(Perpinyà, 1679 – 1741)
Cavaller. Senyor de Millars, Pollestres, Fontcoberta, Vulfric, Nefiac, la Reglella, Barrià i Volpillera.
El 1719 Lluís XV de França el nomenà marquès del Millars.
Fou el pare de Joan Esteve de Blanes i d’Évrad.
(País Valencià, segle XIV – segle XV)
Diplomàtic i noble. Participà en les bandositats valencianes contra els Vilaragut i els Soler (1379-98). Fou agutzil reial en temps de Joan I el Caçador. El 1392 era un dels capitans que el rei havia nomenat per a la projectada expedició a Sardenya, suspesa més tard.
Regnant ja Martí I l’Humà portà a terme nombroses ambaixades: a l’infant Martí, a Sicília (1392); a França, per l’empresonament de Ramon de Blanes (1396); pels afers del Cisma, a Castella (1397); a la cort papal d’Avinyó (1402), en companyia de Francesc de Blanes, al concili de Pisa (1409). El mateix any, amb Antoni de Torrelles i Marc, prengué al seu càrrec la custòdia al castell de Sogorb del jove Frederic de Luna, fill natural de Martí I el Jove.
El 1412, en nom del papa Benet XIII, instà els urgellistes del regne de València perquè deposessin les armes, la qual cosa significava cedir el camp als partidaris de Ferran I d’Antequera.
Era cosí germà de Francesc de Blanes i de Palau, bisbe de Girona i de Barcelona.
Vidal de Blanes (País Valencià, segle XIV) Cavaller. Com Ramon de Blanes i de Palau, caigué presoner dels castellans, en 1362, quan tractava d’introduir reforços a Calataiud.
Vidal de Blanes (País Valencià, segle XV) Cavaller. El 1473, amb Francesc Carròs Pardo de la Casta i de Bellvís, manava un cos de 200 genets que s’incorporà a les forces de l’infant Ferran, el futur rei Catòlic. L’acompanyà aleshores a la seva marxà sobre Perpinyà, on els francesos serien obligats a alçar el setge.
(País Valencià, segle XVIII)
Matemàtic. És autor de diversos escrits de la seva especialitat.
Es traslladà a Mèxic per dirigir-hi unes explotacions mineres.
(València, 6 agost 1862 – Madrid, 22 març 1935)
Militar i polític. Ingressà al cos jurídic militar (1886), arribà a general de divisió.
Director general de Seguretat, dimití en implantar-se la Dictadura de Primo de Rivera i ho fou, de nou, en proclamar-se la II República fins que dimití el maig de 1931 amb motiu de l’incendi d’edificis religiosos a Madrid.
Publicà Los procesos militares durante la Dictadura (1931).
(Sicília, Itàlia, segle XIII – 1313)
Cavaller. Serví Frederic II de Sicília. El 1313 era governador de la plaça de Castellamare, la qual lliurà al valencià Berenguer Carròs, almirall dels angevins, a la nova invasió de l’illa per aquests.
Quan tornà prop de Frederic II, fou condemnat a mort i escapçat, per haver-se considerat sense justificació possible el lliurament que havia fet.
Veure> Josep Blanch (poeta i eclesiàstic català del segle XVII).
(València, segle XVI – 1613)
Filòsof i carmelità descalç. De l’escola neoaristotèlica, fou catedràtic a València i a Valladolid.
Entre les seves obres figuren els Commentarii in universam Aristotelis logicam (1612), In VIII libros Physicorum (1614) i In libros de anima, et generatione et corruptione (1615), que tingueren un bon acolliment a les universitats.
(Perpinyà, 1 octubre 1897 – París, França, 21 desembre 1982)
Militar de l’exèrcit francès. Participà en la batalla de la Somme durant la Primera Guerra Mundial (1916). El 1941 s’incorporà a l’exèrcit del Marroc, i el 1942, a Algèria, fou nomenat sots-cap d’estat major general.
Desembarcà a Provença amb el general De Lattre de Tassigny (1944) i el seguí a la campanya del Rin i del Danubi. Fou cap d’estat major dels exèrcits aliats a l’Europa occidental (1944).
El 1949 fou cap d’estat major de l’exèrcit francès. El 1953 fou promogut a general de cinc estrelles.
(País Valencià, segle XVI)
Poeta. És autor d’una composició religiosa que presentà al certamen poètic celebrat a València en honor de la Immaculada Concepció el 1532.
