(Moià, Moianès, 10 abril 1868 – Barcelona, 29 desembre 1954)
Músic. Germà de Francesc. Estudià a Roma, i de tornada a Barcelona fou deixeble d’Enric Morera i d’Antoni Nicolau. L’any 1912 fou mestre de capella de la seu de Barcelona.
Compongué, entre altres obres, El somni de Sant Joan i L’Encís (1908), ambdues per a orquestra.
(Barcelona, 27 setembre 1823 – 2 setembre 1888)
Músic. Fou bon violinista i guitarrista. Destacà també com a director d’orquestra.
Són conegudes algunes composicions seves.
(Girona, segle XVIII – segle XIX)
Metge i escriptor.
Es doctorà a la universitat de Montpeller, on era pensionat, amb la tesi Essai sur les passions de l’âme, considerées comme cause de maladies (1809).
En tornar a Girona, al final del mateix any, trobà la seva casa destruïda per les bombes napoleòniques.
(Mataró, Maresme, 24 setembre 1884 – Madrid, 28 setembre 1936)
Periodista. Fundà a Mataró el setmanari “Mestral”, i a Barcelona col·laborà a “Joventut” i “El Poble Català”, i fou redactor de “La Tribuna” i un dels fundadors d'”El Día Gráfico”, que dirigí.
Després residí a Madrid; col·laborà també, cridat per M. dels S. Oliver, a “La Vanguardia”. Publicà llibres de proses en castellà (Aleluyas, 1919; Genios y figuras, 1928) i un treball sobre la impremta Oliva de Vilanova i la Geltrú (1915).
Fou assassinat en les primeres setmanes de la guerra civil.
(Catalunya, segle XIV – Santes Creus, Alt Camp, segle XV)
Abat de Santes Creus (1418-30). Beneí el segon matrimoni, secret, de l’ex-reina Margarida de Prades.
En recollí el fill, Joan Jeroni de Vilaragut, que seria monjo del monestir durant bastants anys.
(Vic, Osona, 3 abril 1833 – Madrid, 17 novembre 1896)
Advocat i polític carlista. Establert a Madrid, fou membre fundador de l’Asociación de Católicos de España, en fou secretari juntament amb Cándido Nocedal, amb qui va promoure els Estudios Católicos.
Defensor del carlisme, fou diputat a Corts el 1867, 1869 i 1871 pel districte de Vic dins les files de la Comunió Catòlico-Monàrquica. Col·laborà al diari “El Siglo Futuro” i va donar suport la Tercera Guerra Carlina.
Va escriure una Biografía de Carlos Luis María de Borbón y de Braganza… (1855) i Arqueología cristiana española.
(Barcelona, 1609 – Madrid, 1681)
Jurisconsult. Tingué un gran prestigi professional, fins al punt de ser considerat, al seu temps, com el millor advocat de Catalunya. Fou vicari pretori de Cremona i gran conseller de Milà.
És autor de bon nombre d’obres, entre les quals destaquen Disertación política y jurídica sobre si comete delito de lesa majestad el que mata al lugarteniente del rey (Madrid 1670), Discurso en que se prueba que la tierra del Conflent parte del condado de Cerdaña y no del Rosellón, De fugitivis ad explicationem Triphonini in Liber fugitivus tractatus i Contra Martinum Martinus.
(Catalunya, segle XVII, Cambrils, Baix Camp, 16 desembre 1640)
Cap de les milícies del Camp de Tarragona mobilitzades el 1640 per fer front a l’exèrcit d’invasió del marquès de los Vélez.
Resistí a Cambrils a les ordres d’Antoni d’Armengol, baró de Rocafort i, com aquest, fou executat sense procés després de la capitulació.
(Grècia, segle XIV)
Cavaller. Un dels més destacats a Neopàtria, on devers el 1366 era capità del seu castell.
Féu objecte d’una exacció indeguda de 20.000 perpres a Bernat Savall. Anys després hagué de tornar aquesta quantitat a Andreu, fill de Bernat.
El 1381 adquirí terres als hereus d’Ermengol de Novelles.
Pseudònim de l’escultor català Moisès Sanmartín i Puig (1928-94).
