Arxiu de la categoria: Història

Penardell

(Pau, Alt Empordà)

Petit monestir (Santa Maria de Penardell) de donats i donades establert a l’església de Santa Maria del lloc de Penardell (esmentat ja el 882), al nord-oest de Vilaüt.

El 1229, l’abat Ponç, de Santa Maria de Roses, senyor del lloc, estabilitzà la comunitat de donats donant-los la regla de sant Benet i establint un prior, Bernat Sifré, per als homes, i una priora, Ermessenda Sifré, per a les dones.

Desaparegué a la fi del segle XIV.

Una masia ha conservat el nom i el record del seu emplaçament.

Peña Ibérica

(Barcelona, fi 1923 – 1936)

Entitat política i esportiva ultradretana i anticatalana. Creada entre els socis i els partidaris del C.E. Espanyol.

Dirigida per Francesc Palau i Rabassó, José Maria Poblador i alguns més. Promogué successivament dos setmanaris, “Lucha Deportiva” (1926) i “La Verdad Deportiva” (1928), i protagonitzà freqüents enfrontaments amb els seguidors del F.C. Barcelona.

Durant la República, molts dels seus membres es decantaren cap a grups de tipus feixista i paramilitar, com la Unión Social Hispánica.

Pena, castell de -Ripollès-

(Ogassa, Ripollès)

Antic castell, situat al puig de Sant Amanç, entre Saltor i Bruguera.

Existia ja el 1024 i era propietat d’Oriol, senyor d’Ogassa. El seu fill Bernat Oriol el 1092 el llegà al monestir de Sant Joan de les Abadesses, bo i deixant-ne la castlania als seus successors, i molt de temps fou objecte de litigis entre els abats de Sant Joan i els castlans, fins que el monestir de Sant Joan, per compres del 1264 i 1267, n’adquirí tot el domini.

Fou abandonat el segle XIV.

El pla de Pena i la font de Pena recorden el seu emplaçament.

Peguera, baronia de

(Berguedà, segle XIV – )

Jurisdicció senyorial. Centrada al castell de Peguera i que comprenia els llocs de Vallcebre, Fígols, Sant Julià i Fumanya.

Fou donada el 1390 pel rei a Ramon de Peguera i de Cervelló, castlà de Peguera. El seu fill, Ramon de Peguera i de Torrelles, la donà el 1438 al seu nebot Galceran (VII) de Pinós-Fenollet i de Mur, baró de Pinós, vescomte d’Illa i Canet.

Passà més tard als Castre-Pinós, que el 1494 la vengueren a Francesc Galceran de Pinós, baró de Gironella, fill il·legítim de Galceran VII.

El 1586 passà als Agulló.

Pedrera, la -Noguera-

(Vilanova de Meià, Noguera)

Jaciment del Cretaci inferior, al poble de Santa Maria de Meià. La seva importància ja fou destacada per Lluís Marià Vidal i Carreras, qui, el 1902, publicà una nota sobre aquest jaciment.

Des de llavors, s’han multiplicat els treballs en aquesta àrea, amb la qual cosa la llista faunística del jaciment ultrapassa les cinquanta espècies.

Les calcàries litogràfiques del Montsec es dipositaren en unes llacunes costaneres que ocasionalment mantenien contactes amb la mar. Entre la fauna de la Pedrera, s’hi troben diferents espècies de peixos i una variada fauna d’insectes i aranyes.

Entre els vertebrats, destaca la presència de tres espècies de granotes, dos llargandaixos primitius i un cocodril de mig metre de llargada. Destaca també la troballa de diverses restes d’aus fòssils.

Pedralbes, capitulació de -1472-

(Barcelona, 24 octubre 1472)

Tractat general de pau, entre Joan II de Catalunya-Aragó i representants de la ciutat, signat al monestir de Pedralbes. El tractat posava pràcticament fi a la Guerra Civil Catalana i donava diferents terminis perquè tothom s’hi adherís.

Amb la concessió d’un perdó gairebé general es procediria a l’alliberament de tots els presoners, el sobreseïment de les causes judicials pendents i la restitució dels béns confiscats per tots dos bàndols. Aquest últim plantejava bastants problemes, però, com és lògic, varen ser els partidaris del rei els més afavorits.

També es reconeixia la legalitat de certs impostos establerts durant la guerra i les emissions de censals de les institucions catalanes: la Generalitat, el Consell del Principat i el Consell de Cent barceloní. Es restituïen, de manera parcial, territoris i drets que els pertanyien i es dictaminava la fusió de les dues Generalitats, la reialista i l’antireialista.

D’altra banda, el monarca va jurar de bell nou les constitucions de Catalunya i aconseguí l’anul·lació de la concòrdia de Vilafranca, de 1461.

De fet, el tractat pretenia retornar el país a l’estat anterior a la guerra, com si aquesta no hagués existit mai, ja que declarava que no hi havia hagut vençuts ni vencedors.

Amb tot, quedaven molts problemes pendents: el problema remença, la retenció per part de França dels comtats del Rosselló i la Cerdanya o la mateixa qüestió de les restitucions.

Pau i treva de Déu

(Toluges, Rosselló, 1027)

Institució medieval. Si bé són dues institucions diferents, ben aviat aparegueren unides: la pau de Déu era el dret de refugi que concedia l’Església per a les persones i coses dins un territori especialment protegit, i la treva de Déu era la suspensió de tota activitat bèl·lica privada durant un temps prefixat també per l’Església. Tot això era sancionat amb penes canòniques greus.

Cal cercar-ne l’origen en els sínodes eclesiàstics de Charroux (989) i en el de Puy en Velay (990), però fou a Catalunya que aquestes disposicions es feren generals i periòdiques, concretament a partir del sínode de Toluges, el 1027, presidit per Oliba, bisbe de Vic, i com a confirmació d’altres constitucions de treva dictades per Oliba i per Berenguer de Gurb (1022).

A Toluges s’establí que la treva duraria des de l’hora nona del dissabte fins a l’hora prima del dilluns; la protecció dins els temples i els recintes sagrats (sagreres) comprenia els eclesiàstics desarmats i les famílies que anaven a les esglésies o en tornaven. El mateix Oliba ho amplià el 1033 al sínode de Vic: la treva començava el dijous i la pau incloïa els marxants que viatjaven i els seus béns. D’altres concilis catalans ampliaren aquestes disposicions.

Des d’aleshores, aquest moviment s’estengué per l’Europa feudalitzada, i foren protegits vídues, orfes, mercaders, camperols i els béns de tots ells, alhora que es fixaven uns períodes cada vegada més llargs de treva obligatòria que coincidien amb uns cicles determinats de l’any litúrgic.

Aquestes resolucions trobaren el suport de les autoritats civils: a Catalunya, els comtes Ramon Berenguer I i Almodis dictaren (1064) les constitucions de pau i treva i les inclogueren al codi feudal dels Usatges. Més tard aparegueren uns funcionaris civils, els paers, que foren els encarregats de fer complir aquests preceptes.

Pau, baronia de

(Pau, Alt Empordà, segle XII – )

Jurisdicció senyorial centrada a la població, que pertangué al llinatge homònim fins al segle XIV.

El 1524 passà per enllaç als Rocabertí, que es cognominaren Rocabertí-Pau, i el 1746 als Amat, marquesos de Castellbell.

Patuleia

(Catalunya, segle XIX)

Nom dels grups més marginals de les ciutats.

Es conegueren amb aquest nom els escamots de soldats irregulars durant la primera guerra carlina (1835-45) i també els grups violents i descontrolats que provocaren nombrosos incidents durant la revolta barcelonina de la Jamància.

Paternó, principat de

(Sicília, Itàlia, segle XVI – )  Títol senyorial concedit el 1566 a Francesc de Montcada i de Luna, comte d’Adernó i de Caltanissetta i senyor de Paternó. El 1672 li fou annexada la grandesa d’Espanya.

Per mort (1713) sense fills mascles del seu quadrinét i sisè príncep, els Montcada ducs de SanGiovanni posaren plet a la filla del darrer titular; guanyaren el títol per sentència del 1730, i encara el posseeixen.

La senyoria de Paternó havia estat comprada el 1456 al rei pel rebesavi del primer príncep, Guillem Ramon de Montcada i de Fenollar, comte d’Adernó.