(Barcelona, segle XV)
Prelat.
En 1439-42 assistí al concili de Florència, celebrat amb el fi d’arribar a la unió de l’església llatina amb la grega. En el moment de celebrar-se el concili era ja cardenal.
Presentà una proposició, que no fou acceptada pels grecs delegats de Constantinoble.
(Catalunya, segle XIII)
Cavaller. Combaté al costat del rei Jaume I el Conqueridor.
Havent-se deseixit del rei el poderós noble aragonès Ferriç de Liçana, el monarca assetjà el castell de Liçana (1267). Bernat de Vilert anava en aquesta ocasió a la companyia de l’infant Pere, el futur Pere el Gran.
Fou el qui avisà al rei que els defensors havien fet crida per a rendir-se, trobant-se ell en guàrdia nocturna i essent ja al llit Jaume I.
(Barcelona, 1785 – Roma, Itàlia, 1841)
Religiós i orador. Ingressà a la Congregació de la Missió el 1802, i acabada la carrera es lliurà a la predicació per tots els Països Catalans.
El 1828 fou nomenat superior de la casa de Barcelona del carrer de Tallers. El govern se l’apropià, i ell en construí una de nova al carrer de la Reina Amàlia (convertida en presó de dones després del 1835).
Després de l’exclaustració (1835) es retirà a Carcassona, i més tard a Itàlia, on residí, i ensenyà teologia moral a Torí i Piacenza, i per fi fixà la residència a Roma, on tingué cura dels espanyols emigrats.
Deixà molts sermons escrits que han romàs inèdits, part dels quals a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona.
(Barcelona, 1923 – ? )
Pintora i gravadora. Formada a l’Escola de Belles Arts.
Féu la seva primera exposició individual a Barcelona (Sala Rovira) el 1949. Anà a París el 1951, i hi tornà sovint. Ha exposat particularment a Reus, Barcelona i París.
Ha conreat la pintura mural (capella del Cottolengo de Barcelona, 1952) i el figurinisme. Després d’una etapa inicial naturalista, arribà a un expressionisme sempre constructivista i de formes esquemàtiques i geometritzants.
(Sabadell, Vallès Occidental, 1907 – Mèxic, 1969)
Pintor. Fill i deixeble de Joan Vilatobà i Fígols. Format a Mallorca i a la Llotja barcelonina.
A setze anys ja exposà a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Exposà a Barcelona el 1930 (Sala Parés), i anà després a París. Formà part del grup d’artistes europeus reunit a Tossa els anys 1930.
El 1936 exposà de nou a Barcelona, i ho féu també a Perpinyà. Tornà a Catalunya el 1941, i després ha residit a l’Argentina, Mèxic i els EUA.
La seva obra es caracteritza per un impressionisme serè.
(Barcelona, 1885 – juny 1963)
Arquitecte. Titulat a Barcelona el 1910. Començà amb l’estil modernista del temps, però aviat evolucionà cap a formes més clàssiques.
Arquitecte municipal, reformà -col·laborant amb A. Florensa- la casa de la ciutat de Barcelona (1929), i en bastí l’escala d’honor. Intervingué en la restauració de la sala del Tinell i de l’actual Museu Marès (antic convent de Santa Clara).
El 1927 construí el convent del carrer de Santa Coloma – la Riera d’Horta i diverses cases d’habitatges, entre les quals les del xamfrà del carrer del Dos de Maig amb el del Consell de Cent (1924).
(Sallent de Llobregat, Bages, 1863 – 1938)
Escriptor, conegut com a Juanito Català. Autodidacte, es dedicà al comerç.
Fou membre del Centre Republicà, i es destacà per la seva actitud catalanista i progressista, per la qual fou desterrat alguns cops.
Col·laborà a “La Veu Sallentina” i dirigí el periòdic “La Xispa Elèctrica” (1911). Publicà el volum Recull de poemes (1927) i Sallent (1928).
(Barcelona, 10 octubre 1848 – 19 febrer 1910)
Arquitecte.
La seva obra més coneguda és l’Arc de Triomf de Barcelona, fet amb motiu de l’Exposició Universal del 1888.
Fou president de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya i Balears i catedràtic de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona.
(Reus, Baix Camp, 2 febrer 1924 – )
Doctora en història. Filla de Salvador Vilaseca i Anguera. Directora del Museu Municipal i de l’Arxiu de Reus des del 1975.
Ha publicat les monografies El gremi de blanquers i assaonadors de Reus (1954) i Los alfareros y la cerámica de reflejos metálicos de Reus de 1550 a 1650 (1964), així com diversos treballs, alguns en col·laboració amb el seu pare.
(Igualada, Anoia, 19 gener 1831 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 3 abril 1910)
Religiós paulí. Passà la vida a Mèxic, on fou rector del seminari de Monterrey (1860) i missioner molt actiu. Fundà l’Institut de Germanes Josefines.
Féu intenses campanyes contra els protestants i els maçons, dins la línia intolerant pròpia de l’època.
És autor de bon nombre d’obres morals i religioses.
