(Barcelona, 1 juliol 1880 – 12 febrer 1964)
Professor de cant. Estudià al Conservatori del Liceu. Quan només tenia vint anys en fou nomenat professor de teoria i solfeig.
El 1916 fundà el Teatre Líric Pràctic de Barcelona.
Fou professor i tingué deixebles que arribaren a ser cantants notables, com Mercè Capsir i Felip Santogostino.
(Tarragona, 29 desembre 1669 – Messina, Sicília, Itàlia, 29 juny 1743)
Prelat i frare cistercenc. Germà de Bonaventura i de Pere.
Fou elegit abat de Santes Creus el 1706. El mateix any rebé al monestir la visita de Carles d’Àustria. El 1708 anà a Mataró per rebre-hi Elisenda de Brunswick, que venia a casar-se amb el rei Carles. El mateix any anà a Roma per un plet.
Assistí a la Junta de Braços de Barcelona el 1713. Fou exiliat pels borbònics. Rebé el nomenament d’arquebisbe de Messina el 1730.
N’existeix un retrat notable gravat per Ignasi Valls.
(Tarragona, s XVII – s XVIII)
Eclesiàstic. Germà de Bonaventura i de Tomàs.
Fou canonge de la seu de Tarragona, on la seva oposició arrossegà gran nombre d’adhesions. Simpatitzà amb la causa de Carles d’Àustria.
El 1715, ja sota l’ocupació borbònica, era vicari general de Tarragona, en absència de l’arquebisbe desterrat per Felip V. A causa de la seva actitud favorable al retorn del prelat, fou empresonat.
(Tarragona, segle XVII – segle XVIII)
Cavaller. Germà de Pere i de Tomàs.
Participà a la Junta de Braços de 1713 com a representant del Braç Militar, i fou un dels qui signaren una protesta escrita contra la resolució que instava a la submissió a Felip V, ja que era partidari de la resistència.
Fou un dels dotze membres del Braç que entrà a les Juntes del govern provisional català. Fou president de la Junta de Segrests.
Després de la capitulació, els borbònics li confiscaren els béns.
(Piera, Anoia, 3 març 1896 – Barcelona, 10 març 1958)
Veterinari. Va cursar estudis de veterinària i s’especialitzà en bacteriologia al Laboratori Municipal de Barcelona. Dirigí l’Instituto de Biología Animal de Madrid, on fou catedràtic de la Facultat de Veterinària (1930-33).
Les seves descobertes sobre nous vaccins per a les malalties contagioses del bestiar van obtenir un ressò notable. Tornà a Barcelona, on fou el primer president del Col·legi de Veterinaris de Catalunya, i fundà i dirigí “La Veterinària Catalana” (1934-36).
Publicà treballs sobre immunologia i microbiologia en català i en castellà. També és autor, entre d’altres, dels llibres Divagaciones inmunológicas (1941) i La psicología de los animales domésticos a través de los fabulistas (1951), que és un dels seus treballs més interessants.
(Barcelona, 27 setembre 1907 – Mònaco, 1970)
Dibuixant, pintor i cineasta. Fill de Cosme Vidal i Rosich i germà d’Ignasi. Format a Llotja i al Cercle de Sant Lluc. Protagonista del film Déjate de amigos (1928-30) de Joan Estiarte.
Exiliat el 1939 amb el seu germà, s’instal·là a Mònaco el 1942; hi exposà i des d’allà es projectà per tot França, així com per Suïssa, Bèlgica, Suècia, Anglaterra i Itàlia.
Col·laborà en revistes, il·lustrà llibres únics (La Divina Comèdia), realitzà escenografies (Carmen, 1954, Òpera de Montecarlo) i grans murals i produí films de dibuixos animats (Don Quijote de la Mancha).
Es naturalitzà monegasc el 1961 i esdevingué membre del consell d’administració del Musée Nationale des Beaux-Arts de Mònaco. Exposà a Barcelona (Sala Rovira) el 1966. Obtingué diversos premis.
En morir li fou dedicada a Mònaco una exposició-homenatge, patrocinada pels prínceps.
La seva pintura, d’un figurativisme amable, decoratiu i viu de color, té una faceta insòlita que en ocasions l’aproxima al surrealisme. Signà normalment amb el segon cognom.
(Barcelona, 1904 – Niça, Provença, 1988)
Pintor i dibuixant. Fill de Cosme Vidal i Rosich. Format a Llotja, a Sant Lluc i a l’Institut de les Arts del Llibre.
Exposà, sol o en exposicions col·lectives, a Barcelona i Madrid. Pintà a París el 1920, i el 1932, de nou a Barcelona, féu una important exposició. Es dedicà molt a la il·lustració i a l’ex-libris.
El 1939 s’exilià, i després s’instal·là a Mònaco amb el seu germà Lluís. Des d’allà exposà per tot França -una nova estada a París el 1945 accentuà el seu expressionisme colorista- i a Itàlia, i reprengué la il·lustració de llibres de bibliòfil (entre altres, Les ballades de Maistre Françoys Villon, 1949; Les fleurs du mal de Baudelaire, 1958; i Dialogues des courtisanes de Llucià de Samòsata).
Es dedicà també al dibuix publicitari i al cartellisme oficial del Principat, al qual estigué molt vinculat. Obtingué diversos premis.
(Barcelona, 5 juny 1844 – Madrid, 1912)
Músic. Fou professor del Conservatori del Liceu.
Dirigí les revistes “La España Musical” i “La Crónica de la Música”. Resident a Madrid, hi fundà una editorial d’obres musicals.
És autor de diverses sarsueles, entre elles les titulades La japonesa i El estudiante endiablado.
(Valls, Alt Camp, 18 maig 1913 – Barcelona, 6 maig 2019)
Físic. Es doctorà a Madrid el 1944. Fou ajudant de meteorologia fins el 1941. Des del 1949 fou catedràtic de termologia a la Universitat de Barcelona.
És autor d’un manual de física general, del qual ha fet diverses edicions. Des del 1961, fou membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.
(Barcelona, 6 gener 1915 – 19 juliol 1936)
Dirigent comunista. Membre del Bloc Obrer i Camperol, encapçala les joventuts comunistes primerament del Bloc i després del POUM, des del 1932.
Morí a la plaça de la Universitat, en intentar de resistir l’avanç de les tropes militars revoltades.
Durant els primers mesos de la guerra fou enlairat com un dels primers màrtirs de la resistència antifeixista.
