(Garrotxa)
Nom antic del municipi de Sant Ferriol.
(Balaguer, Noguera)
Antic convent de trinitaris, fundat vers el 1290 al santuari de Santa Maria de les Parrelles, al nord-oest de la ciutat, sota la protecció del comte Ermengol X de Cabrera.
El 1809 els religiosos passaren a residir dins la ciutat, on subsistiren fins el 1835.
L’església i convent foren demolits i les pedres aprofitades per a la nova casa de la ciutat (1854) i altres edificis.
(Catalunya, segle XIV -)
Jurisdicció senyorial sobre el castell i el terme del Papiol concedida el 1395 a Berenguer de Cortilles, que la transferí el mateix any a Ramon de Papiol (o Despapiol).
El 1505 passà, per enllaç, als Marimon, senyors de Sant Marçal, i després als Guimerà, senyors de Llorac. La plena jurisdicció fou confirmada el 1587 a Gispert de Guimerà i de Llupià.
El 1610 passà, també per enllaç, als Desbosc, barons de Vilassar, que la vengueren al mercader Francesc Argemir, que en fou investit el 1661.
(la Jonquera, Alt Empordà, 30 setembre 1285 – el Pertús, Vallespir, 1 octubre 1285)
Fet d’armes ocorregut al coll de Panissars durant la Croada contra Catalunya.
Les forces catalanes atacaren l’exèrcit de Felip III de França, que es retirava, delmat per la pesta. Pere II el Gran confià l’avantguarda de l’atac a Ramon de Montcada i d’Aragó, que féu estralls amb els seus homes entre els fugitius tot respectant el rei francès, malalt de mort, i la seva família, tot i que entre aquesta hi havia Carles de Valois, que havia pretès la corona de Catalunya.
Acabat l’assalt, la columna francesa fou atacada encara, poc després, per les tropes de Roger de Lloria, que havien desembarcat després de llur victòria naval davant la costa empordanesa.
Ramon Muntaner, en la Crònica, indica que les festes de celebració de la victòria, a Barcelona, duraren vuit dies.
(Terra Alta, 24 juliol 1938 – 2 novembre 1938)
Conjunt d’enfrontaments armats que tingueren lloc a les serres de Pàndols i de Cavalls durant la batalla de l’Ebre de la guerra civil espanyola.
Aquestes serralades foren un dels principals objectius assolits per l’ofensiva republicana del 24 de juliol i foren fortificades.
Pàndols inicialment resistí les ofensives nacionals (10-20 d’agost), però a Cavalls es produí una forta contraofensiva (30-31 d’agost), que va obligar el bàndol republicà a retirar-se d’ambdues posicions.
(Catalunya, segle XI – segle XV)
Territori medieval (o Alt Pallars). Comprenia el que havia estat el nucli originari de l’antic comtat de Pallars, és a dir, la conca alta de la Noguera Pallaresa.
Al començament del segle XI era el menys ric dels comtats pallaresos i el menys poblat. Això no obstant, els pastors i els camperols que habitaven el país, protegits per les muntanyes de les ràtzies sarraïnes i de les cobejances dels veïns, n’aconseguiren mantenir la independència fins al segle XV.
El primer comte fou Guillem II de Pallars Sobirà.
(Catalunya, segle X – abans 1192)
Territori medieval (o Baix Pallars), que comprenia la vall del Flamicell, la vora esquerra de la Noguera Ribagorçana i la comarca de la Pobla de Segur amb la frontera oberta devers les terres sarraïnes de la conca de Tremp.
Com a conseqüència de l’emigració devers el sud era el més poblat dels comtats pallaresos i comptava amb possibilitats d’expansió Noguera avall.
Per tal de mantenir-ne la independència els seus comtes, fins a mitjan segle XII, alternaren les aliances recolzant-se unes vegades en els reis d’Aragó i altres en els comtes de Barcelona.
Heretà el comtat el fill gran del comte Sunyer I de Pallars, Ramon IV de Pallars Jussà.
(Catalunya, segle XI)
Jurisdicció de l’antic comtat de Pallars. No hi ha notícia personal de cap vescomte fins al segle XI, però mentre els comtes de Tolosa regien la zona n’hi mantingueren un. És insegur, per la presència simultània de diversos germans, que els comtes independents se’n servissin.
Amb la divisió del comtat (1010) en Jussà i Sobirà, ja apareixen documentats. Generalment al costat dels comtes de Pallars Jussà, el veïnatge dels vescomtes d’Àger al sud els restà relleu.
El primer vescomte conegut és Ató (1015-22), probablement bastard del comte Sunyer I; tenia béns a Enviny, Cardós i Morreres i figura a la dotació de la germana del comte Guillem II, Ermengarda, vescomtessa d’Urgell, amb l’alou de les Llacunes a la vall de Siarb.
Un Isarn, casat amb Quíxol, es titulà vescomte en 1032-35, fou l’origen dels Vallferrera i dotà la seva filla Ermengarda amb l’alou de Romadriu. Hom ignora quin parentiu unia Isarn amb Ató i si feia de tutor del seu fill. Bernat, fill d’Ató, casat amb Adalgarda, tenia béns a Aramunt (1055) i figura cap a 1056/57 al costat del comte de Pallars Jussà Ramon V, com el seu fill i successor el vescomte Gerbert (1064-76), que ocupà el castell de Tendrui (1066).
El succeí l’altre fill Arnau, que rebé el dit castell (1079) i el de Talarn (1081) del comte Ramon V, i el de Sant Just (1082), del comte Artau II de Pallars Sobirà. Morí aviat, car la muller Adalgarda actuà sola amb els fills Pere I, Guillem i altres cap al 1090 i donà a Sant Pere del Burgal béns a Berrós (vall d’Àneu).
El fill Pere I, casat amb Gerberga, era -amb el comte Pere Ramon I- a Mur (1098), a Tremp (1109), Àreu (1110), Tendrui (1112/24), Galliner (1117) i el 1118 figura per primera vegada, explícitament, amb el títol de vescomte de Pallars; uns quants anys després, establert a la vall de Siarb, prendria el títol de vescomte de Siarb.
(Catalunya, segle XIII – 1716)
Antiga demarcació administrativa, dependent de la vegueria de Lleida. Comprenia, aproximadament, el territori de les actuals comarques del Pallars Sobirà i del Pallars Jussà, inclosa la zona de l’Alta Ribagorça a l’esquerra de la Noguera Ribagorçana.
El segle XIII figurava com a sots-vegueria de Pallars, independent, i comprenia també el vessant de la dreta de la vall de la Noguera Ribagorçana i tota la Baixa Ribagorça fins al riu Guart.
El 1716, amb la Nova Planta, esdevingué corregiment de Talarn.
(Catalunya, segle VIII – 1011)
Territori medieval, situat a la conca alta de la Noguera Pallaresa entre la cresta del Pirineu i la comarca de la Pobla de Segur incloent les valls d’Àneu, Cardós i Ferrera, així com la vora esquerra de la Noguera Ribagorçana i la vall del Flamicell.
El Pallars restà sotmès al domini sarraí dels primers temps de la invasió aràbiga fins al començament del segle IX, en què els comtes de Tolosa, probablement Guillem I i el seu successor Bigó, n’iniciaren l’ocupació juntament amb la de la comarca ribagorçana.
Hom pensa que en aquest afer els comtes tolosans actuaren a iniciativa particular, fet que explicaria que Pallars-Ribagorça formessin aleshores una sola unitat administrativa restant mig segle units a Tolosa i que llurs comtes, sentint-se’n quasi sobirans, gosessin atorgar als monestirs de la regió uns privilegis semblants als expedits aquells anys per la cancelleria reial.
Als orígens del domini carolingi a la regió correspon la fundació o restauració dels monestirs de Gerri, en la vall de la Noguera Pallaresa, de Senterada, al Flamicell, i d’Alaó, a la Noguera Ribagorçana; i l’expedició d’un precepte de Carlemany atorgant el nou territori a la jurisdicció eclesiàstica dels bisbes d’Urgell.
En retirar-se Guillem I de Tolosa a la vida monàstica (vers 806) exerciren la jurisdicció comtal sobre Pallars-Ribagorça, successivament, Bigó de Tolosa (806-816) i Berenguer (816-835) que atorgaren preceptes per Alaó. Sembla, però, que vers el 833 el comte Galí II d’Aragó, Pallars i Ribagorça, on es mantingué fins vers el 848, que fou desposseït pel comte Frèdol I de Tolosa (848-vers 852), autor d’uns preceptes per Lavaix i Gerri.
Ramon I de Tolosa (vers 852-863), germà i successor de l’anterior, fou expulsat de Tolosa i probablement mort pel rebel Unifred, marquès de Gòtia, l’any 863. Tot seguit, però, es possessionà del comtat el seu fill Bernat II de Tolosa (863-vers 872), que, al seu torn, seria mort per Bernat III de Tolosa, dit Plantapilosa, nét de Guillem I de Tolosa.
La mort violenta de Bernat II de Tolosa portà una reacció en terres de Pallars-Ribagorça, on sorgí una dinastia independent de Tolosa, amb un comte, Ramon II de Pallars-Ribagorça, que potser era fill del comte Llop I de Bigorra i d’una dona de la casa comtal de Tolosa.
