(Palma de Mallorca, 1940 – )
Associació cultural. Dedicada a fomentar les manifestacions artístiques.
Organitza exposicions i, especialment, del 1942 ençà, el Saló de Tardor, concurs anual amb diverses seccions. Ha publicat amb intermitències el butlletí mensual “Revista”.
Actualment és instal·lar al Casal Balaguer per deixa del músic Josep Balaguer i Vallès.
Sigla de l’entitat del Rosselló Centre d’Estudis i de Recerques Catalans dels Arxius (1958-67).
(Perpinyà, 1971 – 1979)
Institució d’ensenyament superior.
Aplegava les tres branques universitàries aleshores existents a Perpinyà: l’Institut d’Estudis Jurídics (creat el 1957), el Col·legi Científic Universitari (1958) i el Col·legi Literari Universitari (1963), que depenien de la universitat de Montpeller.
L’any 1979 passà a ésser Universitat de Perpinyà.
(Perpinyà, 1972 – 1979)
(CPEC) Organisme. Creat dins del Centre Universitari de Perpinyà.
Tenia com a objectiu la investigació, la publicació de treballs, l’organització de col·loquis o de seminaris i de conferències, i la formació de professors i investigadors en tots els àmbits del coneixement dels Països Catalans i de la seva civilització.
Dirigit per Jordi Estivill, ha publicat treballs d’investigació i edità, des del 1974, la revista “Aïnes”.
(País Valencià, 8 gener 1985 – 31 desembre 1993)
(CDGV) Institució, amb seu al teatre Rialto. Creada pel Departament de Cultura de la Generalitat Valenciana.
La seva funció és la recuperació del teatre autòcton, així com fomentar els coneixements dels grans textos del teatre universal i promoure la nova dramatúrgia valenciana.
Degut a tensions entre l’entitat i el govern valencià, el 1993 fou substituït pel nou organisme de Teatres de la Generalitat Valenciana.
(Rosselló, 1958 – 1967)
(CERCA) Entitat. Creada pel director de l’Arxiu Departamental dels Pirineus Orientals Jean-Gagriel Gigot, i per investigadors rossellonesos.
Des del 1958 publicà un butlletí trimestral, bilingüe -francès i català-, ciclostilat fins al número 24 (1964) i imprès després fins al número 37-38, el darrer (1967).
Hi col·laboraren Miquel Bouille, Albert Cazes, Jordi Claustres, Marcel Durliat, Roger Grau, Pere Ponsich i, sobretot, J.-G. Gigot, que en fou sempre el director.
(l’Alguer, Sardenya, 1952 – 1985)
Entitat cultural. Fundada per a la conservació del català alguerès. Ha estat presidida per Rafael Catardi (1952-61 i des del 1971) i per Antoni Simon i Mossa (1961-71).
Promogué la publicació de “Renaixeça Nova” (1960), organitzà els jocs florals de l’Alguer (1960, 1961) i edità discs de cançons alguereses (1972).
A partir del 1985 la seva feina fou continuada per l’Obra Cultural de l’Alguer.
(l’Alguer, Sardenya, 1993 – )
Centre. Creat mitjançant un conveni signat entre Òmnium Cultural i la Universitat de Sàsser.
El seu objectiu és promoure accions de formació del professorat, cursos de llengua i crear materials didàctics en el registre propi del català de l’Alguer, sota la tutela de la càtedra de llengua i literatura catalanes de la US.
Des del 1993 organitza l’Escola d’Estiu per a Mestres. Edita la revista infantil mensual “Mataresies”.
Des del 1999 és la seu del punt de suport que la Universitat Oberta de Catalunya té a l’Alguer.
(Perpinyà, 1978 – )
(CDACC) Organisme creat per l’ajuntament, del qual depèn.
Consta d’una biblioteca, una hemeroteca, un servei àudio-visual amb fonoteca, discoteca i videoteca, i altres serveis documentals destinats a orientar aquells que s’interessen per la llengua i la cultura.
Dirigit per Josefina Matamoros, organitza exposicions, conferències, cursos de llengua, premis literaris, etc, i edita obres de literatura catalana.
(València, 20 gener 1915 – 1978)
(CCV) Corporació constituïda sota el patrocini de la diputació provincial. En un primer projecte (1913), promogut pel diputat Joan Pérez i Lúcia, hauria d’haver estat una rèplica, a escala regional, de l’Institut d’Estudis Catalans. Organitzada per l’erudit i polític conservador Josep Martínez i Aloy, restà convertida des d’un principi en una institució provinciana, merament condecorativa, que reunia estudiosos locals de la més diversa categoria.
Ja el mateix 1915 fou objecte dels violents atacs de Miquel Duran i Tortajada, en l’opuscle El Centre de Cultura Valenciana, que en denunciaren el bilingüisme i la manca de rigor en la selecció dels membres. Aquests tenen el títol de director de número i són presidits per un director degà, de caràcter electiu; l’entitat designa, de més a més, directors corresponents, entre persones residents fora de València.
El 1928 començà a publicar la revista “Anales del Centro de Cultura Valenciana”. d’aparició irregular.
El 1937, la diputació provincial de València creà l’Institut d’Estudis Valencians, que substituïa el Centre amb uns criteris més amplis i més exigents, però el 1939 reprengué la fòrmula originària.
Filials seves són el Conferència Club i l’Associació de Cronistes del Regne.
Vers la fi del franquisme adoptà una normativa lingüística secessionista de la llengua catalana i, el 1978, prengué el nom d’Acadèmia de Cultura Valenciana.
Dades dels Països Catalans 