellbò. Aquest comtat s’apoderà de les possessions de la casa de Cabrera -que anaven de la Mediterrània (des de Blanes i d’Arenys) fins al vescomtat de Bas i el Cabrerès-, d’una part dels béns dels Montcada-Foix a la ciutat i a la comarca de Vic, heretats de la seva muller Margarida, i de la cessió que li féu Pere III de tots els drets reials sobre la comarca d’Osona, àdhuc la part reial de Vic, que el rei li permutà per la vila de Vilafranca del Penedès, cedida poc temps abans als Cabrera.

Era un comtat fictici, amb llacunes d’altres jurisdiccions i sense cap lligam històric anterior. La seva existència pràctica fou molt breu, car el 1364, amb motiu de la caiguda política dels Cabrera, els foren confiscats els béns; d’altra banda, els bisbes de Vic i una bona part de la ciutat s’hi oposà de bon principi, perquè la creació del comtat anava contra els privilegis concedits pels reis a la ciutat de Vic.

Quan el rei tornà els dominis als Cabrera, el 1373 i el 1383, aquests intentaren de refer el comtat tal com havia estat creat el 1356, però ja no fou possible, car la ciutat de Vic, amb una llegua al seu voltant, s’escapà de la seva jurisdicció; una part de la ciutat tornà al rei, i l’altra fou cedida a Mateu de Foix, fill del vescomte Roger Bernat III de Castellbò i nebot de Margarida, la vídua de Bernat III de Cabrera.

El domini superior dels Cabrera sobre la resta de senyors de la comarca d’Osona també s’anà afeblint fins a restar pràcticament reduït als antics dominis patrimonials dels Cabrera i a algunes adquisicions posteriors fetes per Bernat V de Cabrera.

El títol de comte d’Osona restà a la família Cabrera; el 1574 fou comprat per Francesc de Montcada, primer marquès d’Aitona, i el 1722 passà per aliança als ducs de Medinaceli, que el tenen encara actualment.