(Lleida, 1871 – Madrid, 19 novembre 1923)
Pintor. Començà estudis a Còrdova i els acabà a Madrid, on fou deixeble de F. Pradilla.
Anà pensionat a Roma (1892), on pintà obres patètiques o anecdòtiques, com La guerra (segona medalla a l’exposició nacional de Madrid del 1892).
Posteriorment se centrà en figures femenines i temes folklòrics dins l’academicisme típic de la pintura castellana del seu temps, en la qual s’integrà totalment. Fou professor de l’Escuela de Artes y Oficios de Madrid.
Veure> Feliu Vilarrúbias i Busquets (polític i advocat català, 1812-84).
(Toledo, Castella, 1666 – Barcelona, 1755)
Militar. Germà d’Antoni. Combaté a Catalunya contra els francesos (1694-97).
S’establí a Barcelona, on ingressà a l’Acadèmia Desconfiada (1700), en la qual llegí un poema èpic en castellà. El 1703 fou destinat a Andalusia.
Després de la guerra de Successió tornà a Barcelona com a tinent coronel del regiment de Galícia.
(Palma de Mallorca, 4 març 1953 – Barcelona, 22 gener 2023)
Director cinematogràfic. Debutà a Barcelona com a actor i com a realitzador de muntatges teatrals per als directors Pere Planella i Ricard Salvat.
Responsable artístic i del vestuari de diversos films i sèries de televisió (entre elles, La plaça del Diamant) i realitzador d’espots publicitaris, es donà a conèixer com a realitzador cinematogràfic amb Tras el cristal (1986). Aquest film va assolir un èxit internacional acompanyat de certa polèmica a causa de la duresa i del tema tractat.
Posteriorment ha realitzat, entre d’altres: El niño de la luna (1989), Al Andalus (1991), El passatger clandestí (1996), 99,9 (1997), Pa negre (2010, que tingué força èxit i aconseguí molts premis) i Incerta glòria (2017).
Nom amb què també fou conegut Emili Huguet i Serratacó (geògraf i botànic català, 1871-1951).
(A Guarda, Pontevedra, Galícia, 1837 – la Garriga, Vallès Oriental, 2 octubre 1877)
Escriptora. Residí durant molts anys a Girona i Barcelona, i, bona coneixedora del català, participà activament en el nou moviment literari català.
Composicions seves foren incloses a Los trobadors nous i a Los trobadors moderns, guanyà la primera flor natural als jocs florals del 1859, amb Clemència Isaura, col·laborà en el “Calendari Català” i publicà Pembé-haré. Oriental (1856) i La desposada de Déu (1862).
En castellà publicà Horas crepusculares (1865) i La envidia y la caridad (1872).
Veure> Fernández de Villalta i Comella, Josep (paleontòleg català, 1913-2003).
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Frare benedictí. Era prior de Ripoll. En ser elevat el monestir de Montserrat a la categoria d’abadia, el papa Benet XIII l’en nomenà primer abat.
Destacà al Parlament de l’interregne. Pel desembre de 1411 fou elegit entre els 24 parlamentaris investits de funcions executives. El 1413 fou convocat per Ferran I entre els notables als quals consultà el rei la conveniència de reprimir per la força la rebel·lió del comte Jaume II d’Urgell.
Pronuncià un notable parlament a les Corts de Tortosa de 1421, responent a la proposició inicial de la reina governadora Maria.
(Catalunya, segle XIII – Turquia ?, segle XIV)
Frare del Temple. Actuà amb els croats a Terra Santa.
Fou emissari de la plaça d’Acre, atacada pels turcs (1291), a la de Trípoli, en unió de tres catalans més: els templers Bartomeu de Vilafranca i Guillem d’Hostalric, i l’hospitaler Llop de Lliurans. Tots quatre foren capturats.
Continuaven presos el 1303, any en què el rei Jaume II s’interessava encara perquè fossin alliberats.
(Barcelona, segle XVI – 1583)
Filòsof i eclesiàstic. Fill del sabater barceloní Pere Vileta.
Mestre en arts (1546), fou catedràtic de filosofia des del 1547, ajudant de la càtedra de teologia de Damià Hortolà des del 1553 i, després de doctorar-se en teologia a Salamanca el 1555, catedràtic de teologia des del 1559 a la Universitat de Barcelona.
El 1561 anà al concili de Trento amb el bisbe Caçador, i aconseguí que fos revocada la inclusió de Ramon Llull a l’índex (1563). Fou recompensat al seu retorn a Barcelona amb la dignitat capitular de penitencier (1565) i amb la concessió vitalícia de la càtedra lul·liana de la Universitat de Barcelona.
Del 1567 al 1582 tingué cura de la biblioteca de la catedral, i el 1567 fou també nomenat per vida catedràtic de teologia de la universitat. El 1580 fou, amb Francesc Calçà, un dels jutges del certamen poètic celebrat a Barcelona.
És autor d’una Disputatio de communione (Venècia, 1562), que sostingué a Trento, i de Concio de divino Spiritu et Catholicae Ecllesiae (Pàdua, 1563). Edità a Barcelona l’Ars brevis de Ramon Llull (1565), que dedicà als patrons de l’escola lul·liana de Barcelona.
Seguint la línia dels humanistes florentins, intentà de conciliar Plató i Aristòtil en In Aristotelis philosophiam acromaticam (1569), i el 1582 publicà encara un Appendix defensionis D.R. Lullii doctrinae, amb molta documentació.
Reuní una biblioteca d’uns 400 volums.
